Notes de literatura

L'ESFORÇ INTEL·LECTUAL DE CARLES RIBA –en el cas de Riba s'ha de parlar abans de tot de l'esforç intel·lectual– em planteja sovint el problema de l'oportunitat cronològica de l'aparició del poeta en relació amb la sensibilitat general. Riba ha elaborat unes poesies admirables, és un dels més grans poetes de la llengua. És a més un pensador, un home ple d'idees. I jo em demano: l'esforç que aquestes poesies exigeixen, ¿serà possible d'obtenir-lo d'un públic sortit a penes (en el millor dels casos) de les banalitats poètiques de Verdaguer, certament sensibles, o de les encantades obvietats de Maragall, infal·libles, o del virtuosisme verbal, de les elegants musiquetes de Josep Carner? És a dir: l'aparició de Carles Riba, ¿no s'ha pas produït un segle, mig segle massa aviat? En el sistema general de les nostres coses, davant el problema de saber si podrem salvar la llengua, és indispensable donar una gran importància a l'impacte de la literatura sobre la gent. Això em pot fer perdonar, potser, l'aparent impertinència de les meves preguntes.

En el pròleg a «Vint cançons» de Tomàs Garcés, Riba escriví: «Com en els contes en què un rei es casa amb una pagesa, el poble ha pujat fins a la seva poesia, no és la seva poesia la que ha davallat fins al poble: a molts d'altres poetes nostres –a tots potser no– una cosa semblant s'esdevindrà, grau per grau, amb el temps».

En un país normal, aquestes paraules serien exactíssimes. Però, és aquest el cas del nostre país? Hi ha una immensa quantitat de persones del nostre país que no saben llegir el català, i encara n'hi ha més que no el saben escriure. Del fet, no en tenen pas la culpa. Aquestes coses s'han d'ensenyar a l'escola, i la societat d'aquest país no els ha ensenyat res. La gent sempre segueix la llei del mínim esforç, i l'escola (castellana) ha estat aquest esforç mínim. La realitat és simplement aquesta. És, per tant, perfectament normal l'aparició d'un art, d'una poesia de minories, en un país que tingui un art de majories. Però ¿on és aquí, la majoria ascendent? I, si la realitat és aquesta, l'esforç de què parlem, no és pas una cosa lateral i enrarida, arqueològica, de vitrina?

Josep Maria de Sagarra, en canvi, presenta el fenomen invers. Si Sagarra hagués aparegut al segle XVII o el XVIII, tindríem, en part, l'enorme buit de la decadència emplenat. La poesia de Sagarra, en el nostre procés literari, ha aparegut massa tard. Porta retard. Per altra part, el caràcter i la formació d'aquest poeta (formació del col·legi jesuític de Cordelles) semblen fets expressos per a no desentonar en aquells segles. S'hi adapten més que a l'època present –almenys des del punt de vista de la imatge que d'aquells segles m'he precàriament format. Crec per altra part que, si li haguessin demanat parer, no hauria pas estat contrari a la seva col·locació en aquells segles. Potser no hem tingut gaire sort en la col·locació cronològica dels poetes. La política, per altra part, ha estat catastròfica, fatídica.

El que deia abans de la poesia de Carles Riba potser es podria aplicar també a l'obra en prosa de Salvador Espriu. Aquest és l'escriptor que en la prosa catalana moderna ha anat més enllà en l'esforç de torçar el coll de la retòrica. És un esforç molt gran. Sempre he cregut que és més difícil escriure en prosa que en poesia, i per això, encara que Riba sigui un poeta molt important en el sentit literal de la paraula –important sobretot per l'esforç intel·lectual–, el treball de la prosa d'Espriu supera, en eficàcia, tot el que s'hagi pogut fer aquests últims anys en poesia.

La prosa de Verdaguer és bona, però és infinitament millor la de Ruyra, que considero el creador de la prosa catalana moderna. Entre aquests dos punts hi ha una progressió immensa. La llàstima d'aquests dos homes fou només que, si Verdaguer fou un capellà fracassat, Ruyra hauria pogut ser un perfecte i consumat capellà –un capellà magnífic. El que diuen aquests dos homes, en prosa, no té pas gaire interès. Generalment es limiten a repetir les pures banalitats de la literatura catòlica standard, repeteixen infatigablement el que mossèn Lluís Carreres anomenà, davant meu, a la terrassa d'un hotel d'Andorra, els cagallons de seminari. Desproveïts totalment del sentit de la llibertat, aclaparadorament convencionals, no aspiren a tenir gens de personalitat. Això sí: escriuen bé. Descriuen admirablement. Utilitzant un instrument duríssim, rovellat, tronat, com era la llengua catalana en el seu temps –avui ho és menys–, arribaren, fent un esforç literalment indescriptible, a escriure meravellosament. Tingueren, a més a més, el bon sentit de l'artesà, la voluntat de les coses ben fetes. L'esforç que feren aquests dos homes és un dels més grans que s'han fet en aquest país. ¿Què hauríem pogut escriure els homes de la nostra generació sense la seva existència prèvia? Donaren una tebior de vida a una andròmina immanejable. Els ho devem tot. Verdaguer, Ruyra, Carner –Carner és un gran prosista.

Entre Ruyra i alguns escrits d'Espriu hi ha una altra considerable progressió. Aquest home d'aparença freda, correcta (però irònica), dominada, meticulosa, misteriosa, ha arribat a escriure el que George Moore anomenava la prosa artística de dimensió artística invisible –la prosa que només posseeixen les literatures més treballades. Davant aquest esforç jo –i dic jo perquè he deixat la carcanada escrivint en català– em trec el barret. El que ha fet i el que potser farà Espriu és decisiu.

Sempre quedarà pendent, però, el mateix problema. Les persones subalternes de la nostra generació creguérem que s'havia de fer un esforç per interessar el públic en les coses de la literatura i de la llengua. Espriu ha desplaçat les coses als cenacles tancats, que certament existeixen, però d'una eficiència escassa, atesa la nostra situació peculiaríssima. Espriu ha abandonat la processó, la humil processó que s'hagué de crear per combatre els efectes de tres segles de mandra col·lectiva i de conformitat estúpida. Espriu s'ha plantat en una solitud esventada i absoluta. No em costa pas gaire de comprendre la jugada. Però nosaltres férem el contrari. No sóc pas partidari, per tant, d'accentuar les distàncies, sinó d'acostar-les.

L'art de majories

Perquè un poeta arribi a la popularitat màxima –perquè sigui llegit, apreciat i la seva influència en la societat sigui visible– ha de fer la poesia de les senyoretes. Els historiadors literaris no han donat, al meu entendre, prou importància al fet, i si n'han parlat ha estat molt per sobre, malgrat que l'observació és, al meu entendre, d'una obvietat claríssima. Els poetes herculis, els que han fet, vull dir, una obra mascla, han estat certament llegits, han tingut una importància en les escoles i en la política, però la seva penetració en la vida que hom viu cada dia ha estat relativa. Lamartine és un poeta per a senyoretes, com ho és en castellà G. A. Bécquer, com ho és certament Heine, com ho fou Verlaine. Aquests poetes escriuen la poesia per a majories. No n'hi ha pas gaires. A Itàlia potser és allà on n'hi ha més, perquè un dels temes més persistents de la literatura italiana és l'Arcàdia, que és una il·lusió de l'esperit molt apreciada per les senyoretes. No tothom és bo per a fer-la, perquè sovint s'ha de forçar el sentit del ridícul, i l' operació s'ha de saber fer si no es vol fer riure. Escriure en vers –la musiqueta– és ja una mica ridícul (de vegades, força), però és un ridícul que ha entrat en el convencionalisme. En canvi, el ridícul que a traves de determinades representacions pot produir la tendresa els glaça l'empenta.

En la literatura catalana hi ha poquíssims poetes per a senyoretes –potser no n'hi ha cap. Fins les senyores d'ací que han escrit versos han tendit al masculinisme. Carner n'hauria pogut ser un –però Carner és un home devorat per la ironia i el sentit del ridícul. Màrius Torres també, però morí molt jove, tísic. És una llàstima que no hàgim tingut cap poeta d'aquests. La literatura hauria penetrat més. Em sembla que l'estranya sorpresa que produeixen les converses femenines en ambients d'aquí prové del fet que només han llegit poesies traduïdes –o en altres llengües. La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d'erotisme i de pornografia distingida. Aquestes són coses eternes, universals i importantíssimes. Si Maragall ha penetrat una mica és degut a les seves –tan escasses– poesies femenines. Un dia de primers de segle, Maragall trobà Baroja a Madrid i li digué que el més gran poeta de l'època era, al seu entendre, Verlaine. En les «Memorias» de Baroja ho trobareu explicat.

Quan morí André Gide, Riba sostingué que era l'últim gran escriptor francès –dins la línia dels grans clàssics. Escrivia, en efecte, molt bé. Però en la literatura de Gide hi ha, pel meu gust, un gran defecte: el patètic. Els clàssics francesos no són patètics. Entenguem-nos: hi ha un patetisme de les situacions, de la realitat, que es pot veure en algunes obres de Molière (que al meu entendre és un dels més grans escriptors francesos de tots els temps) i un patètic de les paraules, un patètic verbal de temperatura fictícia, que és el de Gide. Aquest patetisme és insuportable i m'he preguntat moltes vegades si Gide, llegit en fred (sense subratllar el patètic), té cap interès.

Riba és un gran escriptor i la seva literatura està saturada de patètic. Però aquest patetisme, ¿és real (com el de Molière) o verbal (com el de Gide)? Ai Déu meu!

[Notes disperses]

Índex