Voluntat de país

ASSAIG

MARTA PESSARRODONA

Josep Pla, Israel 1957. Destino. Barcelona, 2002.

Suposo que no és la primera vegada que unes cròniques periodístiques de Josep Pla, gran periodista i gran escriptor, sens dubte, segueixen el camí -encara que l'editor no ens ho expliqui- que ha seguit aquest Israel 1957. Els passos són o han estat: publicació primera a la revista Destino, avui desapareguda com tantes altres publicacions periòdiques; després, inclusió en l'Obra completa de l'autor, concretament al volum 13, Les escales de Llevant (1969, encara que, personalment, tinc l'edició del 1982) i després encara en volum separat i sens dubte esperonat pels esdeveniments al Pròxim Orient. Una iniciativa que qualsevol lector de Pla i qualsevol persona que no es quedi en la superfície de la notícia segur que agrairan. M'he parat, però, en aquest recorregut, que no se'ns explicita, insisteixo, perquè encara hi ha (no és el meu cas) qui recorda haver llegit les cròniques mentre apareixien a Destino, revista de Barcelona en astellano, com alguns en deien del castellà propi de Catalunya, al qual Pla no era immune. Segurament, encara que no tinc l'edició a mà, és una traducció del seu Israel en los presentes días (Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1958). Per tant, és una traducció que el mateix Pla devia corregir (m'hi plana l'ombra de Bartomeu Bardagí, habitual corrector i traductor de Pla). No estem, en qualsevol cas, davant d'El quadern gris, de tan justa fama. Estem, però, davant d'un llibre de convenient circulació en aquest moment tan sensible a la desinformació pro causa palestina.

EL PRIMER A ANAR-HI

Quan el 28 de maig del 1957, Josep Pla es va embarcar a Marsella a bord del Theodor Herzl, un vaixell de bandera israeliana, en realitat era el primer escriptor català que anava (i en pensava escriure) a Israel pròpiament, entre d'altres coses perquè era un Estat molt nou, creat el 1947, segons una resolució de les Nacions Unides. Era un viatge inaugural, d'una línia que connectaria Israel des de Haifa amb Marsella, del Theodor Herzel, segurament nom posat no sols per honorar al pare del sinonisme, sinó també en record d'un vaixell jueu atrapat el 1947 pels britànics del Mandat de Palestina. Era un vaixell pagat per la República Federal d'Alemanya (RFA) de Konrad Adenauer (segons Pla, "com a polític, el doctor Adenauer presenta aquesta curiosa novetat: gairebé sempre té el do de l'encert", pàg. 10), "a compte de compensacions", mentre la República Democràtica d'Alemanya, l'altra Alemanya (RDA), havia decidit, i així ho va mantenir fins a la seva extinció el 1989, que no tenia res a veure amb el nazisme i, per tant, de compensacions ni parlar-ne. Tampoc sabem que mai paguessin ni cinc com a compensació a les víctimes de l'stalinisme! En qualsevol cas, la relació que Pla fa d'Israel, en un viatge d'un mes de durada, es completa des del primer capítol, Cap a Israel amb el 'Theordor Herzel', fins al darrer, Jueus i israelians. Com a bon periodista que era, combina amb gran eficàcia descripció paisatgística, història (el volum s'encapçala amb una cita de Tàcit!), economia, sociologia, etc. I, fins i tot més, fa una certa previsió de futur, en un fragment que s'inclou a la contracoberta de la present edició: "El futur és un interrogant; però, ateses la inextricable confusió en què viu el món àrab i la seva precarietat interna en les fronteres d'Israel, es produiran, més aviat o més tard, greus esdeveniments". Per dissort, certament.

Pla troba un país després de la conquesta del Sinaí, del triomf de l'exèrcit israelià damunt de l'egipci de Nasser, amb part del territori en poder dels jordans, com la magnífica Universitat Hebrea de Jerusalem, de trista actualitat ara mateix per un atemptat recent. Un país de ferrocarrils nous, sistema de transport que semblen haver bandejat ja fa uns anys, d'expansió agrícola, desmentint el tòpic segons el qual els jueus no servien per a l'agricultura, cosa que Pla no deixa de remarcar. En especial, un país idealista de molta frontera i precària; un país socialitzat sense gairebé socialisme, de kibbutz i moshav. Pla, viatger laic, podríem dir, es meravella i el lector actual es meravellarà, per exemple, de la poca freqüència de mots com Palestina i Terra Santa. Lluny queda -encara que Pla li reti el tribut degut- El dietari d'un pelegrí a Terra Santa, de Verdaguer (1889), les Visions de Palestina, de Costa i Llobera (1908), i el Viatge a Orient, de Maria Antònia Salvà (que, com el de Costa, podria ser del 1908, perquè van fer el viatge plegats, però que no hem tingut fins al 1998). Verdaguer, Costa i Salvà eren pelegrins, mentre Pla és un periodista culte que viatja com podríem viatjar nosaltres ara mateix. El problema és saber-ho contar com ell!

SOBRE L'ACTUAL EDICIÓ

L'aparença externa i interna superficial del volum és esplèndida. La sòbria coberta que reprodueix el vaixell en el qual va viatjar Pla, el Theodor Herzel, és un encert. Això no obstant, les imprecisions en els noms topogràfics que hem perdonat reiteradament a l'edició d'Israel 1957, inclòs a l'Obra completa del gran escriptor, resulten de difícil perdó. Més aviat reclamen un editing, una edició a cura no ja d'una persona competent en la transcripció de la llengua hebrea, que seria el desideràtum, sinó que potser n'hi havia prou llegint cròniques i comentaris d'aquest diari i no complicar-se amb accents que generalment no emprem, i posar Ram Al·lah en comptes de Ramla, posem per cas. O corregir discretament el mestre per tants conceptes aclarint que kibbutzim no és el líder o director d'un kibbutz, ans el plural de la paraula kibbutz.

Tot amb tot, insisteixo, celebro la publicació unitària d'aquest esplèndid, reflexiu, documentat, viscut, viatge a Israel obra del gran mestre que és Josep Pla. Una obra de bona lectura i, més encara, relectura, que va més enllà del llibre de viatges per parlar-nos, per exemple (i és un tema al qual som molt sensibles), de la importància de la llengua, a l'apartat L'hebreu contra Babel; i, en un mot, de la voluntat de país que tan sovint s'oblida en tantes i tan reiterades cròniques.

A l'índex