 |
|
Em trobava a París feia tres o quatre mesos i Jori m'envià a cercar. Em digué que Madrid tenia tendència a animar-se i que amb la vinguda del bon temps la situació hi seria probablement salada. M'autoritzà de fer el viatge de retorn amb calma, i ho vaig aprofitar. Vaig aturar-me a Montauban per veure el Museu Ingres, que em féu un gran efecte davant de l'àrida i bestial invasió cubista que es projectava sobre els ambients que freqüentava a París. Després vaig anar a Castelnaudary a menjar el cassoulet de Castelnaudary, que és realment impressionant. Ara em plauria de discutir les diferències que hi ha entre el cassoulet de Tolosa de Llenguadoc i el de Castelnaudary, aquilotar-ne els matisos, examinar-ne la composició, constatar les qualitats d'un i altre. Però potser ho deixarem córrer per evitar d'ésser tinguts per materialistes. Un altre dia serà. Castelnaudary em semblà una petita ciutat (sots-prefectura) rica i lànguida. Hi passa el canal du Midi. Els paisatges d'aigua i d'arbres que aquest canal fa en passar per la ciutat són fascinadors. Quina ciutat per fer-hi un adulteri secret i apassionant! Tot seguit vaig anar al Rosselló, i l'ensopiment de Perpinyà —ciutat que desconeixia totalment— em desplaçà a la Cerdanya francesa., on un bon dia em vaig trobar a la Guingueta, a la terrassa de l'Hotel Salvat de Bourg-Madame, prenent l'aperitiu amb Manolo, Frank Haviland, Junoy i Déodat de Sévérac. Agradable. Manolo em portà a Osseja, i l'estada hi fou desmesurada. Haviland era amb nosaltres, i sospito que pagava una bona part dels aliments que menjàvem. Quan el teníem davant, Manolo em picava l'ullet, amb el mateix aire del frare que ha fet una bona recapta.
Feia tres o quatre mesos que Haviland tractava de dibuixar el mateix arbre i no estava mai content. L'arbre li fugia, indominable. Si no haguessin estat les tempestats de muntanya, els trons i llamps, que enervaven Manolo i el feien tremoladís com una fulla, l'estada a Osseja hauria estat una sorprenent i interminable meravella d'esperit, de conversació i de generositat. Després vaig anar a Banyuls, vila de la qual tenia referències per Pere Inglada, que hi passà una gran part de la guerra tot just acabada. El petit poblet era un somni de benestar. No ho vaig pas copsar de seguida, perquè els hotels em semblaren mediocres. Fou una mica més tard i a través de l'accés en algunes cases particulars, que ho vaig veure clar. La bona cuina a França és important, perquè la seva concepció ha arribat a tots els estaments de la societat. L'impacte igualitari a França es troba en la cuina, principalment, que no té rival —i per raons diverses— en la immensa majoria de les cases.
I així, un bon dia—perquè encara vaig fer una estada a l'Empordà—, em vaig trobar cara a cara amb el senyor Romà Jori, a la seva oficina del Passeig de Gràcia.
—Farà el viatge —em digué— amb Joan Creixells, que fins ara ha estat el nostre corresponsal a Berlín i va a Salamanca a donar unes conferències filosòfiques. Coses d'Unamuno, comprèn? Em sembla que li agradarà.
Ja coneixia Joan Creixells. En aquella època, per altra part, tot m'agradava.
—I, a Madrid, senyor Jori, què hauré de fer? —que vaig demanar-li.
—Vostè mateix. Ja s'iran presentant coses. Escrigui clar.
Féu salironejar el bastonet per sobre el mosaic i donà la conversa per acabada.
Vaig trobar Joan Creixells a l'estació del Passeig de Gràcia. El vaig trobar sulfurat. Quan Creixells se sulfurava, la pell de la cara se li rosava. Estava indignat del nombre excessiu de persones que portaven guardapols per viatjar. Ho trobava revoltant. Així, mentre ens situàvem al vagó llit, vaig haver d'escoltar el discurs d'un home idignat:
—Ja ho veieu... —em digué—. Quan viatgem, tenim una tendència a esdevenir una mena de cosa estranya, uns éssers de sexe incert. una cosa semblant als practicants de farmàcia. Això que s'anomena un guardapols —que en el nostre país és l'uniforme del sodomita pobre— fa molts anys que fou inventat, però em sembla que hem estat nosaltres els qui hem aquesta sinistra vestidura al viatjar amb ferrocarril. Els viatjants de comerç l'han adoptada i la població civil i fins els eclesiàstics —car àdhuc els capellans en el nostre país se'n posen— els ha imitats. La infame túnica ha estat també adoptada per la població del Migdia de França, de València i per les classes cultes d'Aragó. I així, quan ve l'estiu, en el territori de l'antiga monarquia viatja un estament vestit d'una manera revoltant i desagradable.
I, en efecte, era veritat. Aquella nit, a l'exprés, fora de dos ex-ministres, dos o tres anglesos, el maquinista, la guàrdia civil, Creixells i jo, tothom en portava. N'hi havia de diversos colors, entre el negre i el groc canari. De tots els guardapols que existeixen, el més desagradable és el de tela grollera de cobrir matalassos de color obscur. És un estri que fa pensar en algun terrible fracàs familiar, sembla l'uniforme d'alguna espècie de músic tendre, vidu i insuportable.
—L'experiència em demostra —digué Creixells— que de les persones que porten aquesta classe de túnica, se'n pot esperar qualsevol cosa. Se'n pot esperar un home que viatja amb les maletes completament buides, que és una cosa que fa venir pell de gallina —o un d'aquells altres homes que de cop i volta es treuen de la butxaca dels pantalons un sandvitx de pilota —perfectament, de pilota!
Fins a Reus no poguérem dir paraula. Cada vegada que passava pel corredor del vagó un senyor amb un guardapols, la cara ens queia de vergonya. Hauríem fet un pèssim viatge, perquè quan un hom va pel món i veu alguna cosa que no li agrada construeix fàcilment teories desagradables per al país que travessa.
Amb això, passat Móra, el tren enfilà les foradades de l'Ebre, i l'atmosfera del vagó canvià instantàniament. Un fum de carbó d'ínfima categoria, infecte, irrespirable, s'anà filtrant pels instersticis de les finestres i ens emplenà el cos d'una sensació única, absolutament unitària, desagradabilíssima. Aquell fum covat, tou, esgrogueït, fum de pobre, anà desdibuixant les ratlles del compartiment i en un moment determinat semblà que ens trobàvem a dins d'un antre de gitanos. S'inicià la nostra personal transformació. Creixells solia portar unes camises blanques, immaculades. La camisa del meu company s'anà tornant primer d'un color incert; després s'agrisà, francament, d'una manera alarmant. La pell de les nostres fesomies seguí el mateix procés i, a dins de la boira pudent del vagó, agafàrem una espècie d'aire de fantasmes. El tuf que feia el fum era certament insuportable; però hi havia potser una cosa que molestava més encara: la sensació d'anar-se embrutant, sense tenir-hi cap culpa, sense fer res per a aconseguir-ho. Arraulit en un racó del seient, vaig començar de comprendre l'eficàcia d'aquella túnica sinistra que tant havíem criticat. A Creixells potser també li vingueren els mateixos pensament. Davant d'aquella miserable situació es feia del tot evident que els qui arribaríem a Madrid en un estat més deplorable seríem els qui no portàvem guardapols. No vaig pas, però, fer cap comentari. La discreció exigeix que les il·lusions de la joventut es vagin perdent sense fer escarafalls. A Creixells i a mi ens convindria el món de la bellesa, de la perfecció i de la gràcia, però de fet vivim en un món de carbons irrespirables i de guardapols arrilats. Vaig estar temptat de dir-li:
—Ens hem de posar a estudiar economia... No comprenem res del que tenim més enllà del nas...
Però no vaig pas gosar.
Amb Creixells, però, no hi ha pas manera d'entristir-se. És un jove de la meva edat, potser té un parell d'anys més. Ara deu tenir vint-i-quatre anys. Ve d'Alemanya. És un home encarat amb el que s'anomena l'alta cultura, amb aquests jocs sublims de l'esperit que han inventat els homes de més persistent imaginació per passarr l'estona i matar el temps. Això em fa enveja. Saber les tres o quatre teories que hi ha sobre cada cosa, conèixer el lèxic i l'instrumental, saber el significat real de les paraules, iria bé al meu temperament errívol, al meu temperament —diríem— de sobretaula. Al cosat de Joan Creixells em sento un terrible, profundíssim ignorant.
Els empordanesos tenim la mania de la cultura i d'aprendre. Som incorregibles, i no sé pas d'on ens ve aquesta obsessió estranya: probablement del fet que som la gent de Catalunya que tenim menys reminiscències feudals i gòtiques degut a la força de les influències franceses. És estrany el que passa: en realitat no sabem posar afecte més que a les persones que ens han ensenyat alguna cosa. A mi, particularment, el que m'agrada més de poder dir, de baix en baix, mentre parlo amb algun senyor, és:
—Calla, que ara va bé... no et distreguis, que ara t'instrueixes...
Amb Creixells, això em passava. De tant en tant, i naturalment, sempre dintre de la meva absoluta ignorància, el contradeia, i això l'enriolava. Donava gust llavors de veure'l riure. Es tornava vermell, es torcia, s'emplenava la boca amb el mocador, feia, amb els braços, coses com si dirigís una simfonia. Aquestes rialles són un bon senyal perquè demostren que aquest jove, malgrat la seva edat, malgrat que aquesta edat suposa un interès més gran per la filosofia que per la veritat, sap de tota manera que en el que diu hi ha una gran part de fantasia. No hi ha res que s'assembli més a un salvatge que un home molt cultivat que no accepta la contradicció de l'ignorant.
Creixells és un xicot alt, prim, de maneres una mica voleiadisses i sil·labejants. Quan estudiàvem, portava unes vidres muntats a l'aire amb un cordonet negre penjant. El cordonet esdevingué una cadeneta, més tard. El veig així: les faccions normals, correctes, el cap petit, amb un tel a la cara gairebé invisible, d'atenció, de dubitació, de profunditat. La frescor rogenca, una mica aspra, que tenia a les galtes, a l'època de la Universitat, s'ha tornat un rosa pàl·lid, afinat. No sé per què em sembla que la febreta intel·lectual arriba a esdevenir, en el seu cos, un punt d'entresuat real, una tebior trèmula, menuda, desdibuixada. Creixells camina amb el cap ventejat, alt, amb un posat de distracció elegant.
[ Madrid, 1921. Un dietari (Primera volada) ]
Tornar a l'índex