Issac Albéniz
vist per Manolo Hugué

VAIG CONÈIXER MOLT ALBÉNIZ i us contaré la meva primera entrevista amb ell, perquè demostra que Albéniz era un gran senyor. M'hi recomanà Déodat de Séverac i vaig anar a trucar a la torreta de la rue Franklin. La meva intenció era, naturalment, demanar-li algun sou. Abans d'anar-hi vaig fer uns números d'una loteria suposada. Al moment que la campaneta sonà, les meves idees eren completament clares: "Li demanaràs –em deia– vint francs, ni un de més ni un de menys". Albéniz em rebé amb els braços oberts i abans de deixar-me parlar em digué que em coneixia de nom, que m'apreciava molt i que Séverac li n'havia parlat llargament. Mentalment vaig ajustar la cordialitat a les meves idees. Vaig dir-me: "Li demanaràs quaranta francs...

Tot seguit li vaig explicar l'objecte de la visita.

"He fet –vaig dir-li– una còpia del Sant Joan de Rodin, que és al Luxemburg. El model és preciós; la còpia, modèstia a part... -etc.-. La meva intenció és rifar la còpia entre els meus amics més apreciats, perquè em sabria greu que una obra així caigués en mans estranyes...

En això arribaren la senyora i les filles d'Albéniz. Me les presentà encantat. L'ambient s'anà escalfant. Jo vaig pensar després de fer el mateix càlcul d'abans. "Li demanaràs seixanta francs...".

Una vegada fets els compliments em manà gairebé que em quedés a sopar. Vaig acceptar a l'acte, tot dient baix en baix : "Li demanaràs vuitanta francs."

El sopar anà molt bé i havent sopat es posà al piano i començà a fer música. Tocà molts trossos de "Pepita Giménez", que llavors estava a punt d'estrenar-se a la Monnaie de Brussel·les. En el moment de començar la sessió vaig fer un esforç per veure panoràmicament la situació; la vaig trobar excel·lent i vaig pensar, tot encenent un gran cigar "Li demanaràs cent francs...".

La vetllada, però, s'allargà. A les dues encara era al piano. Aquesta persistència m'obligà a veure les coses des d'un altre punt de vista. Em semblà que Albéniz havia trobat en el concert magnífic que estava donant una manera diplomàtica de dir-me que, als seus amics, no els donava diners, sinó música abundant. Em caigueren les ales del cor i s'ensorrà el meu somni daurat. Acabat el concert –era la matinada– ens acomiadàrem, sortírem al jardí i m'obrí la porta que donava al carrer. En el moment d'allargar-me la mà em donà un sobre tancat. A dins hi vaig trobar dos-cents francs.

Hi vaig anar altres vegades. Albéniz, si no vaig errat, era casat amb una senyora catalana, de la costa. Sempre hi vaig trobar, en aquella casa, taula parada i subsidis abundants. Una vegada, en el curs d'una meva visita, vaig trobar a ca l'Albéniz el pobre Xavier Gosé, malalt. La tuberculosi l'havia tocat i s'havia refugiat a la casa amiga. Albéniz en tenia cura amb una dolçor de sant. El gran músic era un home gras, bru, amb ulleres i una barba sal i pebre. Era tònic, estava sempre content i tenia una simpatia molt gran. Venero la memòria de l'Albéniz i el considero tan gran artista com gran senyor. Gosé era un xicot magre, alt, camalluent, que es féu un nom a París, de dibuixant. Era molt hàbil, feia la moda, i la gent deia que els seus dibuixos eren elegants.

[ Tres artistes: Vida de Manolo contada per ell mateix, OC, 14 ]

A l'índex