Israel La integració del país:  l'hebreu

Versión (mecánica) en español

La resurrecció d'una llengua

Dèiem en un capítol anterior que la causa que explica l'establiment amb arrels dels jueus a Israel ha estat la política de l'aigua, és a dir, la projecció sobre un país abandonat, erosionat i estèril, de mils de quilòmetres de conduccions per a fer arribar l'aigua fins on el cabal, els diners i el temps han permès; ja s'han obtingut grans resultats. La zona de Galilea, les planes costaneres de l'espai central, on es troba Tel Aviv, podem afirmar que tenen resolta la qüestió de l'aigua. Ara va arribant a la boca del desert del Nègueb, portada des del Iarkon, situat més de cent quilòmetres al nord del rodal que s'està colonitzant en els moments presents. L'aigua va baixant cap al sud i arriba ja al desert, vagament poblat de tribus de beduïns que hi divaguen amb les seves tendes de drapets negres i les caravanes d'ases i camells. On arriben les conduccions i s'aconsegueix alguna forma d'humus, la terra comença a verdejar ràpidament. Aquesta feina s'ha pogut fer, es fa i s''irà fent a base d'un esforç enorme. És l'obra de l'idealisme, del sacrifici de l'esperit d'Israel. Aquesta obra equival a una tensió col·lectiva que no té gaires precedents en l'àmbit de la terra. Ho repeteixo: Israel és un país petit, però és una cosa importantíssima.

   Però aquesta és una explicació material del fenomen de la nació jueva. És segur que hi ha alguna cosa més que explica aquest renaixement. Israel està poblat avui per un material humà procedent de seixanta-dos o seixanta-tres països i tres continents de la Terra. Tots i cada un d'aquests elements arribaren ací amb els seus costums ancestrals, de vegades molt esfumats, i amb els seus costums superficials, de vegades fortíssims. Portaven la seva manera d'ésser, parlant gairebé sempre la llengua del seu país d'origen de la seva procedència immediata i de vegades coneixent el jiddisch. Hom cregué indispensable donar un denominador comú a l'expressivitat d'aquesta gent diversíssima. És a dir: des d'un principi, un dels perills més grans per què passà aquesta nació fou la possibilitat que es convertís en una nova terra de Babel. Existí el perill que la població entrés en un confusionisme galimatiàsic i que no pogués dialogar, que no pogués integrar-se i fondre's.

   Es notòriament evident que, en la formació d'aquest denominador comú, la creació del nou Estat fou un factor molt positiu. El germen de l'Estat d'Israel fou l'Agència jueva Internacional (Jewish Agency). Quan l'Estat fou establert, els quadres d'aquest enorme organisme de la diàspora, els directius de l'Agència jueva, passaren a ésser els directius de l'Estat incipient. Així, Weizmann, el cèlebre químic, fundador de l'Agència a Zuric, fou el primer president de l'Estat d'Israel. Ben Gurion, que el 1948 era president de l'Agència, passà a ésser el primer president del Consell en certa manera automàticament. Moisès Sharet, encarregat de les relacions públiques de l'Agència, esdevingué el primer ministre d'Afers Estrangers, etcètera. El que ha fet Israel, el que fa Israel i el que farà Israel és l'Agència jueva. En aquest organisme hi ha l'esperit, la classe dirigent, la passió, la iniciativa, els diners ­­­-la força, l'impuls i la convicció granítica. L'Agència jueva i l'Estat d'Israel són dues coses diferents, però en realitat són la mateixa cosa actuant paral·lelament i dintre un encaix perfecte. La direcció de l'Agència jueva sorgeix del Congrés Sionista Internacional, que es reuneix una vegada cada quatre anys en un lloc o altre de la terra: el Fons Nacional Jueu, el Moviment per la Unitat d'Israel, no són més que organismes amalgamats i dependents de la poderosa Agència jueva. El centre general d'aquest organisme es troba, naturalment, als Estats Units.

   Ara bé: quan els quadres de l'Agència jueva passaren a convertir-se en els de l'Estat d'Israel, es pogueren posar a funcionar de seguida i amb gran eficàcia, no solament pel seu valor intrínsec, sinó perquè tingueren la fortuna d'heretar l'administració deixada pels anglesos en acabar el seu mandat de Palestina. No és pas tan fàcil de crear una administració útil i productiva, puntual i intel·ligent. Els anglesos deixaren els fonaments d'una excel·lent administració en aquest país impregnada de l'esperit de les magnífiques institucions publiques d'Anglaterra, i el sistema fou heretat pels nous governants. Per a l'Estat incipient tingué un valor inapreciable. L'impuls estava donat, les parets mestres estaven construïdes, i no calgué sinó continuar, seguir, perfeccionar. Israel no té constitució escrita... com Anglaterra. Israel és un país basat en l'habeas corpus i el respecte legal a la persona humana... com Anglaterra. Israel és un país parlamentari, d'equilibri de poders i, per tant, de limitació de poders... com Anglaterra. Israel té una administració pública responsable, una estructura judicial, una policia ben pagada, eficient, no corrompuda... com Anglaterra. La moneda anglesa és la lliura esterlina.., la moneda israeliana és la lliura israeliana. Tots aquests factors decisius i tot el que hi gira al voltant és el que, a través del mandat en liquidació, heretà Israel del Regne Unit. Considerable herència.

   Afegiré —sense que això prejutgi que més endavant parlem de la qüestió— que la immensa majoria de militars que avui tenen de trenta-cinc a quaranta-cinc anys han servit com a oficials o com a soldats en l'exèrcit anglès de la darrera gran guerra, sobretot en el VIII exèrcit del general Montgomery a l'Àfrica, a Itàlia i en la invasió de l'Europa central. L'exèrcit israelià no és, doncs, una improvisació: és una força provada i certa, que posteriorment ha estat perfeccionada d'una manera considerable.

   En els últims temps del mandat, les relacions anglo-jueves es deterioraren per excés d'equívocs i per la preponderància dels interessos proàrabs i dels de les grans companyies petrolíferes del Pròxim Orient, en el Foreign Office. Això portà les organitzacions jueves clandestines —la Haganah— a cometre actes de gran violència contra els anglesos. Les dues forces lluitaren aferrissadament. No crec, però, que el poble jueu estigui dominat pel complex antianglès. Són dos pobles que poden estar momentàniament separats pels interessos; tenen, però, ideals prou paral·lels per a comprendre's. A Israel, li han dolgut, certament, els errors que atribueixen a Mr. Eden i a Mr. Bevin. Cal reconèixer, en tot cas, que la posició anglesa era endimoniadament difícil. Acontentar tothom és difícil —potser impossible. Quan els jueus afirmen que els errors al·ludits han contribuït a rebaixar la influència anglesa en aquesta part del món, potser ho encerten. Ja veurem si la potència americana caurà en les mateixes dificultats, cosa difícil tenint en compte la influència jueva als Estats Units.

   La digressió ha estat llarga. La nostra intenció, en aquest capítol, era de demostrar que la creació de l'Estat d'Israel, com a organisme eficient, contribuí poderosament a escamotejar, des del primer moment, el perill de la torre de Babel. Es considera, però, que l'Estat com a factor d'integració hauria arribat a resultats purament mecànics si no s'hagués produït al mateix temps l'aparició d'un factor espiritual decisiu: la resurrecció de la llengua hebraica com a llengua del país.

L'hebreu contra Babel

En el curs dels segles, la llengua hebraica s'anà decandint i acabà per morir-se, no solament en la diàspora, sinó en el petit nucli jueu que continua vivint a Palestina, sota els successius dominadors. Era una llengua molt més morta que la llatina. Només una part de les autoritats religioses (el rabinat), els erudits jueus (Spinoza sabia la llengua i n'escriví una gramàtica) i no jueus, els hebraïtzants i alguns poquíssims escriptors es mantingueren fidels a l'antiga llengua. Per al poble, l'hebreu no tenia ni vida, ni significació, ni sentit.

   En el moment de la creació de l'Estat, la situació lingüística era, aproximadament, com segueix: l'hebreu era una llengua morta. Els jueus disseminats per tot el món parlaven, és clar, la llengua del seu país de residència: a Anglaterra, als Estats Units i al Canadà, l'anglès; a França, el francès; a Rússia, el rus; a Polònia, el polonès; a Buenos Aires, l'argentí, etcètera. Sobre les masses, però, més o menys itinerants de la diàspora s'havien format dues enormes taques lingüístiques que s'han mantingut a través dels segles. Els jueus situats en l'àrea de les llengües germano-eslaves parlaven, a més del llenguatge del país de la seva residència, el jiddisch, que és l'alemany medieval corromput per la presència d'una gran quantitat de paraules eslaves. Aquesta manera de parlar era utilitzada grosso modo, principalment, pels jueus asquenasites. Els jueus de cabells negres, bruns i d'ulls foscos, els sefardites, parlaven, a més de la llengua del país de la seva residència, el ladí, que és el castellà arcaic corromput per una gran infiltració de veus italianes, gregues, turques, àrabs, balcàniques (romaneses, búlgares) i de la llengua franca del Mediterrani, el català inclòs. No podria pas dir quina situació de decadència representa el jiddisch, perquè no conec aquesta llengua. És el llenguatge de la més gran part dels jueus americans de NovaYork. Sobre aquesta llengua hi ha un moviment literari, de poesia i de teatre, del més gran interès. El nombre de papers que surten, sobretot dels EUA, en aquesta llengua es considerable. De tota manera, hi ha qui sosté que l'estat d'aquest idioma és confús, precari, excessivament limitat a un particularisme estret i molt corromput.

   Puc dir, en canvi, alguna cosa sobre l'estat en què es troba el ladí, perquè aquests últims dies he llegit tot el que m'ha caigut a la mà en aquest galimatias, sobretot els dos trisetmanals que apareixen en aquest país: La Verdad i El Tiempo. Aquests papers m'han produït una impressió llastimosa, lamentable. No es tracta solament d'una forma expressiva d'al·luvió, formada per una llengua bàsica —el castellà de l'època d'expulsió dels Rels Catòlics— a la qual s'han afegit paraules d'altres llengües fins a submergir-la en el caos. El que ha desaparegut del ladí és l'esperit bàsic, l'estructura castellana, per a ser substituïda pel pur galimatias. Recordo que ara fa quaranta anys, a Salònica, donava gust de sentir el que encara era possible d'escoltar d'aquest llenguatge i el sabor que tenia la premsa d'aquella ciutat que en contenia manifestacions. És clar que Salònica era una espècie de capital del sefarditisme: el grup era ric, el Govern turc tolerant, el rabinat intel·ligent i tradicionalista. En els dies d'avui, però, Salònica, com a nucli important de la diàspora, ja no existeix; 75.000 jueus de Salònica, que parlaven ladí, foren ignominiosament assassinats per la Gestapo durant l'ocupació de. Grècia pels exèrcits alemanys. El fet ha estat un cap mortal per a la vella llengua que els jueus s'emportaren del nostre país a conseqüència del decret d'expulsió de finals del segle xv. El ladí que escriuen avui a Israel ha sofert una degeneració lamentable i constitueix una escriptura inintel·ligible i energumenica. Jo, personalment, sóc una mica refractari a formular una qualsevol profecia; em sembla, però, que aquest llenguatge té molt mala peça al teler, versemblantment parlant. Ha entrat en l'agonia. Es qüestió de molt pocs anys: una generació?, dues? D'aquí a un irrisori nombre d'anys, aquesta manera de parlar, que ha durat segles, serà un simple objecte de vitrina arqueològica, i, llevat d'alguns, pocs, erudits, ningú no sabrà exactament en què ha consistit. És, de totes les maneres de parlar —i d'escriure— perceptibles a Israel, la que ofereix menys dificultats a la penetració de l'hebreu.

   He tractat de saber el nombre aproximat de persones que, radicades en aquest apis, tenen mes o menys relació amb aquesta forma d'expressió. Un diplomàtic –els diplomàtics són, sovint, hiperbòlicament amables– m'assegurà que arribaven a 250.000. Un funcionari del ministeri d'Educació m'assegurà que no arribaven a 100.000.Tot i que la immigració del nord d'Àfrica sobre Israel va d'augment, crec més en la segona afirmació que en la primera. El ladí ha deixat de tenir gust i sabor, ha perdut claredat i expressivitat i, a judicar pels textos que en els papers s'escriuen, ha perdut molta força transmissiva. Més que una manera de fer-se entendre és un seguit d'exabruptes personals, molt limitats però capriciosos: un guirigall pur i simple.

   Ens hem estès una mica en aquestes coses per donar una vaga idea del que hauria pogut representar la diversitat lingüística, del perill que hauria pogut tenir per a la integració d'Israel el galimatias de les llengües. Avui, però, el perill sembla molt acollatat. Totes les persones, sigui quina que hagi estat la seva edat, que per una raó o per una altra han passat per una escola -àdhuc els immigrants que hagueren d'aprendre, en una escola professional, un ofici-, parlen i escriuen l'hebreu. Des que Israel es constituí com a Estat, l'hebreu ha estat no solament la llengua oficial, sinó l'instrument de les escoles. Israel té quatre dies -com a Estat, s'entén. En aquest període de temps ha passat una determinada quantitat de la població per les escoles. Així, doncs, el nombre de persones per a les quals l'hebreu es la llengua materna avança cada dia. La solució de donar a aquest poble la seva llengua pròpia és, doncs, simplement, una qüestió de temps. No té el mínim dubte que la totalitat de la població ha acollit el restabliment de la llengua amb un interès vertader a pesar dels indubtables maldecaps i contratemps que ocasiona aprendre-la. L'hebreu es un llenguatge endimoniat i difícil: té alfabet propi i s'escriu i es llegeix al revés de les nostres llengües. Nosaltres escrivim i llegim d'esquerra a dreta; l'hebreu s'escriu i es llegeix de dreta a esquerra, de manera que el que per a nosaltres és el començament, en l'hebreu es la fi i viceversa.

   No s'ha de fer més que passejar per aquestes poblacions i pels seus carrers i veure els rètols de tendes, oficines i comerços per a fer-se càrrec de l'avanç de l'idioma. En les primeres etapes de la realització del sionisme, degué produir-se utilitzant els signes alfabètics dels idiomes llatins; després, hom passà per una etapa de retolació bilingüe, que en l'actualitat va de baixa, perquè és cada vegada més nombrosa la quantitat de rètols escrits purament en hebreu. Si aquesta tendència persisteix, el turista no hebraïtzant passarà a Israel indubtables males estones per falta d'accessibilitat a la llengua. De tota manera, és molt versemblant de pensar que no s'arribarà a la inaccessibilitat completa. El poble jueu té una curiositat tan vasta, té interessos tan llunyans i diversos, que sempre mantindrà el plurilingüisme com a principi. Per altra part, 1'experlència ensenya que les persones que parlen llengües de projecció limitada són les úniques que dominen les llengües estrangeres. El bilingüisme és una sort; el plurilingüisme, un avantatge immens. El nombre de llengües que es parlen a Israel és desorbitat, i es precisament per prevenir els excessos de la confusió babèlica que han imposat l'hebreu. Tot això indica -em sembla- fins a quin punt ha estat ben rebuda la reforma lingüística.

Les contradiccions

De tota manera, seria un error de creure que tothom, a Israel, sap l'hebreu; el problema -dèiem fa un moment- és una qüestió de temps. Cal donar, doncs, temps al temps. Hi ha persones radicades en aquest país que, per la seva edat o per la raó que sigui, no sabran mal l'hebreu. Hi ha immigrants, arribats aquests últims anys, que no han tingut temps d'aprendre'l. És per això que es donen dos fenòmens contradictoris: d'un cantó, es fomenta en tots sentits la llengua nacional; però, atès que el Govern està interessat que la gent segueixi els incidents de la marxa del país, en tots els aspectes i dia darrere dia, excitant d'aquesta manera els casos de separació dels interessos generals de la comunitat, està, per això, desitjós que les notícies arribin a la gent en qualsevol llengua. És per aquesta raó que, en aquest país, acostar-se a un quiosc de periòdics, entrar en una llibreria, és una invitació a l'accés a totes les llengües de la terra i, per tant, tenir una idea de la composició humana real del país.

[...]

   En la seva primera dècada d'existència, Israel ha avançat un gran pas en aquest sentit. Tots els factors han estat aprofitats per arribar en aquest objectiu. El resultat ha estat l'aparició, en aquesta part de la terra, d'un factor nou, sobre el qual, deu anys enrere, ningú no hauria apostat ni cinc cèntims —un factor amb el qual s'ha de comptar, del qual no es pot prescindir, per ser absolutament decisiu. Tota la resta és ficció, parauleria, temeritat. És clar: una part de la població d'Israel té un to cultural i una educació corresponent als països de provinença, que són els països mes de punta i els més avançats, i així els progressos que s'han fet són en certa manera naturalíssims. Però és així mateix un fet que la majoria actual del país no prové precisament d'aquests ambients, sinó d'altres, asiàtics i africans, molt diferents. El que en definitiva importava era amalgamar aquests factors tan diferents, integrar-los, unir-los, i això és el que s'està fent.

   A part les postulacions hebrees i àrabs que apareixen en el país, hom toca, ací, totes les cordes de la línia lingüística: periòdics francesos, dos; periòdics alemanys, dos o tres; hongaresos, polonesos, romanesos, russos, búlgars, turcs, revistes en castellà per a Sud-amèrica, a part els periòdics escrits en jiddisch i en ladí. He deixat el millor per al final. El millor periòdic d'Israel escrit en una llengua estrangera és el Jerusalem Post, escrit en anglès, petit però molt ben fet. És molt possible que m'hagi oblidat algun matís. En tot cas, el lector pot veure que la premsa d'Israel cobreix —o almenys pretén cobrir— les necessitats de la diversíssima població que hi resideix.

   D'aquí a uns quants anys, quan la immensa majoria de la població posseirà l'hebreu com a llengua materna, la situació actual serà considerada insòlita i extravagant. En les circumstàncies i en la situació present, ¿es podia actuar, però, d'alguna altra manera? S'havia d'assegurar l'entregent entre una població d'innombrables procedències i la societat del país, i la comunicació no es podia portar a cap més que a base d'un poliglotisme periodístic sense límits. Israel és una màquina complexa que cada dia creix i s'engrandeix amb aportacions humanes situades en diferents estadis de l'evolució social i procedents dels ambients més diversos. Mentre no arribi el moment que la llengua nacional sigui l'instrument general de la comunicació humana, cal utilitzar totes les varietats lingüístiques per a crear la societat del país.

   No sé si he aconseguit subratllar la considerable llargada d'aquestes qüestions, que semblen mínimes i tenen un pes decisiu. És de tota obvietat, en tot cas, que aquest és un dels problemes mes grossos que té plantejats. Si l'aigua ha estat el comú denominador material de la integració del país, la qüestió lingüística ha estat, en el pla social i espiritual, un factor del mateix sentit.

Una gran aventura

L'hebreu era una llengua fòssil. Els segles l'havien anquilosat i l'havien convertit en una eina arqueològica, de vitrina de museu. Era un llenguatge esotèric, que només els sacerdots i els erudits de 1'hebraisme comprenien i manejaven com aquell qui observa una col·lecció de papallones plantades amb una agulla en les prestatgeries d'un museu.

   L'hebreu havia perdut el contacte amb la vida moderna, amb les realitats del nostre temps, i el seu lèxic responia a altres èpoques. Ha estat, doncs, necessari afegir a l'organon de l'idioma moltes paraules dels temps moderns, paraules que el poble ha anat produint o en tot cas acceptant si han nascut de suggestions personals. El país, és clar, no disposa de cap acadèmia, tot i que té gent d'autèntica força filològica. Paral·lelament, ha estat indispensable eliminar arcaismes i antigalles corcades i mortes. Tot aquest procés —em diuen persones que l'han viscut directament— s'ha portat a la pràctica amb discreció, evitant les explosions de fogositat i les pedanteries i ridiculeses a què són tan propicis els problemes gramaticals. El cert és que la gent, el públic, s'ha interessat per aquestes coses i cada dia s'hi interessa més. L'hebreu té una resurrecció ràpida, i cada dia el parla, el llegeix i l'escriu més gent. A més, als jueus, els agrada enormement trobar persones que parlen hebreu. Una de les raons de la grandíssima popularitat que té a Israel l'actual ambaixador francès, Monsieur Gilbert, és que parla l'hebreu amb una perfecta fonètica. Quan el nostre excel·lent professor MillàsVallicrosa s'alçà a parlar a la Universitat jueva de Jerusalem i pronuncià el seu discurs en hebreu, produí una gran impressió i suscità un corrent admiratiu. És vertaderament agradable, anant pel món, de trobar-se amb homes del propi país admirats a l'estranger pels seus mèrits autèntics. En els medis intel·lectuals d'Israel, el professor Millàs és respectat, seguit i admirat com un gran hebraista.

   Un dels aspectes divertits de la qüestió del renaixement de l'hebreu és que el fet ha sorprès i indignat tot aquell món de primaris que consideren incorrecte que les persones no parlin la seva pròpia llengua. Quasi tots els països contenen una quantitat més gran o més petita d'aquests espècimens. «¿Com és possible —diuen— que els jueus, que són generalment tan llestos, que tenen tant sentit pràctic, que saben amb claredat el que volen a cada moment, es dediquin a ressuscitar una llengua morta, que ningú no comprèn, que no té cap utilitat, podent haver adoptat una llengua que els hagués permès volar entre continents?»

   Però tots vostès ho veuen. A un diplomàtic israelià a qui deien que havien d'haver implantat l'anglès, per raons pràctiques, com a llengua nacional, li vaig sentir dir: «Però, ¿per què l'anglès i no el xinès, que encara el parla més gent? ¿Per què l'anglès, si no som anglesos, sinó jueus?». És evident: els jueus, que certament són pràctics i intel·ligents, es dediquen a ressuscitar una llengua fòssil i a més molt complexa. Que hi farem!... Si ho fan, és, sens dubte, per alguna raó, positiva i convincent, almenys per a ells. D'altra manera, no s'explicaria. Alguna cosa en deuen esperar. I el que esperen és molt clar: quan els jueus parlaran i escriuran la seva llengua, la seva personalitat serà molt més concreta i autèntica. Deixaran de ser esperits d'imitació, falsificacions i succedanis d'altres esperits —i aquest probablement ha estat l'aspecte més dramàtic de l'assimilació en la diàspora— per a donar lloc, potser, a un esperit més autèntic. En definitiva, l'aparició d'Israel podria afavorir la germinació i la desclosa de nous matisos originals de la cultura i de la personalitat. La substància base, potencial, en tot cas, existeix.

   Sigui com sigui, la història de la primera dècada de l'existència de l'Estat d'Israel, tan plena d'extraordinàries aventures, conté també una aventura lingüística, de gran transcendència. La resurrecció de l'hebreu equival a la reconstrucció de la societat d'Israel, atomitzada i dispersa durant gairebé dos mil·lennis. El fet és tan insòlit, tan insospitat i sorprenent, que, comprovant in situ aquestes coses, de vegades sembla que hom somnia despert.

[Israel, 1957]

Tornar a l'índex