La marxa sobre Roma

Després de la conferència de Gènova em semblà que havia escrit un nombre excessiu d'articles polítics i sobretot un nombre excessiu d'articles de política internacional, en la qual, i a pesar de les meves pobres lectures, vaig tenir sempre la impressió que no entenia res. Per altra part, la meva intenció era quedar-me a Itàlia la més gran part del temps possible, veure Itàlia –país que em fascinà des del primer moment– i arribar a tenir no solament una certa noció de la llengua italiana, sinó una mica de coneixement de l'enorme aportació d'Itàlia en la formació de la cultura europea. Tot això que acabo d'escriure de la cultura europea és una cosa molt vaga i en definitiva purament acadèmica, però d'una manera o altra s'ha de parlar d'aquestes coses si d'una manera general és possible de fer-se entendre.

Així, em semblà que, després de les setmanes passades a Gènova, el millor que podia fer era anar a passar un temps indeterminat a Florència. I això és el que vaig fer. En l'interval de la fi de la Conferència i la meva estada a Florència, vingué a passar uns quants dies a Itàlia la meva germana Rosa. Amb ella vaig anar, primer a Milà, on vaig veure de molt a prop els darrers esforços de Benito Mussolini i el seu partit feixista per apoderar-se del poder. Anàrem també als llacs de l'alta Llombardia –el llac de Como i el de Lecco–, i, trobant-me en aquest paisatge d'altes muntanyes, de racons idíl·lics i de vida tradicionalment plàcida i tranquil·la, m'entrà pels meus propis ulls l'agitació política que s'estava produint a la península fins en els seus espais més immunitzats contra la violència. ¿Quin programa podia presentar el fascio en aquelles terres i aigües tan enormement àtones, absolutament estabilitzades i econòmicament satisfetes? Però l'agitació era enorme i la propaganda intensíssima. La gent estava bé, però després d'haver llegit la propaganda li semblava que estava malament. No hi havia res a fer. En la classe no ja alta, sinó en el que en italià s'anomena el ceto medio –mittelstand, classe moyenne–, la projecció de la gent sobre els locals del fascio, l'entrada en el partit feixista, i la compra de la camisa negra, era literalment irresistible. Mussolini dirigia un corrent fabulós i el seu òrgan periodístic era «Il Popolo d'Italia», on escrivia editorials curts i frenètics, d'una acritud i d'una violència inusitades i biològiques. Les lluites entre camises roges (generalment socialistes: el comunisme era escassíssim) i les camises negres feien cada dia morts i ferits. Hom assaltava els centres polítics d'una part i l'altra a pistoles en l'aire; la garrotada era difusa i permanent; les destruccions i els incendis emplenaven la crònica periodística. Quan no pagava la pena de matar un contraopinant, hom li feia ingerir, si us plau per força, l'oli de ricí. La violència s'havia apoderat del carrer. L'ordre públic havia deixat d'existir. Les qüestions socials, les vagues, els locauts, estaven a l'ordre del dia. Hi havia un ambient de guerra civil. La moneda baixava. La gent es tornava lívida. La massa de persones convencionals, més o menys benestants, radicalment assegudes, llegien el «Corriere della Sera» del senador liberal Albertini. Els altres llegien el diari de Mussolini.

Mussolini era diputat a Montecitorio (al Parlament) i tenia al seu voltant un petit grup d'amics. El Parlament no era pas el seu ambient. Hi anava poc i no hi parlava mai. Vivia generalment a Milà: de vegades apareixia al carrer (poc); el que feia cada dia era incitar a la violència fent articles fatídics. En l'ambient governamental i parlamentari de la classe política tradicional italiana (i, en aquesta classe, hi incloc els socialistes) Mussolini era considerat un bluf. Però el curiós és que el petit nombre de persones que dirigien Itàlia en aquell moment no el con sideraven tampoc perillós. A la Presidència del Consell hi havia llavors un senyor piemontès de Cuneo que Giovanni Giolitti havia afavorit amb la seva amistat: l'onorevole Facta (Giolitti, ja vell, es trobava ja allunyat de la lluita política; jo crec que, en el triomf de Mussolini, aquest és un fet decisiu). El senyor Facta era un monàrquic liberal de la línia habitual triomfant des de la unificació del país. El liberalisme d'aquesta classe havia, però, passat molt de moda i l'onorevole Facta, com a encarnació d'aquest estat d'esperit, era una pura, inexistent, reminiscència.

Havia aparegut un partit que tenia una importància creixent: la democràcia cristiana. Semblava el conglomerat de l'avenir: era conservador, catòlic, socialitzant i antirevolucionari. No n'hi ha pas prou de dir que aquest partit estava format per la beateria de les parròquies i dels innombrables bisbats que la península presenta. No. Aquest partit tenia molts vots i els vots eren autèntics, difosos i llarguíssims. En realitat era el gran partit conservador que naixia. A la seva direcció hi havia un capellà sicilià correctíssim, molt intel·ligent i molt bona persona: Dom Sturzo. Però el cas és que Dom Sturzo, com el president Facta, com Turati, Treves i Modigliani, que dirigien la social-democràcia, que anava lligada a una enorme quantitat de cooperatives, centres de treball, escoles de treball i una gran quantitat d'interessos, no donaren mai a Mussolini la importància que tenia. Els socialistes el consideraven un traïdor a la seva ideologia –i objectivament parlant ho era. Dom Sturzo considerava que el feixisme era una pura i simple follia –i també tenia raó. Turati, Modigliani i Treves i paral·lelament Dom Sturzo partien de la idea que Itàlia era una monarquia liberal i parlamentària, i, per tant, creien que la simple policia d'Estat era suficient per a abatre un qualsevol moviment subversiu. Ara, el president Facta era tan poca cosa, tenia una personalitat tan evaporada i inconsistent, que ni tan sols es plantejà el fenomen del feixisme com un fenomen d'ordre públic. Deixà fer...

Itàlia era, però, una monarquia, i la clau de volta era S. M. el Rei. ¿Què pensava el rei de la situació general del país? La monarquia era un element decisiu de l'engranatge constitucional –engranatge que aparentment funcionava com sempre, però que en aquell moment funcionava més aviat en el buit i com si el carrer no existís. El carrer tenia un aspecte de subversió imponent.

Mussolini volia el poder. El demanava cada dia. Era explícit. Mussolini no demanava el poder al Parlament, cosa que en cap cas no hauria pogut fer. El nombre dels seus amics a Montecitorio era escassíssim. Es pot fer la hipòtesi que la classe política tradicional li obrís un pas qualsevol cap al poder, és a dir, que la classe política parlamentària li permetés aquest accés. Havent fallat aquesta hipòtesi, l'esperança del Duce del feixisme fou el rei. Mussolini creia en la monarquia. Des de les pàgines del seu diari cada dia demanava el poder i sempre cregué que S. M. el Rei el cridaria –és a dir, creia que, davant el desori enorme social i polític que la postguerra havia armat i que ell havia accentuat amb totes les seves potències dialèctiques, el rei li donaria el pas franc, en la forma que fos. Saturat de lectures anticonvencionals, literalment cíniques (Nietzsche), exaltat per una sensibilitat de glòria i de poder, Mussolini cregué que la monarquia –il Potere– li resoldria, en aquell moment, els seus anhels. En la base de la seva posició hi havia el xantatge normal. Havia contribuït a crear una situació d'ordre públic que ell controlava, però que era perillosíssima –i que baratava amb la seva accessió al poder. O el feixisme patriòtic i nacionalisme o la guerra civil –o almenys la guerreta civil. (La guerra civil no ha estat mai considerada pels italians com una solució de res.) Però –i aquí comença la història– el rei no deia res. Sí. Jo ho accepto. Si el rei li hagués donat alguna bel·ligerància conspícua, la situació de l'ordre públic hauria entrat en una forma o altra de pau. Però el cert és que el rei no digué res. No digué mai res. Podia dir alguna cosa? Com a rei constitucional d'una monarquia parlamentària, només podia donar el poder a un home que tingués majoria en el Parlament. Podia considerar, és clar, que el Parlament estava esgotat i demanar a l'onorevole Facta que fes noves eleccions. El fet era, però, inimaginable perquè el pensament polític de Roma –i de l'entera península– era que Mussolini en cap cas no arribaria a tenir una majoria ni un grup suficientment fort per a entendre's amb els altres grups. Cap observador, fins els que creien que el feixisme no era un bluf, no hauria pogut pronosticar una qualsevol forma d'entitat parlamentària feixista. Mussolini tenia un partit i una determinada quantitat d'agents (d'esbirros) disposats a entrar en una qualsevol forma de violència. Però tot això no prejutjava una qualsevol realitat parlamentària. Des del punt de vista constitucional, la política del rei fou d'una correcció absoluta, perfecta.

Davant una situació semblant, Mussolini només tenia un camí: forçar la voluntat del rei Vittorio Emmanuele, a través d'un alçament controlat i perfectament organitzat. Aquest alçament fou la marxa sobre Roma.

He fet aquest llarg exordi –notòriament massa llarg– per dir simplement una cosa personal, o sigui que, aquesta famosa marxa sobre Roma, jo l'he vista com a periodista i viscuda, físicament viscuda, i per afegir, de seguida, que aquest fenomen polític ha estat un dels més reeixits que he presenciat en el curs de la meva vida. Ha estat un fenomen reeixit –deixo a part, ara, la immensa transcendència històrica que tingué– per dues raons al meu entendre inqüestionables. La primera, perquè fou una marxa abassegadora, en el sentit que ningú, que jo sàpiga, no s'hi oposà seriosament. Després, perquè, havent arribat Mussolini a Roma seguint la marxa dels seus partidaris, el rei li donà el poder instantàniament. La classe política tradicional s'esfondrà d'una manera total i completa. Realitzant l'acte que portà a cap, el rei deixà d'ésser un monarca constitucional i parlamentari. Itàlia entrà en un sistema diferent. En l'eufòria del triomf, ja no es parlà d'aquest fet i el paper de la constitució fou arxivat com si fos un qualsevol paper. Mussolini havia realitzat l'admirable performance d'haver evitat la guerra civil –i aquesta acció havia estat acceptada pel rei... Fou molts més anys després que aquesta acceptació fou liquidada donant per acabada a Itàlia la reialesa de la casa de Savoia. De vegades la història és l'engranatge d'una venjança que les circumstàncies afavoreixen.

Jo vivia, com ja he dit, a Florència. Tenia una habitació llogada a la Pensione Balestri de la Piazza Mentana. El meu amic Lluís Llimona havia viscut a la mateixa pensió, però havia donat per acabada la seva estada a Itàlia i havia marxat a París. La Piazza Mentana és una plaça quadrada que dóna al marge dret de l'Arno (seguint el curs del riu), no pas gaire lluny del Ponte Vecchio. Davant la pensió, que era una casa com tantes altres, n'hi havia una altra de més pretensions, una espècie de palazzo burgès que era ocupat pel Fascio di Combattimento de Florència i dirigia pràcticament tot el moviment o procés polí tic de la Toscana. Això feia que la Piazza Mentana hagués passat de ser un lloc més aviat d'escassa intensitat ciutadana, notòriament agrisat, a convertir-se en un dels punts més concorreguts i sorollosos de la ciutat. Havia tingut ocasió d'observar, durant moltes hores, aquell centre i coneixia la permanent agitació que hi regnava, la fabulosa quantitat de gent que hi entrava i en sortia a totes les hores del dia i de la nit. A la plaça, els camises negres hi feien la instruc ció. Una profusió remarcable de trompetes i tabals havien convertit la Pensione Balestri en una espècie d'infern. La quantitat d'armes que tantes persones transportaven era sorprenent, sobretot tenint en compte que mai no vaig veure que una forma o altra d'autoritat –policia, carabinieri, guàrdies d'una o altra classe– fessin acte de presència i imposessin la seva preponderància legal. El Fascio disposava d'una con siderable quantitat de camions que eren utilitzats per al transport de la gent uniformada i armada. Hom veia amb la màxima claredat –perquè totes les formes de la discreció havien estat abandonades– que les milícies feixistes eren una formació professional integrada per persones que vivien fent unes feines determinades i subjectes a una disciplina absolutament reglamentada. No eren aficionats que es dedicaven a estones perdudes a fer el feixista, a realitzar els actes habituals dels inscrits en un partit qualsevol i normal. No. Eren les milícies d'un partit absolutament i notòriament subversiu, però que es movia –i aquesta era la gran sorpresa– amb tota la possible impunitat. Era una organització permanent, reglamentada i professional. Hi havia diners; hi havia personal; hi havia armes; hi havia mitjans de transport... ¿què en podia sortir, de tot plegat? Els polítics podien afirmar que Mussolini i tota la seva immensa parafernàlia era un bluf. Ho era? No m'ho vaig creure mai. Hom podia mirar tot aquell moviment a través d'una o altra forma de passió determinada. Que el moviment existia, però, era inqüestionable. La situació havia d'evolucionar en un sentit o altre.

Llavors, vivia de fer de periodista. Enviava papers a «La Publicidad» de Barcelona, que era el diari que m'havia enviat a la Conferència de Gènova, i havia acceptat una estada de duració indeterminada a Itàlia. «La Publicidad», però, havia entrat en una situació econòmica no gaire agradable: com tot el que formava part de la gran fortuna que havia concentrat durant la primera guerra mundial, la família Tayà estava a les acaballes. Així, trobant-me literalment a dos passos d'aquesta catàstrofe, vaig fer mans i mànigues, sense deixar el diari barceloní, per obtenir una col·laboració a «El Sol» de Madrid, cosa que vaig aconseguir. Els articles que vaig escriure, llavors, es troben a la col·lecció d'aquests diaris. El que escric en aquest moment no és més que un resum del meu estat d'esperit d'aquells anys –un resum potser més clar, menys afectat per les circumstàncies del moment (la censura) i per la indiferència absoluta amb què «La Publicidad» els publicà. Aquesta indiferència no fou pas gaire encoratjadora, però en definitiva el fet és explicable per la pèssima situació econòmica imperant a la casa. «El Sol», en canvi, donà sortida a la informació amb un interès extraordinari.

Un bon dia vaig llegir, en lletres capitals, a la primera plana del meu (llavors) diari matinal, «La Nazione» de Florència, la notícia de la gran concentració feixista que es realitzava sobre Milà, provinent de tot l'espai de la vall del Po i de l'alta Itàlia. Segons «La Nazione», la concentració era molt nombrosa i el seu bloc més important havia iniciat una marxa devers Bolonya, per arribar, passant pels colls dels Apenins habituals, a Florència i d'aquesta població dirigir-se, per la carretera directa, sobre Roma. El diari assegurava que l'operació era dirigida personalment per Mussolini, flanquejat dels seus quatre principals adlàters: el general De Bono, el marquès de Vecchi, Italo Balbo i Michele Bianchi, que, segons deien, representava el matís més extremista del feixisme i semblava, en aquell moment, l'home que el Duce més apreciava. Acabat el meu desdejuni (més aviat magre) de la Pensione Balestri, vaig treure el cap a la Piazza Mentana. Era negra de gent, la concentració humana era molt espessa. Cantaven l'himne feixista. El Giovinezza. El cantaven potser amb un aire lleugerament expectant, però que no excloïa pas una certa seguretat i un enriolament general. Com que aquells dies vaig sentir cantar tan profusament el Giovinezza, ara en donaré quatre paraules, per donar-ho per acabat.

Giovinezza giovinezza,
Primavera di bellezza,
Il fascismo è la salvezza
Della nostra civiltà.
Per Benito Mussolini,
Cia, cia, a-la-là!

Confesso que vaig llegir la informació de «La Nazione» sense immutar-me gaire, perquè els fets eren inevitables. El partit feixista havia tingut, molt pocs dies abans, a Nàpols, un congrés de gran volum. En el seu discurs, Mussolini hi havia demanat el poder, per enèsima vegada. Havia passat un temps curt però considerat prudencial per a obtenir una resposta o altra, oficiosa o oficial. Cap resposta no s'havia produït. Els jerarques feixistes havien tornat a Milà exasperats. Poc temps després de l'arribada, Mussolini, incapaç d'aguantar la seva gent, que ell mateix havia exasperat, ordenà la realització de la marxa sobre Roma per forçar, amb l'alçament popular (al meu modest entendre), la voluntat del monarca. Era la posta en pràctica del que feia tants de mesos que es venia anunciant.

La primera part de la informació de «La Nazione» havia estat, doncs, llargament pronosticada. La segona part era molt més curiosa. Consistia a manifestar que la marxa prosseguia amb tota normalitat i que sobre el seu procés no s'havia produït el més lleu obstacle, el més petit contratemps apreciable, ni de la part de la policia d'Estat ni dels elements d'acció dels partits contraris. Això darrer ja era prou estrany, però encara ho era més el fenomen que jo considerava el més important de la situació, o sigui que, davant el fenomen feixista actuant, l'exèrcit, la policia i en general el bloc de l'Estat acabaven d'adoptar una posició de neutralitat –en definitiva, de neutralitat favorable. El bloc general de l'Estat havia jurat la constitució, servia notòriament la Corona. La Corona, fins a aquell moment, no havia, públicament, dit res. El que semblava no tenir cap dubte és que, almenys de portes enfora, els seus servidors s'havien anticipat. Vaig baixar a la Piazza Mentano i vaig establir contacte amb una quantitat de gent. A la porta mateixa del Fascio, l'oportunitat em posà davant un feixista important, l'onorevole Finzi, que coneixia dels medis periodístics locals i que llavors sortia de la casa. Em digué amb gran vivacitat el que jo li volia preguntar:

-Non ne parliamo più, caro signore! Il Re è accordo, Auguri! Arrivederci...

Vaig sortir del creixent embafament patriòtic de Piazza Mentana i vaig dirigir-me al centre de la ciutat. En un cafè freqüentat per periodistes, n'hi vaig trobar diversos. S'estava formant la concepció general. El fet que la marxa no hagués trobat obstacles fins en els espais més contraris era un indici que el fenomen havia estat, si no avalat, almenys acceptat. Jo coneixia, llavors, molt poc –poquíssim– Itàlia. Em sorprengué de constatar la felicitat dels italians davant el fet consumat. Els agraden els qui guanyen. En canvi, a nosaltres, semblen agradar-nos els qui perden. Són dues posicions radicalment oposades. Davant un canvi, el gran problema, per a un italià, és de situar-se d'una manera favorable. Nosaltres ho solem entendre d'una manera diferent: de vegades per raons de dignitat, de vegades, per tossuderia recalcitrant. A la tarda, gairebé tot Florència havia arribat a la conclusió que, si la marxa no prosseguia amb la benedicció, almenys havia estat acceptada per les institucions més altes. La gent iniciava l'acceptació... Cosa vuole? –se sentia dir a la gent-. Capirà...

L'endemà començaren a arribar feixistes a Florència. N'arribaren molts. Tot semblava perfectament orquestrat. Primer arribaren els que venien en tren –en els trens normals, a part els trens especials. Aquests tenien certament importància, però no tanta com els que venien per carretera, en una processó que semblava que no s'havia d'acabar mai de mitjans de transport basats en el motor d'explosió: automòbils de totes formes i categories, de totes les edats, de totes les marques, d'òmnibus, de camions, etcètera. Els feixistes de tren havien fet la natural forrolla, però havien estat molt més visibles els que havien arribat per carretera, sobretot entre la població rural, que Mussolini valorava al màxim. Uns i altres arribaren a una hora igual –o molt aproximada. És molt possible que la marxa s'hagués iniciat en un espai més aviat fred –vull dir d'expectació freda; el cert és que, a mesura que anaren baixant cap al sud, l'ambient s'anà escalfant. Florència havia estat, fins feia pocs dies, un covo di sovversivi. Amb l'arribada dels primers escamots, la ciutat començà a imbandierarsi; primer amb una certa parsimònia; després totes les façanes quedaren saturades. A la Piazza Mentana no es podia avançar literalment un pas. Vaig tenir treballs per a arribar a la pensió. A la meva habitació hi havia dos llits; quan hi vaig entrar, un feixista dormia vestit –només s'havia desprès de les armes– sobre el llit que jo no ocupava. Feia l'efecte d'estar cansat, perquè dormia com un soc absolutament vegetal. Vaig abandonar l'habitació de puntetes i vaig tornar a la plaça. La música, les cançons, emplenaven literalment l'aire. La Giovinezza arribava dels quatre punts cardinals. També es cantaven moltes cançons de la passada guerra. Recordo aquella del Piave:

E il Piave mormoró: non passa lo straniero!

També es cantaven les de sabor geogràfico-provincial, com aquella de Venècia, tan bescantada:

Andiamo in gondola,
andiamo in gondola,
andiamo in gondola,
a cospirar...

I tantes altres. La quantitat de cançons que sabia aquella gent era sorprenent. Quan n'acabaven una, en començaven una altra, sense parar, hores i hores... Amb la projecció humana creixent, Florència anava agafant un aire insòlit, inimaginable. Per la Senyoria i els voltants, per Santa Croce i el Museu, Tornabuoni, Santa Maria Novella, l'estació ferroviària, pels jardins de Boboli, a l'altra banda de l'Arno, la gernació era imponent. Quantes camises negres! La densa negror de les camises donava a l'aire, a les coses, una negror general, vastíssima, contínua. Florència, que a través de la seva història ha vist tantes coses, ¿havia vist mai –des del punt de vista del color sobretot– un espectacle com aquell? Al principi, la negror em produí un efecte d'estranyesa. Després, no m'agradà gens. No vull pas dir que, a Itàlia, el negre no sigui un color popular –el negre del dol, dels enterraments, el color dels vestits de tanta gent, sobrerot els diumenges–, però potser hi havia massa negre. Als cafès, als hotels, als carrers, no podíeu avançar un pas. Als carrers del centre, que no són pas excessivament amples, es veien cotxes de cavalls, automòbils, carros bolcats, bloquejats per la gent. I quantes armes, valga'm Déu! En els carrers estrets, la prostitució anava a tot gas. Florència s'estava convertint en el colador feixista de tota la Itàlia del nord. El desordre era considerable, i això potser demostrava que el fenomen tenia un fons de seguretat en els dirigents. Aquest desordre potser no arribà mai a ser cafarnaúmic –potser per la visió de les armes que els feixistes portaven. La gent confraternitzava, cantava, s'abraçava, es besava, se'ls traslluïa a la cara la temperatura dels sentiments patriòtics. La temperatura era elevada: era impossible de veure una cara de faccions normals; tots semblaven una mica demudats i frenètics. Alguns semblaven una mica fatigats. Hi havia algun feixista madur; poquíssims vells; la joventut de menys de trenta anys, abundantíssima. Observant el panorama humà es podien veure –grosso modo– els dos tipus: el feixista arreglat, ben vestit, generalment amb guants, reaccionari de conversa convencional, disciplinat, de perfil estilitzat, de vegades de pèl arrissat, i el feixista popular i esfotrassat, parlant de qualsevol manera, lleugerament desencaixat de faccions, molt xerraire, trànsfuga, generalment de l'anarquisme i del sindicalisme –els anarquistes i sindicalistes que Mussolini havia convertit al patriotisme assegurant-los, probablement, una seguretat contra el mecanisme de la policia. Aquests tipus no eren pas gaire donats a la disciplina, eren sentimentals i cínics, però eren adorats pel feixista diríem de casa bona, perquè constituïen, en definitiva, la base popular del partit i tenien una història de subversivitat molt semblant a la de Mussolini. No vaig pas veure –o almenys m'ho semblà– en aquella riada humana gaire gent típica de la indústria i del comerç. Més aviat classe mitjana, empleats i molts pagesos de totes les categories –propietaris i pagesos que anaven a la mezzadria. Hi vaig veure persones d'ulls blaus, rossos, de pell blanca, de la part del Veneto, que semblaven una mica intimidats per tot aquell rebombori, i homes d'ulls foscos, de l'Emília, de Llombardia i del Piemont –aquests menys–, que es movien d'una manera més folgada i lliure.

Vaig fer, aquella tarda, una llarga caminada per Florència –no gens còmoda i amb moltes empentes. Prop de l'estació terminal vaig veure un cotxe que portava una pancarta que deia: «Presse». M'hi vaig acostar. En realitat no era un cotxe: eren dos taxis de Milà que portaven la pancarta: «Presse». La primera ullada que hi vaig donar em produí la impressió que els cotxes eren buits. La llum els agafava malament. El segon examen fou més fructífer: vaig veure un home, vestit de clar, ajagut als seients posteriors d'un dels taxis. Vaig tractar d'obrir la portella. L'ajagut alçà el cap amb una total indiferència. El vaig reconèixer de seguida: era un periodista danès, de l'Agència Telegràfica escandinava, que havia conegut a París i tractat a la Conferència de Gènova: un home que era conegut per Tomsen –però no sé si s'ho deia. «Allo!», em digué en reconèixer-me. I obrí la porta de seguida. Em féu seure a l'automòbil i fumarem uns cigarrets. «Mais qu'est-ce que vous faites ici?», em digué amb un aire de compassió. Li vaig dir que en veure un automòbil que deia «Presse'», havia pres la decisió de seguir la marxa fins a Roma, fos com fos. Que les meves finances no eren pas prou flotants per a agafar un taxi personal i seguir l'itinerari feixista. Que la solució real seria trobar un lloc qualsevol en aquells taxis llogats pels companys de la premsa estrangera –pagant l'escot, naturalment. El periodista danès em digué que en els taxis hi havia lloc, que ell, personalment, no trobava cap dificultat en el projecte, però que condicionava el resultat a parlar amb els seus amics. «En els cotxes, només hi ha periodistes?», li vaig preguntar. «Sí senyor. Hi ha tota la ménagerie, que diuen a París: anglesos, francesos, un holandès, escandinaus...» «¿I on són aquests amics?» «Divaguen per Florència. Imaginen el telegrama que enviaran el vespre.» «Vostè els veurà en algun lloc?» «Ens trobarem per sopar al restaurant de l'estació. És gairebé segur que serà el restaurant on hi haurà menys feixistes. La gent té tendència a anar cap al centre.» «Vostè no s'ha mogut?» «No senyor.» «No li interessa?» «Pse... És clar. Però aquests espectacles són sempre els mateixos. Fa més de vint anys que no faig res més. Aquest vespre faré els telegrames, que seran aproximadament com els dels altres. Vostè és jove, però potser em comprèn...» Li vaig preguntar de seguida si ell i els seus companys tindrien cap inconvenient que jo sopés amb ells. Em respongué que no creia que hi hagués cap inconvenient. Així, per esperar el sopar, passàrem el temps, asseguts a l'automòbil, fumant cigarrets. La conversa fou una mica allargassada. (Vaig sospitar que, la nit anterior, aquell grup de periodistes havia begut copiosament.) De sobte, l'escandinau semblà despertar-se i em preguntà bruscament: «Vostè porta gaire equipatge?» «No senyor, una serviette.» «Així, gairebé li puc assegurar que viatjarà amb nosaltres. Fa bé de portar poc equipatge. Aquesta història serà molt curta. Demà passat, Mussolini serà president del consell de ministres.» «Vol dir?» «Però que no veu que ja ho és? Mirant l'espectacle, es veu claríssim. Falta la tramitació... Res més.»

Fins a l'hora de sopar, parlàrem llargament, però espaiadament. De vegades el periodista s'adormia, feia una becaina. No podia més. De sobte es despertava de bursada i em mirava enriolat i trist. En un dels seus moments de lucidesa em digué unes paraules que m'han quedat gravades tota la vida. Em digué que el règim de Mussolini seria espectacular i de molt rendiment periodístic. «Les agències de notícies i els diaris hi guanyaran molts diners. Serà una cosa nova i per això mateix interessarà a la gent... El resultat, comprendrà que a mi tant me fa...»

Quan arribà l'hora, anàrem al restaurant de l'estació de Firenze-Termini. Vaig sopar amb aquells companys periodistes. Fou un sopar silenciós i morós, perquè els periodistes no solen mai donar notícies fins després d'haver-les trameses. M'acceptaren en el seu viatge cap a Roma. Havent sopat –Chianti abundant– anaren a telegrafiar. Jo vaig arribar –amb trelballs– a la Piazza Mentana per recollir una serviette. Del llit sobrer de la meva habitació, el feixista que hi dormia n'havia desaparegut; un altre uniformat ocupava el seu lloc i dormia profundamen com el primer. A les dues de la matinada, els cotxes foren posats en marxa i emprenguérem el camí de Roma seguint la riada– feixista.

Era realment una riada. Emprendre una qualsevol velocitat fou impossible. S'imposà la cua inevitable. La nit era magnífica. Els periodistes es posaren a dormir. Les cançons havien anat molt de baixa. Només se sentia el soroll sord de la carretera sota les estrelles immòbils i indiferents. Anàvem trobant tanta gent, que la cua em semblà sense començament ni fi. Això em féu veure una cosa amb claredat: que l'estada dels feixistes a Florència havia durat només unes hores: a mesura que anaven arribant, feien sortir els que ja hi eren. Internament, la cosa semblava desorganitzada; ara: les línies generals de l'organització de Ia marxa eren perfectes. A la punteta de l'alba, els periodistes semblaren despertar-se. Es passaren una mica d'aigua de colònia per la cara i dintre la devastació i la fatiga semblaren refer-se. Un d'ells –un francès– plantejà de seguida un problema. «On és Mussolini?», preguntà. El periodista holandès sortí amb una teoria de l'honor i digué i afirmà que la vergonya exigia que Mussolini es trobés, rodejat dels grans jerarques, davant mateix de la manifestació. Aquesta composició de lloc fou trobada tan infantil que ni tan sols fou discutida. Caigué en el no-res complet. Com que el periodista francès afirmà de seguida que la primera obligació era acostar-se a Mussolini, un periodista escandinau suggerí –sense aferrar-s'hi massa– que el Duce es trobava segurament a la cua de la marxa, com el pastor darrera les seves ovelles. Un periodista anglès, rient, preguntà llavors on es trobava la cua de la marxa: ¿a Florència, als colls dels Apenins, a Carrara? El periodista francès es féu fort, però, en la necessitat ineludible de veure Mussolini. Primer de tot ordenà que el xofer, de la manera que fos, tractés d'arribar a l'avantguarda de la marxa; al cap de poc, aquesta temptativa fou abandonada per impossible. Llavors tocà el torn a la segona solució, i el periodista proposà aparcar en la boca d'una carretera lateral, deixar passar l'embalum gros i tractar de veure si al capdavall hi havia Mussolini. Estiguérem parats molta estona i gairebé fatigats de veure passar la processó, estiguérem a punt d'adormir-nos. El periodista francès era excel·lent, però és gairebé segur que no tenia la més lleu idea de la llargada que les coses, de vegades, poden tenir. Perdérem una considerable quantitat de temps. Presenciàrem el pas dels feixistes per les terres, de secà, de la part sud de la Úmbria: foren rebuts entusiàsticament i molts pagesos de les més diferents categories s'afegiren, vestits de paisà, a la marxa. En canvi, en arribar a Perusa, i d'aquesta ciutat per avall, em semblà que, dintre la universal curiositat, és clar, la recepció era més freda. Arribàrem a Roma havent dinat i pràcticament morts de fam. El primer que férem en arribar a la capital fou anar a l'oficina estatal de premsa. Allà, sentírem dir a un portaveu oficial que Mussolini sortiria de Milà en un tren exprés aquella nit mateixa i que l'endemà al matí seria rebut pel rei. El funcionari deixà entreveure que, d'aquesta entrevista, en sortiria la investidura de Mussolini com a president del Consell de Ministres. En realitat, el fenomen de la marxa estava acabat. Molts assistents a la marxa ni tan sols entraren a Roma. Foren retornats als seus espais respectius. I així començà el Govern de Mussolini i l'era anomenada feixista, que durà molts anys i ha tingut, en la nostra època, una importància decisiva.

[Notes disperses]

Tornar a l'índex