Paisatges de Palafrugell

Palafrugell, que és una aglomeració industrial sense amenitat, aclaparadora, té una rodalia de paisatge molt fina, dintre el secà. Dintre aquest paisatge, hi vaig viure de petit. Després, vaig rodar pel món. Vaig veure magnífics, tendres o lineals paisatges d'altres països. El paisatge inicial tingué, però, sempre per a mi una atracció creixent, vivíssima.

L'Empordà —l'Alt i el Petit— fa com una roda de carro. El botó d'aquesta roda és la muntanya de Santa Caterina del Montgrí. És una muntanya seca, grisa, amb pampallugues morades i malves que de vegades sembla ratllada pel vol de les perdius. A sobre hi ha un castell de l'època reial, que fa un gran efecte. Des de qualsevol punt de l'Empordà veureu els seus carreus, la roda de carro que formen aquestes terres. Les parets del castell cúbic tanquen unes enormes cisternes. Davant de l'atracció que sento per aquest país, de la fatal tendència de la meva vida a donar voltes a aquesta roda, de vegades penso si el meu esperit no està lligat amb l'aigua freda, fosca, misteriosa, fascinadora, d'aquestes solitàries cisternes.

El paisatge de l'Empordà Petit és el que les senyores en diuen una «monada». És un paisatge construït per bons pagadors, per persones que han estat sempre al corrent de pagaments de la contribució i que la pagaran mentre existeixi una forma de contribució. Homes de poca ambició, domesticats per les dones i la família, sentimentals, contemplatius, amb -de vegades- el punt d'enyorament deixat per les vinyes debolides. Així com a tot arreu l'home pot ser un possible alcohòlic, la gent d'aquest país són uns ex-alcohòlics, uns alcohòlics de família, uns borratxets que deixaren de ser-ho ja fa molts anys —uns dionisíacs evaporats, passats i bullits.

Aquest fou un país de vinyes. Les vinyes el construïren. De seguida que la terra fa una ondulació, hi ha una paret seca —una paret seca feta per un home obscur, desproveït de la noció del temps, que lligà les pedres, en féu un graó i hi plantà la vinya. Aquesta situació durà segles, i potser l'època de la vinya fou el gran temps d'aquesta terra, del seu individualisme. La gent sortia de casa seva amb l'escalfor del sol i no hi tornava fins al vespre. Deixava la família a casa, perquè no hi ha res més trist que veure una família entera sobre l'isolament i l'extensió de la terra. Un home sol, sobre la terra, fa més de bon veure. És sota un teulat que les famílies fan efecte.

Notes disperses

A l'índex