Madrid

Madrid, 1921. Un dietari

SI HE D'ÉSSER VERÍDIC, DIRÉ QUE, A CASA, havíem sentit parlar d'una manera de Madrid, molt abans que jo hi anés a passar una temporada. El meu pare hi estudià, a l'Escola d'Agricultura de la Moncloa, algunes ciències geomètriques i diverses assignatures vagament agràries. Al seu despatx, s'hi podia veure una orla esgrogueïda que recordava, amb un glòria més aviat evaporada, les seves aventures acadèmiques i madrilenyes. A l'hivern, havent sopat, quan els meus germans i jo érem petits, el pare, abans d'anar a donar un pinso a l'euga, solia contar-nos coses d'aquells dies. El que deia devia ésser molt agradable i tenir una vaga llunyania, perquè sentint-ho –el foc mentrestant ens rosava una galta– ens adormíem. Quan ens veia dolçament naufragats –en braços d'Orfeu, per dir-ho com els literats idealistes– anava alentint l'explicació, abaixava el to de la veu i a la fi deia unes últimes paraules, com si rondinés, d'una manera que per nosaltres era deliciosament inintel·ligible. Encenia llavors la pipa, i nosaltres, adormits, com si fos un record imprecís, sentíem cremar la llenya, el tic-tac del rellotge i el ro-ro de la gata, estirada davant del foc d'una manera paradisíaca.

D'aquells soliloquis, de tota manera, ens en quedava sempre alguna cosa; i això és tan cert, que a casa no hem necessitat mai l'arribada del recaptador de contribucions per a saber que la Puerta del Sol, el carrer d'Alcalà i la Bombilla tenen una existència real i tangible.

Si hagués de concretar, però, en què consistia exactament la idea que ens fèiem de Madrid a través d'aquelles explicacions, no podria pas sortir d'un terreny de vaguetat impresentable a un lector assenyat i exigent. Llavors –dec parlar dels voltants de 1905– hi havia persones de la població –poques, però bones– que portaven capa, exactament capa madrilenya. Un dels qui en portava era un tal senyor Guardiola, secretari del Jutjat, escriptor fecundíssim sobre paper segellat, d'una abundància dialèctica que vorejava la frivolitat. Tinc la impressió d'haver vist el meu pare amb capa madrilenya algun diumenge d'hivern. La capa del senyor Guardiola era certament més important: era una capa amb una gira de vellut vermell que feia rodar el cap, d'un vermell tornassolat que feia pensar en una posta de sol deliciosa de febrer. La del meu pare era més modesta i no tenia gira de peluix: només la valoneta. De tota manera, el seu transport donava a la persona que la portava un cert aire de disfressa de sainet pintoresc, convencional, poca-solta i lleuger. La capa, que aclapara i desinfla les persones velles d'una manera definitiva, dóna als joves una presència gairebé insolent –una presència injustificada però ofensiva. Si amb la capa posada el meu pare hagués tractat de cobrar algun arrendament, no crec que hagués cobrat cap cèntim. La utilitzava purament els dies de festa. I és que la capa era un símbol. En realitat, el Madrid que entrevèiem a través de les seves explicacions de la vora del foc era una mena de cucanya modesta, una cosa com una cucanya fina i lleugera –de la qual la capa era una espècie de compendi vestimentari i habitualíssim.

El meu pare contava que, a Madrid, hi fa a l'hivern una fred traïdora, que l'aire del Guadarrama hi és d'una subtilitat gèlida i que només el giravolt de la capa sobre la cara pot evitar les seves conseqüències. Un altre dia ens digué que a Madrid, a l'estiu, hi fa tanta calor que ell i els seus amics hi solien dormir de dies i sortir a la nit. Darrera d'aquelles paraules, hi vaig entreveure un ideal plausible d'existència, i, com que jo llavors era una mica erràtic i noctàmbul, em vaig prometre d'anar-ho a veure. Les criatures s'agafen per les formes de la imaginació més favorables al seu temperament, i el meu era donat a aquestes vulgaritats.

A vint anys, tornant per primera vegada de París, vaig anar a Madrid. Ja havia entrat en el periodisme. Una petita part del que vaig publicar llavors està contingut en aquest llibre. El lector ja veurà, sense necessitat de fixar-s'hi massa, que es tracta d'una obra d'adolescència i que tota plegada és plena d'imperfeccions i d'infantilismes. També veurà que l'autor no tenia llavors cap preparació especial per a parlar de Madrid. No havia vist mai «La Verbena de la Paloma» ni les obres de Muñoz Seca ni d'Arniches i a penes comprenia els acudits estranys dels funcionaris d'Hisenda i dels periodistes. La història em fluixejava molt i una vegada que un cambrer d'un cafè m'invità a precisar les meves idees sobre Daoiz i Velarde no vaig pas sortir-me'n. El meu castellà, per altra part, era escanyat i pobre, i el temperament tímid que sempre he tingut em privà de treure un rendiment decent de la part plateresca, inflada i de motllura de l'idioma. Així vaig passar pels carrers, places, cafès i societats instruïdes de la ciutat com un contribuent incert, crepuscular i prescindible. I, ara que han passat tants anys, tot això em sembla mentida i jo sóc el primer sorprès d'haver escrit aquest llibre.

La primera elaboració d'aquest «Madrid», la vaig fer a Estocolm, en el curs de l'hivern de 192...

[ Primera volada ]