L'avorriment, el tedi

MADAME EDMÉE DE LA ROCHEFOUCAULD, duquessa de la Rochefoucauld, descendent del gran moralista, acaba de publicar un llibret deliciós (a París, Grasset), titulat "De l'ennui", que acabo de llegir aquests dies. És una espècie de breviari, un llibre fet espigolant en l'obra de molts escriptors el que han dit sobre l'ennui. Aquest és un afer etern, i la paraula es troba en els autors més antics. Segons la senyora, la paraula francesa prové de la llatina inodium: cosa o estat que tendeix a l'odi, objecte d'odi, cosa odiosa, insuportable. Sembla, en tot cas, que aquesta és la significació que tingué a l'època del Gran Segle –del segle de Lluís XIV. És molt probable que en català, la paraula ha d'ésser tedi –provinent de la llatina tedium. Donat l'estat de la llengua, potser és una paraula una mica massa sàvia. El poble, quan parla d'aquestes coses, diu que s'avorreix.

La duquessa escriu en començar: la paraula en, en francès, s'ha desmonetitzat totalment. El mateix passa a la totalitat de la llengua. En el Gran Segle les paraules pesaven com or i tenien una significació perfecta. És exacte. Quan en aquella època un escriptor dotat de gran expressivitat parlava del seu tedi, el que deia tenia un gran valor. Ara qualsevol primari, qualsevol ximplet, afirma que té el tedi. Però, per favor, esperi un moment, senyora: esperi que s'implanti el socialisme i veurà en quin estat de baixesa infecta quedaran les llengües, la literatura, l'art, l'entregent. Tingui una mica de paciència! El poeta jueu-alemany Heine, que visqué tants anys a París i conegué tants francesos, escriví sovint que una de les il·lusions més exagerades dels francesos és la igualtat. Potser no és ben bé veritat, però, en fi, acceptem-ho. El que no té dubte és que el partit radical. socialista francès i els que l'han continuat han tractat d'implantar la igualtat a través de la instrucció universal obligatòria. El fet ha estat imitat per altres països copiosament. Ara bé: repetiré el que han dit tants observadors: la instrucció obligatòria sobre criatures notòriament ases, primàries, ineptes, desproveïdes de la menor curiositat per a la instrucció no ha fet res més que augmentar la ruquesa, la primarietat, la ineptitud, la incuriositat i convertir-la el progressiva. El fet portarà moltes conseqüències. La pedanteria ignorant i universal s'està imposant a tot arreu. Tingui paciència!

Però tornem al llibre de la madama francesa. El conegut pensament de Blaise Pascal no hi podia faltar de cap manera. És aquest: "L'avorriment (el tedi) –diu– és molt acostat a la desesperació. Així l'home és tan desgraciat que s'avorriria fins i tot si no tingués cap causa estranya al tedi per raó de l'estat propi de la seva complexió". Molt bé. Aquest pensament, que té un fons cristià i un color de romanticisme, té només un defecte: generalitzar sobre el tedi no té probablement sentit. Hi ha algunes persones tocades pel tedi. N'hi ha moltes més que no s'han avorrit mai –i que si ho han sentit no s'han queixat en cap forma ni manera. N'he conegudes moltes i puc confirmar-ho en molta gent. ¿Que Pascal s'avorrí i arribà, en aquest sentit, a formes de gran dramatisme? No té cap dubte. Que el tedi ha produït obres excel·lents en totes les formes de la qualitat també és cert. ¿Que el tedi ha estat un fenomen molt típic en la vida de grans intellectuals? També em sembla segur. En alguns, sí; en tots, no. Que el tedi els portà a escriure alguna cosa positiva, què es pot demanar més? Que el doctor Samuel Johson, Esq., la més gran figura de la intel·lectualitat anglesa (excloc, ara, la dramatúrgia de Shakespeare), sofrí caigudes tràgiques en l'esplín d'Anglaterra és un fet. Però en fi: pel fet que el doctor arribés on arribà parlant amb els amics (amb Boswell, per exemple) i amb la longevitat que ha tingut, no crec pas que aquesta obra sigui contrària a l'esplín. Després del pensament de Pascal, que ha produït aquestes banals procacitats meves, la duquessa el fa seguir (l'una afirmació del filòsof Maine de Biran, que diu així: "... Aquesta dificultat d'existir, que anomenem tedi...". Una altra generalització excessiva. He conegut molta gent que no m'ha pas semblat que tingui cap dificultat d'aquest ordre per a existir. Més aviat la gent vol viure i troba que una de les coses més ben trobades que es poden fer en aquest món és existir. Que n'hi ha que pensen diferent? És segur. Però em sembla que són una minoria. I ara em refio de la meva experiència i sobretot de la meva falta de sentit hiperbòlic, que detesto, a pesar de ser tan corrent en el país i una de les desgràcies més visibles.

Quan s'arriba a Charles Baudelaire, les coses del tedi agafen un aspecte més tràgic i més concret. El poeta, encadena l'ennui dans la ménagerie infame de nos vices. És a dir: es descriu a si mateix:

Il ferait volontiers, de la terre un débris
et dans un bâillement avalerait le monde:
c'est l'Ennui-Oeil chargé d'un pleur involontaire.
Il réve d'escalade en fumant son houka.
Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat,
hypocrite lecteur –mon semblable--, mon frère!

Que Baudelaire fou un home diferent no té pas el menor dubte. Que fou un viciós, encara menys. Que s'avorrí indescriptiblement, els testimonis més directes ho asseguren. Que el vici és una causa permanent del tedi és seguríssim. L'ídol de Baudelaire (l'ídol literari) fou Edgard A. Poe, el gran escriptor americà, alguna de les obres del qual traduí al francès –segons els experts, d'una manera prou discutible. Poe fou un altre home diferent: borratxo perdut, però sense altres vicis. Poe fou no pas l'ídol: fou el mestre de Mallarmé i de Valéry. Segons Valéry, que ho documenta amb el judici d'un testimoni coetani, Poe fou un home que tingué sempre el pensament despert. La influència que tingué en l'orientació vital de Valéry fou decisiva. "Valéry també s'avorrí –però no pas sempre", afirma la duquessa que el tingué invitat tantes vegades en el castell dels Rochefoucauld al departament del Marne. Segons Claudel, el tedi és una prova de l'existència de Déu. Allunyada de Déu, l'ànima llangueix. "Sembla que la nostra naturalesa sigui fora del temps", escriví Proust.

La senyora considera que els autors còmics són els millors especialistes contra el tedi. Que hi ha vertaders tediòlegs –Aristòfanes, Plaute, Terenci, etc.-, com hi ha cardiòlegs, sembla evident. L'afirmació, però, podria discutir-se. En literatura hi ha una espècie de llei que podria formular-se així : els autors còmics solen ser persones molt tristes; els autors seriosos i plumbis, persones divertides. En la literatura anglesa, sembla que aquest fet és molt corrent. I, en tot cas, la literatura sembla ser el gran remei contra l'avorriment. La gent llegeix perquè s'avorreix. El fet vol dir, en definitiva, que els escriptors sempre es guanyaran –més o menys, és clar– la vida. Els sociòlegs diuen: la gent cada dia llegeix més. La cultura progressa, va endavant. No. El que progressa i va endavant és l'avorriment. La literatura catalana, que no crec que hagi existit mai més que en medis minoritaris petitíssims, ara pot tenir un començament esplendorós. La gent cada dia s'avorrirà més. En tot cas: la cosa no té dubte: un gran antídot contra l'avorriment és la literatura, el cinema, els concerts, els espectacles populars –sobretot si són pornogràfics– i tot el que va passant per davant de la gent. I no parlem de l'esport: el futbol, etc. Totes aquestes impressionants collonades diverteixen un moment la gent. Passats aquests moments d'eufòria, que la publicitat prèvia afavoreix, cauen en l'avorriment. I llavors llegeixen una cosa o altra i sovint encara s'avorreixen més. El que no té dubte és que la capacitat literària d'aquest poble és feblíssima. És un poble sense literatura. I ho és perquè els literats –a cap nivell– no han mai cultivat l'amenitat del seu públic. En tot cas, les excepcions són mínimes. Potser el senyor Folch i Torres... en el seu medi. Ara, que tots aquests literats s'han presentat com uns genis no té dubte. Ha estat una genialitat més d'adjectius en els diaris que en els fets. Aquests adjectius no han estat mai prodigats a Maragall, a Josep Carner, a Bofill i Mates. S'han prodigat a obres ínfimes. Aquesta concepció segons la qual la literatura catalana autèntica no pot tenir repercussió més que en medis minoritaris limitadíssims s'ha de trencar. El català és la nostra llengua. S'ha de mirar de fer que la llengua tingui un to i es mantingui en una intel·ligibilitat positiva –cosa difícil en un país que no sap (en general) ni llegir ni escriure la seva llengua– i donar-li una amenitat real i permanent. Si no s'arriba a escriure d'aquesta manera no es farà mai res.

A França, l'escriptora, encara avui tan coneguda, George Sand, inventà un remei contra el seu propi tedi. Quan acabava d'escriure una novella, n'escrivia una altra de seguida. I així complaïa els seus innombrables lectors i es treia el tedi de sobre. No puc imaginar que Balzac, ni Stendhal, ni Hugo, ni Renan, ni Taine s'avorrissin. En aquest món, la qüestió és tenir feina i, si no se'n té, fer-la, inventar-la, emprendre-la. Tota la resta són disposicions per a viure malament, per a convertir la vida en un calvari. El tedi s'apodera del cos humà quan l'esperit és prodigiosament despert o quan l'esperit és inexistent. La primera cosa que s'hauria d'explicar és que tant l'esperit com la matèria humans són coses absolutament limitades i escassíssimes. Arriba un moment que no es pot anar més enllà. La persona que visqui dintre aquesta realitat –una mitjana superior– no patirà mai de tedi. Si l'home es conforma amb aquesta limitació, tot va bé. Però alguns no s'hi conformen, i llavors apareix la història més tràgica i amb totes les seves doloroses conseqüències.

La majoria dels autors han afirmat que els animals no s'avorreixen. La duquessa de La Rochefoucauld posa l'exemple dels gossos. Els gossos s'avorreixen, i posa com un exemple les festes que fan al seu amo després d'una absència. Aquest és un fet, també constatat per Valéry. Però, què sabem dels animals? Res. Què sabem dels homes? Res. Què sabem del que passa a cada moment, fins i tot en el nostre poble petit i irrisori? Res. ¿Què pretenen aquests ignorants pedantescos que presenten un món nou, feliç i impossible i que bullen tant en aquest món i que, en definitiva, només aspiren a una determinada fortuna personal? Jo no hi tinc cap inconvenient: que els la donin i que no emprenyin.

La duquessa és una sorcière –nosaltres diríem una bruixa– de l'avorriment. Troba el tedi a tot arreu. Afirma que la gran història és una conseqüència de l'avorriment. Al seu entendre, els grans conqueridors –Alexandre el Gran, Cèsar, Napoleó– eren persones dominades pel tedi. Foren persones que consideraven que el seu país era massa petit i limitat i es dedicaren a la conquesta dels països dels altres. Cita unes frases de Caterina II de Rússia, anomenada la Gran: "M'han demanat per què no m'avorreixo... és perquè estic ocupada constantment i tinc molta feina: jo trobo que l'home només és feliç quan està ocupat".

De vegades, els pobles s'avorreixen. El poeta i polític Lamartine, en els últims temps del regnat de Lluís Felip d'Orleans a França, llançà aquest judici: "la France s'ennuie!" En aquella època els pagesos de França no s'avorrien gens. Vivien molt bé –s'entén a la seva manera. És ara que s'avorreixen els pagesos a causa de l'interès que té per ells el sistema dels jornals, aparentment segurs, de la industrialització creixent.. Si la procreació persisteix a gran escala, iran tirant. Si es redueix –cosa que ja s'hauria d'haver fet i no per mitjà de drogues clandestines, sinó amb arguments polítics autèntics– ja en veurem el resultat.

Ara qui s'avorreix és la joventut. És natural que sigui així. Quantes vegades ho he escrit? El període de la joventut és el període més pobre, més magre, més ineficient, més desgraciat de la vida. Ho he escrit i reescrit enmig del tolle-tolle de la societat del país, segons la qual la joventut és l'època de la felicitat en aquesta vida. Contra aquesta falsedat, tot el que he escrit ha resultat inútil i pervers. Aquest període només es pot tolerar si la joventut té projectada sobre si mateixa una gran disciplina, familiar, social, etc. Una joventut lliure i pagada pel papà, en cada moment, és perillosíssima. Ara la joventut s'avorreix. Què pot fer sinó avorrir-se? Una joventut disciplinada pot ser l'origen d'una vida correctíssima. Una joventut lliure, com la d'avui, pot implantar un desori indescriptible.

Madame de La Rochefoucauld és partidària de l'avorriment, però d'un avorriment matisat, practicat en dosis petites. La senyora escriu: "El tedi ha estat i és l'origen de tot: de l'art, de les ciències, de les guerres. És la causa de l'evolució, dels canvis de les civilitzacions, de les modes successives". D'acord. Hi ha un nombre de persones que s'avorreixen, i això les porta a manar, a dirigir. Ara, la immensa majoria de persones no s'avorreixen mai, i, si hi cauen, no es queixen. Les persones que treballen, que tenen alguna cosa al cap, que aspiren a fer alguna cosa, a mantenir una família, a seguir el procés de la vida, no s'avorreixen mai. Tiren... què es pot demanar més?

[ Notes del capvesprool ]

A l'índex