El collegi dels maristes
de Girona

Aclucant els ulls i afegint-hi una mica d’imaginació,  veig la cara que feia a quinze anys,  al col·legi –el cap gros amb els cabells tallats amb el número dos,  els ulls petits,  en forma d’ametlla,  els pòmuls amples,  una mica sortits,  la pell de la cara lluent,  amb els dos o tres granets del temps i els quatre pèls més forts entre el borrissol de l’adolescència. L’americana m’anava sempre una mica curta i els pantalons presentaven una tendència a l’encarcarament tubular invencible... Portava sabates de pell girada,  espellades pel fregadís del futbol.

    Des del dia d’arribar al col·legi,  dues coses em semblaren difícils: portar la gorra de galons platejats de l’uniforme amb la H i la M —Hermanos Maristas—, entrellaçades en la seva part frontal,  i haver d’anar a tot arreu en fila. Els empordanesos,  que som,  en alguns aspectes de la vida,  tan fatxendes,  no gosem pas presentar senyals o distintius de cap espècie,  l’amor propi ens ho priva i ens avergonyeix de pensar que algun amic o conegut ens podria veure. Som uns fatxendes de paisà més que d’aparatositats externes. La fila,  haver d’anar sempre en fila,  em feia venir febre,  sobretot quan la fila s’aturava i veia la ratlla dreta que formàvem aparellats sobre la perspectiva. Estrenyia les dents i no podia estar-me de picar de peus a terra,  com un cavallet que rosega el ferro de la brida. Anar en fila amb la gorra posada era la punxada més aguda que podia rebre el meu puntiglio: caminava amb el cap baix,  ple de vergonya,  espiant de cua d’ull si em veia algú de Palafrugell... El soroll sord i monòton que feien les nostres sabates en pujar o baixar les graonades de Girona em crispava els nervis; aquest soroll covard i gris era per a mi el símbol del ramat humà més gregari,  de la subjecció més depriments.

    A aquests inconvenients,  s’hi afegiren més tard els provinents d’una cuina descurada i insuficient. Per a patir,  en aquest món,  no hi ha com haver estat acostumat,  de petit,  a menjar viandes fresques,  cuinades discretament,  de bona fe.

    La societat que formava el col·legi era curiosa. A més a més de nosaltres,  els interns,  hi havia els alumnes externs,  que pujaven al col·legi dues vegades el dia,  car l’establiment no tenia pas la mitja pensió establerta. Els interns érem una cinquantena; els externs oscil·laven entre els cent cinquanta i dos-cents. Aquesta darrera massa escolar estava formada per criatures de primer ensenyament,  per bordegassos que cursaven el Comerç i per estudiants de batxillerat. Les criatures no tenien pas,  per a nosaltres,  una existència gaire precisa,  i,  si no hagués estat per la nosa que ens feien,  ni ens n’hauríem adonat. Els alumnes de Comerç,  els consideràvem despectivament,  com si formessin part d’una casta més baixa –no vaig entendre mai per què. Els veritables companys érem els que cursàvem el batxillerat; els dels darrers cursos formàvem –com sempre passa- l’aristocràcia de l’establiment.

    Com que els Jesuïtes,  a Girona,  no hi tenien més que una residència,  els nois de les millors famílies de la ciutat venien als Maristes. Hi venien a contracor de les seves famílies i d’ells mateixos; el seu ideal hauria estat poder dir que anaven als Jesuïtes. Com a tots els ambients aparatosament catòlics de l’època,  existia en aquell ambient la certesa que els Jesuïtes eren el homes més savis,  més disciplinats i més forts del món. Hom rodejava aquesta orde,  per afegitó,  d’un cert misteri. Els Maristes eren considerats de segona o tercera categoria. Els germans constataven la inferioritat en què eren tinguts socialment,  i de tant en tant,  el diumenge a la tarda,  ens portaven a cantar el ruja a l’església de la Companyia.