Raimon com a poeta

EL MES DE SETEMBRE DE 1965 ANÀREM A LLORET DE MAR per assistir a un festival del disc i de la cançó catalana. Hi hagué molta gent a sopar i, havent sopat, una quantitat desorbitada. Fou un festival agradable, però molt mal organitzat. Fou un cafarnaüm espontani i delirant. L'alimentació fou molt precària i els vins d'una intenció malèvola. Els vins d'aquest país, quan es té a la llengua el record dels de Bordeus o de Borgonya –l'únic record que en aquest terreny es pot tenir–, resulten agres. Aquesta agror, a pesar de la importància dels ideals, és una pèssima preparació per a aquesta classe de festivals. Cantaren remarcables figures de la cançó del país. Foren cançons tristes, originades, pel que vaig veure, per les des gràcies de tot ordre que aquest món proposa, algunes francament de cementiri, d'un necrofilisme accentuat. Feia, però, tan bona nit i la meteorologia era tan agradable, que aquestes característiques relliscaven sobre la gernació concentrada com l'aigua sobre les figures de bronze o de marbre. Però el festival s'acabà precàriament, perquè la presència de Raimon –que estava anunciada– no es produí, amb gran sentiment de la immensa majoria dels assistents a l'acte.

L'any següent, també a Lloret, es produí una repetició del festival anterior, en el qual Raimon fou la clau del show, que resultà magnífic. El fracàs anterior fou àmpliament invertit. Després, vaig tenir ocasió de sentir-lo en una audició en un gran local de Banyoles, ple de joventut, i encara, més tard, a la Bisbal, on, a pesar de les precàries condicions físiques en què es trobava aquell dia, tingué un èxit aclaparador. Pocs mesos després, vaig anar a València, amb Joan Fuster i el matrimoni Raimon, i amb aquests darrers anàrem a Xàtiva, pàtria de l'artista, i vaig passar uns quants dies al carrer Blanc, a casa seva mateix, on la seva mare contribuí decisivament a fer-nos la vida agradable.

En el curs de la meva vida periodística, que ja comença de ser una mica llarga, he tractat moltes persones. En el treball dels papers impresos, tot té importància, tot en definitiva té una importància molt semblant sobretot si la direcció és coherent–, però és normal que uns facin una cosa i altres una altra. Jo no vaig ser mai proposat a fer informació sobre els espectacles públics, fossin de la classe que fossin. Vaig haver-me de dedicar a altres coses –segurament menys divertides. En totes les grans ciutats –a París, per exemple–, tenir una butaca gratis en els espectacles –que sempre són dues, perquè l'usufructuari hi sol anar acompanyat d'una relació femenina o altra és molt i molt apreciat. Així, he hagut d'escriure molts articles, informacions diversíssimes. En els papers que he hagut de fer relacionats amb la vaga i amena literatura, sempre he tractat de posar-hi tota la poesia disponible –sempre, per desgràcia, molt precària– en el moment en què foren elaborats. Així, es podrà comprendre la satisfacció que vaig sentir passant cinc o sis dies a València i Xàtiva amb Raimon i els seus amics en agradable companyia. Ja m'agradaria que la meva presència els portés a dir el mateix.

Així, els espectacles públics formen part d'un món per mi totalment desconegut, i Raimon, periodísticament parlant, no està integrat en cap estament dels que jo he tractat amb més o menys assiduïtat. Aquest xicot m'interessà, però, des del primer moment. L'he sentit tres o quatre vegades en la meva vida. La primera vegada fou a Pals, en un modest restaurant i en una taula ocupada per algunes persones dedicades a l'economia mesocefàlica –per dir-ho en la terminologia de Lord Keynes. Raimon devia tenir, llavors, a penes vint-i-dos anys. En un moment determinat llançà els seus crits alternats amb una modulació afectuosíssima, suavíssima, sobretot en la modulació de les vocals obscures, la o i la u. Totes les persones que ens trobàvem al voltant de la taula quedàrem extremament impressionats. Una personalíssima novetat. Vaig caure en l'error de creure que les lletres d'aquelles cançons, les havia escrites Joan Fuster. No. Fuster no hi havia tingut ni art ni part. Aquest error inicial em serví després, més tard, per a pensar en la lletra d'aquestes cançons. A Pals, en tot cas, ocorregué un fet inoblidable. Era una nit d'estiu, del mes d'agost, feia calor, el restaurant donava a la carretera, la finestra era oberta. Una mica després que Raimon s'hagués posat a cantar, s'inicià una aglomeració de gent davant la finestra –aglomeració que anà d'augment amb una gran rapidesa com si s'ho haguessin dit, de casa en casa. Era gent de totes les edats i de tots els estaments, la presència de la qual era insospitada per l'hora, perquè ja començava de ser tard. Així, es formà un grup considerable de tocatardans –persones que es posaven a escoltar primer sorpresos, després encuriosits, finalment admirats. L'espectacle era una mica insòlit. La guitarra era molt desguitarrada. Ningú no sabia qui era aquell jove més aviat petit, rossenc, esprimatxat, en cos de mànigues –l'ideal de Raimon és estar en cos de mànigues–, que exhalava, en català de València, una vociferació fenomenal. A la seva dreta hi havia una senyora d'una gran bellesa : Maria Teresa Ortínez. A l'altra banda, un senyor petit, d'una certa edat, lleugerament esmorteït, d'una agudesa de penetració graciosa, menjava amb una avidesa remarcable, una amanida de pebrot i tomàquet –de tomàquets de pera, que a l'Empordà, al mes d'agost, són immortals : era el senyor Joan Sardà. En l'escalfor sòpita de la nit, lleugerament carregada, Raimon emetia les seves abruptes cançons. A pesar de la ironia consubstancial, de la reticència de la gent del rodal, gairebé tothom havia quedat embadocat.

En el viatge de retorn a casa, Joan Fuster em digué que Raimon era de Xàtiva; que el seu pare havia estat un fusteret de barriada i que, utilitzant beques, havia estudiat a la Universitat de València; que, en un moment determinat, la seva il·lusió havia estat de ser professor auxiliar de la càtedra d'Història moderna del senyor Joan Reglà; que havia passat quinze dies a París; que, fent auto-stop, havia pogut arribar a Anglaterra, on havia viscut amb una família fent de peó en una carretera; que havia fet un curs de no sé quines històries de sociologia a la Universitat d'Aix-en-Provence. Em semblà que el xicot era el típic jove pobre –el jove pobre de les novelles de Balzac i de Flaubert–, però que la seva timidesa, comparada amb la d'aquests personatges, era només aparent –és a dir, que hi havia més valentia, més curiositat, més inquietud, i que Raimon estava disposat, amb mitjans molt precaris, amb una estampa certament cultivada, però encara molt primària, a arribar a desentranyar, fins on fos possible, els obscurs misteris del teatre de la vida. (Alguns anys més tard, Fuster publicà una biografia de Raimon en una col·lecció de papers populars. Hi ha, en aquesta biografia, les noticies que, d'una manera esquemàtica, acabem de donar i, naturalment, d'altres. Una d'elles fa referència a la marcada influència que tingué el professor Tarradell en el llançament de Raimon, en el camp, complicat i difícil, de l'espectacle; no em podia pas estranyar.)

Després, vaig sentir Raimon a Lloret de Mar, en el segon festival del disc i de la cançó catalana a què vaig assistir. Si en aquest espectacle sentírem o no sentírem el xicot –vull dir si el sentírem amb una certa calma –encara està per aclarir. Hi havia molta gent, la confusió fou considerable: la nostra situació, entre el públic, era excessivament llunyana. Tot el que vaig escriure, a cop calent, es ressent d'aquests mals. Alguns dies més tard, però, i per una vertadera casualitat, el vaig poder sentir a Banyoles, en un cinema molt vast, ple de gom a gom, amb una comoditat favorable a l'atenció. L'èxit fou immens, indescriptible –no hi ha record a la població d'un èxit semblant, segons testimonis irrefutables. Primer de tot m'impressionà el públic, format, en gran majoria, per joves de tots dos sexes, joves, vull dir, en sentit literal. Les persones que en aquella impressionant baluerna aparentàvem una determinada edat, el que en diem una certa edat, érem purament un afegit irrisori –exactament el paper ridícul que hom produeix quan s'acosta a un lloc on no ha estat cridat. Fou a Banyoles, amb motiu d'aquest espectacle, que em vaig convèncer que ens trobàvem davant una cosa nova, que la situació psicològica de la massa en ascensió havia fet una volta de campana. Ho dic amb tota sinceritat: el fet em complagué d'una manera extraordinària. Vaig sentir la sensació, més aviat aclaparadora, de trobar-me davant una altra generació –una generació que té uns altres gustos, que sent i pensa d'una manera diferent i que es troba separada de l'anterior per una enorme distància. Potser aquest pensament, de tan clar i contundent que aspira a ésser, és una mica informulat, és lleugerament apriorístic, no dóna prou importància a la tradició i a la naturalesa humana de què estem formats. Davant aquest voluminós panorama en gestació, en tot cas, Raimon es fa entendre d'una manera perfecta, molt eficaç, l'interpreta, amb les seves cançons de protesta, d'una manera molt exacta. També m'agradà molt el protagonista, la seva falta absoluta de gesticulació, de verbositat, de pintoresquisme, de tipisme, d'abjecte folklore de taquilla. Davant la seva agradable¡ greu sumarietat, li vaig preguntar, no gaire més tard, quina era la seva opinió sobre el que, per sintetitzar un manerisme, anomenarem el meridional i concretament l'efusivitat del Migdia. "És un tòpic sense el qual es pot viure perfectament", em contestà amb una vaga rialla.

A Banyoles, Raimon cantà el programa de la seva presentació triomfal a 1'Olympia de París. Després, vaig sentir el disc que d'aquest festival gravà la B.B.C. Amb el disc, hi anava inclòs un paper on hi havia con tingudes les seves cançons –admirablement traduï des al francès, per cert, cosa curiosa, perquè les tra duccions al francès no són pas, habitualment parlant, extraordinàries. Vaig llegir i rellegir les lletres d'a questes cançons i vaig arribar a la conclusió –extre mament fàcil, al meu entendre –que Raimon abans que tot és un poeta i un considerable poeta. Fent aquesta afirmació, no vull pas donar a entendre que la seva guitarra, que la seva pulsació personal, que la seva tècnica musical, que la música que posa en les se ves cançons, no tinguin cap importància. "Al principi –em digué a Xàtiva –vaig anar al Conservatori de Música i Declamació de València, vaig donar una ulla da al "Método" de don Hilarión Eslava. M'hi vaig aguantar molt pocs dies. És tot el que en aquest punt porto a sobre." La música té realment importància, però a mi em fa l'efecte que en les cançons de Raimon la cosa essencial és la lletra i el que la lletra conté de poesia –i incloc en la poesia la protesta que de ve gades contenen. El que contenen de poesia, doncs, les seves cançons d'amor, com les de protesta. En l'obra d'aquest xicot, que en aquest moment atrau i concen tra quantitats considerables d'ésser humans, tant en la nostra àrea lingüística com a l'estranger, hi ha un poeta, al meu entendre, d'una gran eficàcia. És jove níssim i, si la vida li és favorable, es troba avui al llindar mateix d'una carrera que pot ser utilíssima.

És un jove molt cultivat i no intervingueren, en cap moment, en la seva formació, ni l'espontaneïtat, ni l'atzar, ni la improvisació, amb la inevitable pèrdua de temps. Malgrat la seva tendència a una presentació popular –mànigues de camisa–, és un universitari dels temps que vivim, poc donat a la manera d'ésser barroca i a les buidors inútils i pomposes. A Xàtiva vaig veure la seva petita biblioteca : molt ben escollida, excel·lent. Ha tingut molt bons mestres: Joan Fuster i alguns professors de primer ordre, de la Universitat de València. En una festa de commemoració d'Ausiàs March, Miquel Dolç, el professor de llengua llatina, li demanà que recités al Paranimf universitari el cant XXIII del poeta. Ho féu molt bé, i Joan Fuster s'entusiasmà amb la seva fonètica –que és la de Xàtiva exactament. El fet donà inici a una amistat que ha estat de gran profit. Vull dir, recordant aquests fets, que a part una vocació universitària –que sembla que al principi tingué–, hauria pogut emprendre diversos camins en la formulació de la poesia : el de la poesia intel·lectual i dialèctica que Carles Riba cultivà amb una extrema agudesa i que de vegades cultivà el senyor Foix, poeta de diccionari, i gairebé mai Salvador Espriu, o s'hauria pogut dedicar a la poesia popular, que, generalment sofisticada, ha tingut tants adeptes i que pot ser molt barroca, del barroc d'estar per casa, s'entén, i tan sobrecarregada de material literari fictici com despullada i de sentit advers. Altres es mogueren en un terreny intermedi entre el popularisme i la deliberació; Garcés, cap a la primera posició; Josep S. Pons, en el punt de la balança; Manent, devers l'altre cantell. Aquests tres noms posseeixen una ploma extremament i agudament sensible.

En les seves cançons –en les conegudes i en les inèdites que m'ha donat a conèixer–, Raimon ha seguit un altre camí, molt personal, sense la mínima presència de manerisme literari (ni tan sols, diria, l'indispensable), directe, sovint d'un esquematisme brutal, molt eficaç, claríssim, d'impressionants efectes humans. Raimon, que sembla haver nascut amb el do de l'expressivitat esquemàtica, realitat que no es pot obtenir seguint la facilitat i l'abandó, sinó mantenint desperts, lúcids i deliberatius tots els sentits i tots els estats interiors i que és inimaginable sense una força de manifestació complicada però congènita, ha aconseguit, en el camí de la poesia que porta a cap, grans i magnífics efectes. Al meu modest entendre, aquests efectes tenen per origen la lletra de les seves cançons molt més que la música que hi projecta, que no és res més que acompanyament –tant si la música té un fons religiós com de reminiscències àrabs, que abunden tant en el fons popular musical valencià. És la lletra el que porta Raimon a llançar els seus crits esqueixats alternats amb caigudes en deliqüescències suavíssimes, amb els seus galls patètics i les modulacions que realitza amb les vocals obscures. Tots aquests elements i altres que no sabríem descriure donen a l'artista una densitat personal, una autenticitat que no té, en el nostre món i en la poesia que cultiva, comparació possible i que explica les fenomenals projeccions d'adhesió admirativa i d'entusiasme de què és objecte. En l'actualitat Raimon és una de les claus de la sensibilitat popular del país, sobretot del món que puja. És el seu gran poeta –és un gran poeta.

1966

[ Retrats de passaport ]

A l'índex