Records del periodisme

El periodisme

A l'època de la primera guerra mundial, «La Vanguardia» tingué la primera gran expansió comercial i es col·locà a una altura tècnica i comercial sense precedents en aquest país pel que es refereix a la venda de paper imprès en forma de diari. Si no vaig errat, hi havia davant de «La Vanguardia» una pintoresca direcció triangular. L'autèntic inspirador era Miquel dels Sants Oliver. Oliver tingué la sort de trobar dos homes que contribuïren decisivament a l'ascensió del diari. Aquests foren Agustí Calvet, que firmà amb el pseudònim de Gaziel, i Enrique Domínguez Rodiño. Col·locà el primer a París –on Calvet ja vivia– i el segon a Berlín. Hi havia la primera gran guerra. Eren els dos llocs clau. I així Oliver cobrí, per als lectors del país, l'impressionant fenomen bèl·lic, en forma d'articles absolutament insignificants –hi havia, és clar, la censura militar– però entretinguts i d'una prolixitat i una llargada descomunals, i agradabilíssims. La gent tenia fam de notícies.

Quan es parla de la primera ascensió grossa de «La Vanguardia», constituiria un error lamentable oblidar la figura del senyor Godó –és a dir, del primer comte de Godó títol probablement sense importància, però fet donar a aquesta família (si no vaig errat) pel senyor Oliver. El senyor Godó, personatge curiosíssim, que hom ha mantingut en la penombra, és la clau d'aquest impressionant negoci. Si no hi ha hagut una altra sensibilitat, a «La Vanguardia» ha existit una sensibilitat de les màquines, el desig de tenir les màquines millors a cada moment, i, aquesta sensibilitat, la creà el senyor Godó a qui fem referència.

Quan em vaig fer soci de l'Ateneu de Barcelona (en plena primera guerra europea) vaig conèixer el senyor Miquel dels Sants Oliver. El vaig conèixer, és clar, superficialment. Era primer oficial de secretaria de la docta corporació i vivia, amb la família, al gran casalot del carrer de la Canuda. Era així mateix director de «La Vanguardia», que havia col·locat en el camí de l'ascensió a què arribà després. La secretaria de l'Ateneu, que exercia pràcticament a les ordres del senyor Lluís Via (secretari de la Junta), li feia un sobresou, que arrodonia el que li donava la direcció del diari del comte de Godó. El senyor Oliver fou un gran periodista (a la manera arcaica), tingué sempre una categoria social, fou estimadíssim, però no crec que lligués mai –econòmicament parlant– els gossos amb llonganisses.

El senyor Oliver era un home d'estatura regular, enormement gras, molt moreno de pell, de faccions més aviat abruptes: ulls molt sortits, llavis carnosos, impressionant papada. Tot el seu cos semblava immers en un limfatisme desbordant i desossat; els ulls, roigs i tan sortits, donaven a la seva cara un aspecte apoplèctic, i per la morenor de la pell hauríeu dit que era un moro important. La seva superfície era impressionant, immensa. Bufava. La respiració li feia un cert soroll. Se li sentia. Qualsevol moviment el feia bleixar. La manxa semblava una mica fatigada i castigada. El cos era pesant, fenomenal, i el cor i els pulmons tenien treballs per a alimentar aquella gran humanitat. Com que era un home molt reflexiu, caut, deliberat, d'esperit meditatiu i voluptuós i molt tolerant, excel·lent gourmet, d'una meravellosa cortesia, hauria estat impossible d'imaginar en aquella còrpora algun element d'insensatesa voluntària o inconscient, i així aquell cos, que si hagués estat corrent hauria produït una impressió purament normal, tendia, pel volum que presentava, a un escepticisme sense remei, absolutament aclaparant.

Oliver convertí «La Vanguardia» en un diari conscientment conservador. Fou, fins on són possibles les repeticions –res mai no es repeteix-, una rèplica modernitzada –sobretot industrialment parlant– del gran diari conservador que existí en el segle passat. Vull dir el «Brusi», del senyor Mañé i Flaquer. A priori, sembla, que els conservadors tots haurien de ser, intel·lectualment, iguals. Mañé i Oliver foren, però, personalment parlant, dos homes totalment diferents. Maragall, que fou secretari de Mañé al «Brusi», ha escrit parlant d'aquest senyor, el seu millor paper en prosa. «Era Don Joan Mañé i Flaquer –escriu Maragall– cap als seus setanta anys, un home alt, corpulent, un xic encorbat, de faccions abultades, vermelloses i dures, que la melancolia habitualment suavitzava, però que a l'animar-se en elles els ulls petits i acerats i el mig riure sarcàstic, amb què avençava un xic la part inferior del rostre voltat d'una barba curta, clara i encara no del tot blanca, revelaven bé la fortalesa interior, la rigidesa de principis i el desengany de l'experiència. Tota la seva figura tenia una certa majestat lleonina. Diu que de jove, essent més prim de cos, li esqueia molt el frac d'etiqueta o la llarga levita amb el capell de copa alta, que no deixà mai per sortir al carrer. Deia que el vestit imposava dignitat en la conducta i que un mateix home no es portava pas igual en el món vestit a lo senyor o vestit d'americana o barret tou.»

Oliver i Mañé foren dos homes diferents, físicament oposats. Mañé, que tingué una llarga clientela, fou un definidor del conservadorisme antidictatorial i enraonat, però fa la impressió d'un home que fou molt escopetejat. Els seus articles, la seva polèmica i sobretot els seus retrats estan escrits amb la fraseologia i l'ampul·lositat del seu temps, però tenen una cosa de nerviositat seriosa i despectiva. La literatura periodística d'Oliver –no parlo més que d'aquesta i deixo al marge la seva distingida obra catalana– és més limfàtica a pesar que la moda literària havia ja iniciat una pruïja de simplicitat. La seva obra crítica –la gran crítica, que cultivà– és encara molt bufada de galtes, una mica fatty, per dir-ho a la manera general. Mañé fou un malalt, i Oliver bufava, però tenia molta gana. M'hauria agradat de conèixer amb una certa detenció aquests dos grans periodistes. Parlant del segle passat, de la política i de l'economia general i concretament de la Renaixença catalana, la documentació de Mañé fou literalment fabulosa i directíssima –segons testimonis autèntics. L'estil d'aquest senyor, és clar –ja ho hem dit-, és una mica ampul·lós i repel·lent, però no s'ha fet cap esforç per veure el que hi ha de positiu en el bloc fabulós dels seus escrits. La figura de Maragall em seria incomprensible sense els seus contactes amb Mañé. Estic segur que Mañé formà literalment Maragall i que aquesta fou la més gran fortuna de la seva vida. (Eren les úniques fortunes que en aquest país, en aquell moment, es podien tenir.) Mañé sabia una immensa quantitat de coses, escriví retrats –sobretot retrats– de tota classe de personatges apareguts en el llarg període de la seva vida. Fou, per altra part, l'únic català del segle passat que conegué a fons la vida política de Madrid. El procés polític català destruí Mañé. Molt bé. Però el que ja no està tan bé és que el record despectiu que ha quedat de Mañé s'hagi emportat avall una obra d'observació de la realitat –una obra escrita i en gran part dispersa– de primera categoria. En aquest sentit, cap nom de la Renaixença catalana no arriba, amb una ploma a la mà, a la intel·ligència, la subtilitat, la complexitat, la documentació humana de Mañé. El manteniment d'aquesta part de l'obra de Mañé en la pura obscuritat contribuí poderosament a projectar el favor més o menys popular sobre les novel·les històriques vuitcentistes de don Benito Pérez Galdós, escriptor il·legible, avorridíssim, d'un gracejo madrileny popular insuportable, totalment indocumentat. Per fortuna, les novel·les històriques vuitcentistes de Baroja contribuïren a desplaçar-lo decisivament. Avui la literatura de Galdós cau de les mans, no és literalment res. Oliver fou també un home important: la seva conversa fou éblouissante; el seu tracte, magnífic.

En el meu temps era difícil de saber per quines raons específiques la gent entrava en el periodisme. Era una manera de subsistir, de vegades potser vocacional, sovint purament lligada amb l'atzar de les existències particulars. Ni Calvet ni Rodiño no havien sospitat mai que serien periodistes. És segur que consideraven que l'ofici era denigrant. Calvet era un jove dedicat a l'erudició, redactor a l'Institut d'Estudis Catalans, que havia anat a París per fer no sé quins treballs d'investigació. La seva tesi universitària –sobre Turmeda– havia estat prou remarcada. Els seus amics eren els erudits: Jordi Rubió, Ramon d'Alòs, Francesc Martorell, Duran i Sanpere. Els seus ídols eren Prat i Pijoan. Calvet tingué la sort de viure un moment d'il·lusió cultural i d'ascensió política. A París, per arrodonir el seu magre pressupost, escriví uns articles per a «La Veu de Catalunya». Res de periodisme polític. Articlets purament literaris. Oliver –que era de l'Institut– els llegí i li agradaren. Quan es produí la guerra li proposà el càrrec de corresponsal. Calvet estava bé a París, la cultura francesa el fascinava, era un francòfil absolut, total. S'havia casat amb una senyora de Normandia. Considerà que havia de fer una cosa o altra per demostrar el seu amor a França i acceptà el càrrec de corresponsal. Des d'aquell moment abandonà purament i simplement la seva vocació d'erudit i inicià una carrera periodística que el portà als llocs més alts.

Enrique Domínguez Rodiño era un bohemi de matís itinerant. No sé pas si era andalús: almenys parlava aquest dialecte d'una manera molt ben girada. Tenia un germà a Sevilla que era metge remarcable. M'havia dit moltes vegades que la seva fal·lera, de jove, havia estat el teatre. Exactament: una forma o altra d'espectacle, però sobretot el teatre. Sempre em semblà estrany que un home amb aquests precedents no hagués fet a Madrid una carrereta qualsevol. Però el cert és que no n'hi féu, llavors, cap. El seu ídol era el senyor Àngel Guimerà i el seu teatre. El considerava sublim. De l'altre món. El senyor Guimerà, ell el coneixia personalment. L'adorava. L'adorava sobretot quan don Àngel no deia res, que era el seu estat natural. Aquest mutisme –em digué Rodiño més tard moltes vegades– li produïa una impressió de profunditat. Fou exactament el senyor Guimerà qui li donà una recomanació per al senyor Oliver, i aquest li proposà el càrrec de corresponsal a Berlín, que acceptà. A Berlín caigué bé. Seguí les peripècies de l'exèrcit alemany i corregué la Seca i la Meca visitant els fronts de batalla. Si no hagués estat un germanòfil conscient, Rodiño ho hauria estat inconscient. Li agradava l'esperit bel·licós tal corn era concebut a Alemanya aquells anys: la vistositat, la disciplina geomètrica, el pas de l'oca, la música impel·lent i cridanera. Els prussians amb monocle el treien de polleguera. Els considerava uns éssers superiors. Rodiño tendia al cretinisme d'una manera automàtica –al cretinisme de les aparences.

Aquests dos periodistes arribaren a una fama dilatadíssima. Quan, trobant-se a Barcelona, entraven en una camiseria, el personal els coneixia, els amos els feien la gara-gara i si compraven alguna cosa els feien una rebaixa. Era la glòria autèntica i explícita.

Calvet ja no tornà més a l'erudició. Després de la guerra continuà treballant a «La Vanguardia», on arribà a tenir una posició primordial. Rodiño continuà treballant alguns anys en els diaris i substituí els seus articles bèl·lics i les seves descripcions, sanguinàries però optimistes, per elucubracions més humanes i diguem-ne literàries. Féu un viatge a Riga, hi descobrí la tomba de Ganivet –Ganivet, cònsol a Riga, s'hi havia suïcidat– i portà les despulles a Granada, on feren moltes festes. En un moment determinat, però, considerà que havia d'emprendre un camí més reditici i es dedicà a la cinematografia. Fou una espècie de retorn a l'obsessió de la seva primera joventut –a l'època de la seva admiració pel teatre del senyor Àngel Guimerà. La cinematografia, la començà a Berlín, segurament amb algun resultat, perquè llavors em presentà –en diferents establiments nocturns– algunes senyoretes que tenien pretensions estel·lars. A Madrid, més tard, es trobà en la promoció dels primers negocis cinematogràfics indígenes. Arribà un moment que en el món del periodisme el seu nom s'anà obscurint fins a l'oblit total.

Un dia al boulevard, a la terrassa del Café Napolitain, parlant de la Inquisició i altres coses d'Espanya, Jean Cassou deia adreçant-se a Julio Camba:

«–Ustedes, los españoles, lo que no pueden comprender es que Jesucristo sea judío.

»–Bueno, a mí personalmente –contestà Camba– me cuesta poco comprender que Jesucristo fuera judío. En general, sin embargo, creo que tiene usted razón. En España mucha gente cree que Jesucristo fue castellano, que se llamó Gutiérrez, pero que fue conocido con el pseudónimo de Jesucristo, que tuvo mucha influencia y fue una elevada autoridad eclesiástica... Usted, Cassou, que es hispanista, sabe mejor que yo que a los españoles nos gustó siempre la exactitud y la precisión. En estos asuntos hemos sido siempre inconmovibles, monolíticos y de una admirable constancia.

–»Así es, en efecto...» –digué Cassou rient darrera els seus vidres de miop avançat, amb els seus ulls blaus...

Una cosa que deia també Camba era que Lisboa era una ciutat absolutament gallega –que era la capital de Galícia autèntica i real. Aquests judicis solien esbalair els castellans que l'escoltaven i de vegades sorprenien els mateixos gallecs. A Camba –que havia rodat molt–, Lisboa li agradava moltíssim. En diferents etapes de la seva vida hi passà llargues temporades. A entrada de fosc, solia sortir de l'hotel on s'estatjava, molt mudat –corbates brillants, sabates lluents, empolainat, un bastonet, un barretet adorable-, i es passejava pels carrers del centre. Anava vestit de portuguès i semblava el portuguès més portuguès de la capital de Portugal. Feia molt bona cara.

[ Notes disperses ]

Enrere

A l'índex