Nàpols

Nàpols, 18, diumenge

HA ESTAT UNA BONA TRAVESSIA, de més de vint hores de durada. A mesura, però, que ens hem anat acostant al golf de Nàpols, la situació atmosfèrica, en certa manera, s'ha invertit. Com més sol esperàvem, més s'ha anat reduint, la visibilitat s'ha escurçat, la boira s'ha espesseït, la humitat ha augmentat considerablement. Quan s'ha fet visible l'illa d'Ischia, el vent del sud cobria amb la seva monòtona tristesa i el seu olor opac, els penya-segats de l'illa.

El «Città di Messina» ha entrat al golf de les sirenes passant pel canal que fan l'illa de Pròcida i la muntanya del mateix nom. El poble de Pròcida, pintat de tots colors, era bonic –del roig al blau– entre l'esponjament de la boira. Ja dins el golf, el mar tenia tenia una calma morta. Passen successivament Pozzuoli, Nissida, Posilipo, amb el parc de la Rimernbranza a sobre. Des de la boca del port, la ciutat sembla tremolar de fred. Passa a tocar el transatlàntic «Surriento», amb un formigueig d'emigrantsa coberta, directe a l'Amèrica Central. La gent plora amb el mocador a la cara, alguns allargant els braços com si volguessin abraçar alguna forma concreta. A les tres de la tarda el vaixell arria les àncores en mar i quedem fondejats davant els hangars rigorosament tancats de la companyia.

Ara seria l'hora, potser, de fer una descripció poètica del golf de Nàpols i de les seves acreditades belleses. Però, ¿com seria possible de fer-la, si no es veu res? No es veu Gragnano, que, segons diuen, és el lloc on es produeix la millor pasta asciuta del món, ni Sorrento, ni Capri, ni Castellammare, ni Stabia, ni Torre Annunziata... La Campania Felix està immergida en la densitat atmosfèrica i el Vesuvi es veu com una ombra incerta, com si fos un volcà del mar del nord perdut entre la boira. La ciutat immediata és, com Barcelona, molt sovint de color de terra d'escudelles. La fumerola groguenca de les xemeneies del suburbi nord de la ciutat –barri industrial amb refineries de petroli– dóna un color espectral a la boira, i el Vesuvi encara s'amaga més. «On és el Vesuvi?», sento que diuen els turistes germànics en saltar en terra. Queden defraudats i fan una cara com si esperessin que els tornessin els diners.

El Nàpols d'avui és molt diferent del dels anys anteriors al feixisme. Aquesta política sotmeté Nàpols a un cauteri vivíssim. Així i tot, encara no té –a Itàlia– gaire bona premsa. Alguns distingits italians sostenen que Nàpols és la ciutat més arcaica d'Itàlia i que les grans convulsions de l'època hi han passat per sobre sense deixar el mínim rastre. Afirmen que hom hi pot fer tot el que a un li sembla. La societat està jerarquitzada. Hi ha a dalt de tot una aristocràcia antiquíssima, agradable, tolerant i escèptica. La classe mitjana i l'artesania –il ceto medio– conserven molt de vigor i semblen prou satisfets dels seus sentiments. El popolino és molt nombrós, pobre, gesticulant, d'una gran verbositat, i espera l'hora de la seva redempció sense tenir gaire pressa, resignat, pacient i benigne. Nàpols és sempre la capital de la Itàlia del sud, i d'això viu. En aquesta part de la península, gairebé tothom aspira a anar a Nàpols, i per això la ciutat té fama de proveir de criades tothom que en necessita. Sembla que l'abundància de criades és avui un ideal que sent molta gent. En tot cas, el Palau Reial és hermèticament tancat, però el que podríem considerar, plausiblement, avui el seu principal annex, sobretot des del punt de vista de la conversa en societat, el teatre San Carlo, està en plena eufòria. En la Galleria llegeixo el programa d'aquests dies: fan «Un ballo in maschera» i el «Tannhauser », en alemany, sens dubte perquè els napolitans no perdin ni el més lleuger matis de l'òpera celebèrrima. Què es pot demanar més? Nàpols és una reminiscència de l'arcaisme, una espècie –tenint algun diner– de paradiso de la verbositat.

Em sembla, però – modèstia a part–, que les coses són una mica diferents.

La cauterització feixista de Nàpols fou terrible. Tota la part baixa de la ciutat, que dóna al port, fou literalment arrasada i els infectes carrerons destruïts foren substituïts per amples carrers flanquejats d'enormes i no pas gaire graciosos edificis, d'estil arquitectònic feixista, d'una vacuïtat i d'una inflor acusadíssimes. Es produí una vasta demolició de la brutícia, el pintoresquisme, del que se sol anomenar el folklore, de l'esperit de la mandolina, el clar de lluna i la indolència, cosa que permeté que sorgís a la llum del dia, amb tota la seva magnificència, l'impressionant palau-fortalesa d'Alfons V el Magnànim d'Aragó, què té l'escut amb les nostres quatre barres sobre la porta de la poterna. Aquest edifici és, avui, el millor que Nàpols pot presentar. Aquest tros d'arquitectura, que conté l'esperit millor del nostre expansionisme, ha donat, a l'entera ciutat de Nàpols, una dignitat magnífica. Al seu costat, el Palau Reial és un producte francès del neoclàssic de dimensions aparatoses, però en definitiva no és més que la frigorificació de la simetria. Recordo perfectament la convulsió que es produí entre els napolitans quan Mussolini ordenà la projecció de les perforadores sobre l'amuntegament infecte. Apassionats de les «monades» barroques que emplenen els seus teatres i els seus temples, semblà que era un crim. Llàstima que el que fou arrasat fos després substituït per l'aparatositat de les formes del règim. Hauria convingut un estil més irònic i graciós. De tota manera, el progrés fou immens.

Aquesta transformació, encara que limitada en l'espai, afectà la ciutat entera. El pintoresquisme es reduí, però la brutícia i l'engrut perderen brillantor. Els estrets carrers en acusat pendent, que des de la part baixa pugen fins a la cresta, no tenen avui comparació amb el que foren anys enrera en aquell tràgic formiguer –de misèria, brutícia, trampa, superstició fraresca, miraculoseria infecta, sentimentalisme fictici, nerviositat,gana, vociferació i drapets al sol. Són, és clar, transformacions lentes, perquè hom treballa sobre una matèria estabilitzada de segles, però potser a la interpretació cinematogràfica que d'aquests espais ha donat Vittorio de Sicca se li ha de treure una mica de ferro. «¿Sap el que representa posseir en aquesta ciutat i sense tenir milions i milions de lires un bidet que funcioni discretament?», em preguntà una senyoreta. I és que s'ha produït un fenomen considerable. Aquests anys de postguerra, Nàpols ha entrat en un considerable desenvolupament industrial degut, naturalment, a la presència dels americans en el golf. Nàpols ha crescut de la part del pla, nord-nord-est i el sac de la golfada. AI voltant dels establiments industrials han bastit grans edificacions per a obrers, netes i assolellades, d'una modernitat del gust de la gent, i així, una part important de la població, que durant segles visqué pràcticament de la caritat dels nobles i dels convents, del parasitisme, de la sopa i de la gràcia que hom atribueix als napolitans, tingué ara un accés al treball normal i a la seguretat. El to general el to de la ciutat s'ha elevat. Ha millorat. Els esperits crítics afirmen que s'ha mediocritzat, si mediocritzar-se vol dir substituir els drapets pel vestit, i la brutícia i el suat per la higiene elemental. Encara hi ha un gran mercat de criades, però en aquest llarg passeig dominical potser no n'he vistes tantes com a Barcelona, posem per cas.

En aquests últims anys, Nàpols ha estat potser el més gran port del Mediterrani dels aliats. El fet ha deixat un rastre visible i encara avui és el punt de referència de la VI Flota. Els grans portaavions són a la rada de Nàpols. No es tracta pas solament, doncs, del nombre de camises florejades en exhibició i de coca-coles que es consumeixen. És sobretot la industrialització el que ha creat l'ajuda americana. El golf ja no és una simfonia agràrio-estitica turística. És un impuls industrial total, que ha impulsat la inversió italiana. A Nissida, els alts forns de l'Ilva, del grup de Montecatini tenen un volum considerable. Potser haurà estat difícil de compaginar les flamarades de les refineries i les proporcions dels establiments amb la serenitat incommovible que semblava inseparable del golf de la Campània. Però el fet s'ha produït. Itàlia puja cada dia i Nàpols segueix l'ascensió immancable. Escamotejar-ho no tindria sentit. Ah, el Mediterrani! Potser és l'espai del món on el gruix d'escepticisme és més voluminós. En el fons, ningú no creu en res - ni en les sensacions individuals. Això no obstant, la vida que surt de la terra és fenomenal. ¿És un escepticisme corregit per la pobresa? ¿És la lluita contra el tedi que l'escepticisme produeix el que fa tirar endavant? No sé. La realitat és aquesta í no cap altra.

L'arribada al port i a la ciutat de Nàpols ha aigualit molt el pintoresc. El port, amb excel·lent utillatge, s'ha refredat notòriament de color i d'escenes de caràcter. La ciutat, modernitzada, és una excel·lent novetat. Els napolitans afectats pel patriotisme local diuen que les cançons s'han acabat. És possible. No es poden fer gaires bromes amb la política. Itàlia ha estat objecte d'una gran invasió, i els pobles dominants sempre deixen un rastre de sentit antitradicional. Les velles cançons napolitanes eren í són una delícia. A mi m'agraden. És difícil que en surtin d'altres. Com que havien arribat a dalt de tot, s'han acabat.. No es podria oblidar, en tot cas, que els deu milions d'ítaloamericans, gairebé tots de la Baixa Itàlia, tenen sobre aquesta part del país els ulls posats.

He divagat per Nàpols quatre o cinc hores seguides. Com que una cosa porta l'altra, he quedat rendit. La via Caracciolo, davant el mar, fa una corba prodigiosa, la GalIeria, els carrers en costa sota el dosser de la roba posada a assecar, la via Toledo, tenen una vivacitat fenomenal. La circulació humana és molt densa; el soroll, més aviat horrible. En tal dia com avui, s'hi ha produït a més a més el raduno nacional dels alpini i pertot arreu es veuen les plomes d'aquests soldats –alguns vociferants, més o menys embriacs– segregant patriotisme inflamat. Quan arribo al "Città di Messina", les cames no em poden portar. Al vespre, la fatiga em fa renunciar a les cançons napolitanes, tot i que m'agraden tant.

[ «Cabotatge mediterrani, 1956», dins En mar (OC 18) ]

  Josep Pla torna a passejar per Nàpols

  Torna

A l'índex