Josep Pla - Fotografies
Les fotografies pròpies
De vegades els fotògrafs o els amics dedicats a la fotografia m'envien aquesta classe d'imatges, obtingudes en un lloc o altre, realitzades amb un pretext o altre. Jo no m'he fet fotografiar mai voluntàriament per raons marginals a l'administració, passaports, etcètera. És un fet, però, que de la meva persona hi ha moltes fotografies. Em sap greu, perquè jo formo part d'una família adversa a la fotografia en un grau subratlladíssim.
Les fotografies meves em fan por i no pas per la quantitat més o menys grossa de vanitat personal que poden contenir, sinó per l'aclaparadora semblança que tenen amb mi mateix: la mobilitat de les faccions, la projecció externa dels sentiments, la gesticulació excessiva, la impossibilitat de mantenir-me en un to i una fredor plausibles. Són fotografies de les que la gent en diu vives -exactament: escandalosament vives. Mirant-ne una qualsevol, es veu tot el que hi ha darrera, i això és el que em fa por precisament: el visible que és tot el que hi ha darrera. Les fotografies -com la conversa- només són útils per a demostrar el que hom no és; aquestes fotos demostren tot el contrari: el que hom és exactament. La mobilitat de les faccions és un símptoma de la meva gairebé permanent hipocondria, l'exteriorització dels sentiments és la demostració del desordre de la meva vida; la gesticulació és un reflex de la solitud interna; la impossibilitat de mantenir una fredor és una conseqüència de la meva terrible feblesa. La meva misantropia és inseparable de moments d'exaltació, i aquesta línia ondulant ha produït el desordre de la meva vida, la irritació, la impaciència, la nerviositat de tants moments que m'han produït una existència miserable. Aquestes fotografies ho demostren d'una manera claríssima.
Notes disperses
Més sobre la fotografia
Ara és cada vegada més abundós el nombre de persones que tiren fotografies. Les màquines de fotografiar sovintegen. Abans, els fotògrafs professionals tenien una espècie de monopoli del negoci. Ara hi ha els diletants. En la meva família ha existit una espècie d'horror a la fotografia. No he pogut tenir mai una fotografia -ni un daguerreotip- de la meva àvia Marieta. El meu pare no cregué mai indispensable fotografiar-se . La meva mare, la fotografiaren essent més de l'altre món que d'aquest. A mi, m'han fotografiat molt sovint. És una de les més grans vergonyes de la meva vida.
Notes disperses
