L'aigua

Encara que de vegades he abusat del vi -de l'alcohol, per precisar-, és molt probable que, guardant les distàncies, se'm pogués aplicar la frase que J. J. Rousseau escriví en la segona part, llibre XII, de les «Confessions»: «J'ai toujours aimé l'eau passionnément, et sa vue me jette dans une rêverie délicieuse, quoique souvent sans objet déterminé». Aquest vespre constato l'estranyesa que em produeix haver pogut passar, avui, una hora i mitja mirant el mar sense fer res, en un estat mental buit, potser recordant vagament alguna cosa de precisió impossible, en un estat diríem contemplatiu -encara que potser seria més exacte dir en un estat de badoqueria consolidada i absolutament física. «Quan mireu el mar, ¿què hi veieu?», em preguntà un dia una senyoreta. No hi veig res -en tot cas res que em porti a concretar alguna forma o algun sentiment real. L'home només és sensible a les coses petitíssimes. El mar és massa gran, probablement, perquè els seus efectes no siguin estèrils. També m'agraden els rius. No conec pas els grans rius que hi ha en el món -a Amèrica i en altres llocs. Els d'Europa són de mitja mida -els nostres, més aviat petits. Els rius d'Europa són una meravella. Des d'un determinat punt de vista, són de més rendiment, més satisfactoris que el mar -tot i que el mar pot ésser dolcíssim, inenarrablement fascinador. Aquesta diferència potser es podria veure bé comparant les pintures que ha produït el mar, les marines, de vegades, tan horribles, i les pintures que han produït els rius, que han estat un potent incentiu per a la sensibilitat pictòrica. Els llacs també m'agraden moltíssim, malgrat que la influència dels llacs sobre l'esperit humà hagi produït tants cromos, tanta escenografia i tanta irrealitat. Els llacs suïssos són els llacs més assequibles. Una Suïssa que no contingués més que muntanyes, què seria? On viuria la gent? Com seria possible de penetrar-hi? La gent d'aquell país -la major part de la gent d'aquell país- viu al costat dels llacs, és gent positivament lacustre, tot i que la qualitat de l'habitacle humà no permeti literalment de dir-ho. Els llacs són el que fa possible l'existència de Suïssa. Sí, sí, l'aigua, per mi, és mitja vida, és un dels pretextos d'evasió més positius del meu esperit. M'agraden el mar, els rius, els llacs, els corrents d'aigua per petits que siguin. A l'hivern, en el meu país, caminant per fora, m'aturo a escoltar el rajolí de l'aigua d'un rec, per insignificant que sigui. Una determinada quantitat d'aigua pura, fresca -si pot ésser gelada-, posada dins un cristall d'un bon dring, és per mi una autèntica delícia, un luxe exquisit.

El que no acabo de comprendre en la frase de Rousseau és la rêverie que segons aquest filòsof l'aigua li produeix. Vull dir que no comprenc gaire aquesta relació, concretament. El que va comprès en la paraula rêverie -un cert esllanguiment suau, mòrbid, fi-, ¿és projectat per l'aigua sobre l'esperit del qui la contempla? No ho veig pas gaire clar... A mi, personalment, si davant el mar o un riu important puc sortir d'una passivitat morosa, l'aigua em fa pensar en la seva força, en la seva duresa. Per mi l'aigua és una cosa dura, densa, mòbil però sòlida, impenetrable, impetuosa, fortíssima. No crec que les persones que coneixen una mica el mar em deixin mentir. El mar pot ésser desagradable i terrible, i, encara que no sigui sempre així, és segur que la coneixença que hom pugui tenir d'aquest element n'exclou tota projecció de rêverie. I, una vegada en possessió d'aquesta experiència, tota espècie d'aigua en sofreix -fins i tot l'aigua hipotètica de les nostres rieres seques. L'única aigua que se salva d'aquesta premonició és l'aigua clara, pura, freda, si pot ésser gelada, continguda en una copa de cristall de bon dring.

[Notes disperses]

A l'índex