Sobre Karl Marx i el tradicionalisme carlí

En un paper que surt a Barcelona,  hi he llegit una història titulada «Una guerra salvaje y romàntica: carlistas contra isabelinos»,  que no és més que una còpia literal de les històries de les guerres carlines,  que totes les persones realment interessades pel país saben de memòria,  excepte les persones que en cada generació es mantenen «eternament joves»,  que no saben res. 

En aquesta història hi ha la reproducció d'un escrit de Karl Marx sobre aquestes guerres,  sobre el naixement del carlisme i de la primera guerra civil carlina.  Ho deixarem tal com ho deixà,  en la seva traducció de Marx,  Andreu Nin.  Marx: «La revolución española –1868-1873».  Editorial Zenit.  Madrid,  1929.  Diu així:

«El carlismo no es un puro movimiento dinástico y regresivo,  como se empeñaron en decir y repetir los bien pagados historiadores liberales.  Es un movimiento libre y popular en defensa de tradiciones mucho más liberales y regionalistas que el absorbente liberalismo oficial,  papanatas,  que copiaban a la Revolución francesa.  Los carlistas defendían las mejores tradiciones jurídicas españolas,  las de los Fueros,  y las Cortes Legítimas que pisotearon el absolutismo monárquico y el absolutismo centralista del Estado liberal...  Representaban la patria grande,  como suma de las patrias locales,  con sus peculiaridades y tradiciones propias.  No existe,  en Europa,  ningún país que no cuente con restos de antiguas poblaciones y formas populares que han sido atropelladas por el devenir de la Historia.  En Francia,  lo fueron los bretones y en España,  de un modo mucho más voluminoso y nacional,  los defensores de don Carlos.  El tradicionalismo carlista tenía unas bases auténticamente populares y nacionales,  campesinas,  pequeños propietarios y clero,  en tanto que el liberalismo estaba encarnado en el militarismo,  el capitalismo (las nuevas clases de comerciantes y agiotistas) la aristocracia latifundista y los intereses secularizados.  [Marx fa referència als béns de la mà morta i comunal venuts per Mendizàhal per cap cèntirn.  La interrupció és meva. ]. Todos éstos pensaban con cabeza francesa,  o traducían embrollado. »

Aquest text de Marx és exacte.  Farà rodar el cap a molta gent,  però és exactíssim.  Marx s'ha de llegir,  siguin quins siguin els prejudicis personals i inevitables que hom tingui.  De vegades ho encerta com cap observador del seu temps.  El catalanisme! He utilitzat rares vegades aquesta paraula,  perquè no m'han agradat mai les coses hiperbòliques.  Dient-nos catalans em sembla que en tenim prou.  Ara,  aquest país tan petit i tan pobre posseeix dues fonts que rajaran sempre: primer la font del tradicionalisme històric del país.  Tot el catalanisme polític d'aquests últims decennis prové del tradicionalisme,  i després hi ha una altra font: els errors centralitzadors d'Espanya,  produïts per mentalitats franceses,  de la Revolució francesa o de Napoleó: Godoy,  Floridablanca,  Aranda,  Mendizàbal,  Salamanca i tants i tants més.  Aquests homes han desvirtuat Espanya,  han destruït les arrels d'una Espanya complexa,  que és el que és.  Els anomenats liberals espanyols –que,  per altra part,  no ho eren– han estat horribles.  Han destruït la tradició,  la vida libèrrima,  per qué? Per a la construcció dels ferrocarrils regalats a Rothschild de París? Ara,  en tot cas,  la situació és aquesta.  Després d'aquesta ruptura,  les dificultats d'aquesta península han estat immenses,  vull dir en l'espai que vivim.  Les dificultats són permanents i arriben en als nostres dies.  Fa falta un estudi seriós sobre el liberalisme i deixar d'una vegada de jugar amb les paraules.  Molta gent que es diu liberal són uns purs demagogs i no coneixen la història.  Tot aquest llarg període s'hauria d'estudiar tan a fons com calgués,  i amb un esperit desproveït d'hipocresia.  Lector infatigable de les coses del segle passat i dels immediatament anteriors,  em penso que no s'ha fet.  Seria molt important,  decisiu,  de fer-ho. 

Notes del capvesprol

A l'índex