 |
|
EN AQUEST PAÍS hi ha un nombre determinat de persones fascinades per la lectura de la producció literària francesa. Potser no n'hi ha tantes com trenta o quaranta anys enrera, però encara n'hi ha algunes. La glòria d'aquesta literatura ha consistit a crear una claredat que encanta la gent. Aquesta claredat, però, també ha estat discutida. N'hi ha que no la troben tan clara com aparenta. De Voltaire s'ha dit moltes vegades que la seva literatura que ha durat —que no és pas tota, ni molt menys— és un «caos d'idees clares». Els escriptors més estimats i més normatius són els moralistes. Però, als moralistes, s'hi arriba al final i després d'inutilitats múltiples. En general, els moralistes han escrit clar, sense retòrica, sense manierisme, d'una manera intel·ligible, sense adjectius rebuscats, sense frases la formació de les quals indica una ànsia d'adulació i de sentiments falsificats abjectes. Escriuen sotmesos a l'esperit de la llengua que parlen els pagesos, que és l'autèntica. No escriuen segons l'esperit d'una aristocràcia que posseeix grans extensions de terra malmesa per una cultura de les escoles que hom qualifica de distingides. Sovint en la frase d'un pagès hi ha més substància i més profunditat que en papers universitaris pedantescos d'un avorriment oceànic i definitiu. De savis suposats, França n'és ple.
Els moralistes duraran sempre. Són d'una simplicitat meravellosa i d'una obtenció molt difícil. En literatura, només hi ha dues classes de llibres: els que tenen per base l'observació de la realitat en general i de la realitat humana en particular i els llibres d'imaginació, que són les novel·les i una gran part de la poesia. Els llibres de l'observació directa i aguda de la realitat són els que duren més. De novel·les, se n'han escrites a mils i mils. Les novel·les, o són copiades d'altres llibres o són simplement inventades. Poden tenir un moment d'èxit i després cauen de les mans, indefectiblement. L'observació de la realitat és difícil i enormement complexa i riquíssima. La invenció és un fenomen de ximplets que ignoren la limitació de l'esperit humà, indefectible. De novel·les, se n'han escrites moltes. ¿Quantes n'han quedat? Que no caiguin de les mans, i si hom no està inscrit en cap esnobisme, quantes en queden? Serveixen per a fer bullir l'olla momentàniament. Però encara fa més bullir l'olla la carrera de notari amb els simples i estrictes coneixements formularis. Separar-se d'aquests esforços literaris és indispensable. Ara, és clar: la fatxenderia dels escriptors i dels artistes fa riure. El que aguanta la literatura és la fatxenderia. Les persones dominades per la suggestió de la literatura francesa em solen demanar, ara que ja sóc vell, què és el que podrien llegir que no hagin llegit.
Sempre hi ha hagut a França persones —poques— que han treballat a favor de la literatura simple i intel·ligible. Sempre els dic el mateix: primer de tot cal llegir Chamfort —el vertader nom del qual era Nicolas Sébastien–: les «Anècdotes», «Portraits et Charactères». La vida de Chamfort fou fenomenal. Al principi de la seva estada a París —gran salonnard i home divertidíssim— fou favorable a la Revolució francesa. Després, quan veié que la Revolució era una explosió sanguinària, inoïda i sense fonament —a part els instints salvatges humans–, es tirà contra la revolució i se suïcidà sense èxit: s'obrí les venes al bany i no aconseguí suïcidar se; digué: «Sóc tan imbècil que no he aconseguit suïcidar me». Jo crec que Chamfort és el moralista francès més agut i més bon observador —a part, és clar, les llaunes acadèmiques que escriví, que no valen res.
Després, jo seguiria per Stendhal. De jove, vaig ser un gran partidari de . Ara ho sóc molt menys. Les novel·les de Stendhal i les seves notes sobre la pintura italiana em cauen de les mans. Les novel·les són una cosa teatral, generalment inventada i amb una gran aprofitada del que té d'hiperbòlic i d'exageració la literatura. Ben observades i meditades, cauen dels dits. Per fortuna, no vengué mai cap llibre. Si n'hagués venut algun —i tot el que féu fou per vendre–, seria considerat un autor de no res. Ara: hi ha coses, de Stendhal, prodigioses, escrites a raig, amb una simplicitat perfecta. Primer hi posaria el «Brulard» i després la «Correspondència», que era inèdita i que ha publicat Champion i Martineaux del «Divan». En aquest punt, tornaria a Voltaire. El millor probablement que escriví Voltaire fou la seva correspondència amb els banquers de Ginebra. Tant Voltaire com Stendhal foren homes de correspondència. En aquest punt són magnífics, clars, d'una precisió perfecta. L'un i l'altre són inimitables. Per altra part, l'un i l'altre no tenen cap influència de cap escriptor anterior. Comencen com si abans no s'hagués escrit res. Lliures i considerables individus.
Un altre gran escriptor francès, al meu entendre, és Paul L. Courier, gran hel·lenista, home volàtil i transhumant, soldat de Napoleó a Itàlia, podrit de retòrica i literatura, diverses vegades desertor, enamorat de l'antiguitat clàssica, autor de la taca de tinta sobre una pàgina del «Dafnis i Cloe» de Longus a la Biblioteca de Florència, que produí un escàndol europeu... Courier escriví unes cartes sobre la Baixa Itàlia, trobant-se de soldat de Napoleó en aquell país contra els anglesos, que són una meravella. Aquestes cartes són molt millors que els pamflets que escriví, ja comprada la propietat que tingué sobre el Loira; un d'aquests pamflets, consistents a demanar al Govern de París que deixés ballar els pagesos els diumenges, és magnífic. L'observació de la realitat és perfecta. Tot sembla indicar que Courier fou assassinat mentre anava a cacera per l'amant de la seva senyora. La «Conversació» de Courier amb la senyora d'Albany (Stenfeld) és una peça literària plena de sil·logismes però prodigiosa. Compareu-la amb la correspondència de la senyora d'Albany amb el poeta Foscolo.
Després hi ha un altre moralista a França, que fou Sainte Beuve. El seu llibre «Mes poisons», que fou enormement criticat per la infecta i majoritària literatura francesa, és una meravella. Observació autèntica, incomparable, precisa. Tota la literatura que ha persistit i durat és la conservadora, que, en definitiva, és la pessimista.
L'observació de la realitat humana produeix un pessimisme inenarrable. Ho he dit, pàgines més amunt, en parlar del progrés. Hi ha alguns progressos: no hi ha cap progrés. La literatura d'esquerres és terriblement avorrida i d'un tedi insondable: sempre diuen el mateix: frases fetes, tòpics, repeticions copiades i indescriptibles collonades. La persona habituada a llegir no ho pot resistir. Tot és hipotètic i en definitiva inventat i fals. No es pot, literalment, resistir. Ara: davant una opinió que no sap res de res, que és cada vegada més ignorant —com més va són més nombroses i inoperants les escoles— la inanitat és total. Cada vegada hi ha més escoles, més instituts, més universitats. Les escoles són innombrables perquè els papàs guanyen diners i es treuen els fills de sobre. Hi ha alumnes que són excel·lents: són els mateixos que hi havia a l'època de l'obscurantisme. La immensa majoria no val res. Repeteixen —si ho repeteixen— la literatura del progrés.
[Notes per a Sílvia]
He estat afeccionat des de molt jove a llegir els autors de la literatura francesa. N'he llegits un nombre considerable i rellegits una gran quantitat. Montesquieu no m'ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé -ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res. Montesquieu, que de natural fou un tímid (segons ell mateix declara en l'autoretrat), fou, amb la ploma a la mà, valent i coratjós. No hi ha precedents d'una tal valentia en una societat com la del seu temps, monàrquica, aristocràtica, clerical, mistificada. Montesquieu m'ha ensenyat a respectar la veritat, o sigui la realitat humana. Margraff, un llibrer de vell a la rue Jacob de París —era un home ros i gegantí, però gasat de guerra—, em vengué les seves obres completes (edició Hachette de 1855), el 1921 -dos volums-, per dos francs. D'ençà de llavors aquests llibres no m'han deixat mai i en el meu llarg nomadisme han estat la meva millor companyia. Dels «Assaigs», no en parlem!
Per a un estranger com jo, el francès del segle XVIII és més fàcil i assequible que el del XVII. Per això, tot i reconèixer que La Bruyère és el millor escriptor francès de tots els temps (així ho creia i ho proclamava Gide), jo no he pogut arribar a copsar tots el matisos d'aquesta raonada afirmació. Així, els autors de la meva degustació de la literatura francesa han estat els del segle XVIII. A dins d'aquest marc, poso Montesquieu per sobre de tot —per sobre de J. J. Rousseau, de Diderot, de Buffon —paper sobre els cavalls—, de Voltaire. Montesquieu és un autor d'una actualitat perenne, d'una lluminositat viva, d'un estil radiant, clar, esvelt, fascinador. Algunes pàgines de Montaigne encara m'agraden més, tot i ser molt més velles.
[Notes disperses]
