Jaume Pahissa
|
 |
PAHISSA HA ESTAT I ÉS UN MÚSIC; vull dir que és un artista en el sentit més estricte de la paraula. Però, a més, ha tingut una marotte [hi equivaldria potser "dèria"]: la ciència. Pahissa ha tingut una enorme curiositat per la ciència real, o sigui per la ciència basada en l'observació i l'experiència. Sens dubte per això tingué sempre una cordial admiració per Francesc Pujols —no pas pel Pujols creador de religió, sinó pel Pujols fascinat per la ciència. Així, no solament és un artista: és, a més, un home d'idees —dues coses que en el nostre país no s'han donat gaire en la mateixa persona. Pahissa fou president dels Jocs Florals de Buenos Aires l'any 1941 
i, en el discurs que pronuncià, s'hi troba el que segueix: "Dues són les formes en què es manifesta una llengua: el lèxic i la fonètica. El lèxic és susceptible de variar, tant per causa de corrupció com per via de depurament. La
fonètica, en canvi, està arrelada en les entranyes mateixes de la raça. És impossible, és dificilíssim d'alterar-la. La fonètica no canvia. És segur que els barcelonins d'avui parlen amb el mateix to i els mateixos sons que modulaven, en llur parlar, els laietans abans de la colonització romana, si no amb idèntiques paraules –que ja hem dit que el lèxic varia–, amb el mateix timbre de les vocals i amb igual mena de consonants per a fer-les sonar. El mecanisme sonor del llenguatge obeeix a un sistema dependent dels centres nerviosos. Els canvis, en aquest mecanisme, comporten, per reflex, una modificació en el funcionament directiu i, per tant, canvis profunds en l'íntima manera d'ésser. Per això és tan difícil, per no dir impossible, a l'home adult, de variar al seva fonètica. Podrà canviar les paraules, però no el so, el timbre. Per això els catalans conserven, malgrat tots els esforços, l'accent, que vol dir les característiques de la llengua pròpia, el signe essencial de la raça. Per aquesta raó, el poble basc,
la llengua del qual té una fonètica molt semblant a la fonètica castellana, ha quasi oblidat el seu idioma, substituït per la llengua dominadora. I per la mateixa raó els catalans han conservat, conserven i conservaran sempre la llengua pròpia. Perquè per poderosa que sigui la influència que sobre ells pesi d'una altra llengua, per raó de domini polític o de supremacia cultural, mai no podrà tòrcer l'accent original, el to, la modulació particular catalana, perquè és cosa d'ordre fisiològic, i sobre d'ell, res no hi poden la voluntat pròpia ni l'aliena."
[Retrats de passaport]
A l'índex