Memòria i literatura: Homenots

Joan F. Mira

(Per gentilesa de http://joanfmira.info, la pàgina de Joan F. Mira

«HE TINGUT UNA MEMÒRIA ESPECIALMENT APTA per a recordar les persones que m’han ensenyat alguna cosa»: aquesta és l’explicació, tan aparentment elemental, d’uns quants volums de l’obra de Josep Pla. «La vida», aquesta obvietat primària de la qual tots participem, és complexa, com tots els ordres de la realitat, «i acostar-s’hi –diu Pla–, és fascinador, decebedor i interessantíssim».

Algunes persones, no moltes, tant si han conegut la celebritat com si han passat per la vida obscurament, ajuden a comprendre’n el clar i l’obscur, i és d’aquestes persones que val la pena conservar-ne la memòria, que és tant com dir conservar-ne la lliçó: guardar allò que ens han ensenyat, aquella mena de coses que no porten els llibres. Sense aquesta intenció tan explícita, em fa l’efecte que els Homenots no existirien, o serien una altra cosa del tot diferent. Perquè, en definitiva, aquesta sèrie de retrats, de petites narracions perfectament definides, no són una galeria premeditada de simples retrats, ni un mostrari ni un catàleg de vides exemplars: són una part de l’immens treball de conservació de la memòria que és tota l’obra de Josep Pla.

No és debades tampoc que el mateix autor, en el pròleg a la primera sèrie d’Homenots, el 1957, fa referència expressa, com una explicació de fons, a la pròpia condició de periodista. És a dir, de persona que per ofici ha hagut de conéixer molt de món i molta gent, «figures fugitives, imatges flotants», tot allò que passa per davant dels ulls, i que, convertit en escriptura, adquirirà damunt del paper una consistència nova, que potser no tenia: «Es tractava simplement de donar un pàlpit al no-res, que això és el periodisme». Les coses que passen, els homes i els esdeveniments, són en últim extrem una forma de no-res, la fugacitat és condició universal de totes les coses vistes o viscudes, i l’escriptura és la manera de fixar –en el paper almenys, en les paraules– alguna part d’aquest nores que s’escapa. Ara bé, allò que val la pensa preservar, d’aquesta realitat que sempre s’escapa, no és la «notícia», urgent avui però que demà no tindrà cap valor, sinó l’espessor i la complexitat, allò que li dóna gruix, substància i pes. Parlant de l’erudit i aventurer menorquí Sadurní Ximénez, Pla li dedica unes ratlles que podria haver escrit pensant en ell mateix: «Ximénez, com els vells periodistes, sentia relativament el problema de la transmissió ràpida de les notícies. En canvi sentia intensament la necessitat de dominar un afer qualsevol de la manera més completa possible, amb tots els seus matisos, detalls, realitats i aparences». Segurament, Pla no hauria acceptat que a ell el definiren com a sotmés a aquesta necessitat, i tanmateix va dedicar desenes de milers de pàgines justament a aquest projecte no explícit: el projecte impossible de fixar la infinita complexitat dels homes, dels paisatges i de les coses.

L’escriptor no és un enviat dels déus, no és un heroi, ni algú que porta a la humanitat un missatge personal i exclusiu. L’escriptor, diu Josep Pla (ho diu: no estic segur que ho pensara, però això és un altre tema), és un home normal i corrent, com els altres, «un home vulgar», que simplement observa i després aplica el seu ofici, que és fabricar textos comprensibles, i si pot ser llegidors, agradables i de lectura instructiva. Això, però, si hom ho assumeix com un ofici plenament responsable, no és pas una empresa lleugera, no és una manera com una altra de passar l’estona. «Tinc un elevadíssim concepte de la missió de l’escriptor en relació amb l’època que viu», afirma Pla, i aquesta «responsabilitat total» s’expressa amb paraules contundents: «La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època en què es troba». És clar que es tracta d’una obligació de compliment impossible, que transferida a la modèstia –falsa o no falsa– de la pràctica, significa un «inventari de situacions», una suma de detalls subtils, de pensaments, persones, cares, arbres i vents, llums, sons, colors, veus o paraules. «Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d’un diari íntim vastíssim –les reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida.»

Quan passen els anys, i passen els volums i els milers i milers de pàgines publicades, Pla s’adona com més va més de la rara magnitud de l’empresa. En el pròleg de Les hores, recorda que ja ha acumulat dotze mil pàgines, i que encara en queden moltes més, i hi escriu: ((Ocupar-se del món exterior..., ocupar-se dels altres, de l’entrellat que hom té al davant, de la contemplació gratuïta del que a cada moment apareix davant dels ulls, no respon gaire a la tendència general del món d’avui, que és la de l’avidesa monetària. Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya». Molt estranya, en efecte: la curiosa vocació d’un home solitari, amb fama de misantrop recalcitrant, però que dedica tot el seu temps a «ocupar-se dels altres». De l’existència dels altres, de l’experiència dels altres, del punt de vista dels altres, i d’allò que els altres li poden ensenyar sobre la vida, la història, el món i l’època que ell té la responsabilitat de «relatar»: de conservar-ne la memòria en forma d’un llarguíssim relat. Els Homenots de Pla no són, si bé es mira, res més que un grapat de personatges singulars en aquest panorama vastíssim de la memòria i de l’època. Homenots vol dir homes amb alguna singularitat: persones amb qualitat de personatges, dels quals el que més importa no és la biografia sinó la qualitat del paper que representen en la infinita comèdia humana. Això sí, l’escenari d’aquesta comèdia és substancialment català i contemporani. De tal manera que sumant la singularitat de tots els papers representats, apareix al final una altra manera –on es confonen, de vegades, la mirada de l’autor i la dels «actors– d’arribar al mateix resultat: la preservació del món viscut, del temps i del país que han donat gruix i color a l’experiència de viure. «Jo he tractat de descriure el país del meu temps», resumeix Pla, i el país i el temps no són únicament paisatges, estacions, cròniques, viatges, collites, terres, vents i misèria política. Son també, o són sobretot, un paisatge humà, i en aquest paisatge uns homes singulars, uns homenots, triats i posats allà per l’única raó que Josep Pla confessa que el va moure a elegir-los: aquests homes són «divertits». Que és una manera irònica i humaníssima de dir, tal com afirma a continuació: «Aquests homes no foren mediocres». No és poca cosa. I pensar en aquesta condició, en els cent anys del naixement de Josep Pla, pot arribar a produir bastant més desfici que optimisme.

Joan F. Mira

Literatura, món, literatures (2005)

A l'índex