L'adjectivació

Els primers anys de la meva estada a París, vaig ser un fidel concurrent a la biblioteca de Santa Genoveva (rue Soufflot, plaça del Panthéon). En les seves taules, vaig llegir la cèlebre enquesta de M. Huret, redactor literari de «Le Figaro», el qual demanà als escriptors del seu temps, que foren els naturalistes o realistes (Flaubert, els Goncourt, de Maupassant, Alphonse Daudet, Zola, etc.) com s'ho feien per a escriure. Aquest important grup d'escriptors tingué grans èxits en la venda dels seus llibres. Tingueren una popularitat considerable. En el curs de la seva vida, el qui potser en tingué menys fou Zola; aquest segle és el qui n'ha tingut més. Al meu entendre, el qui té més possibilitats de pervivència és Guy de Maupassant. Huret li preguntà:

–I vós, com us ho feu per escriure?

–M'assec a una taula, davant un paper blanc, tinc una ploma i un tinter i sense haver pensat ni meditar res em poso, arribat el moment, a escriure. I surt el que surt, naturalment.

Aquesta resposta, a París, fou considerada una collonada, des del primer moment. A mi també m'ho sembla, molts anys després. En literatura, en l'expressió literària, no es pot fer res sense haver-ho pensat prèviament, sense haver-ho observat, meditat, sense haver-li donat la volta, per tots cantons. Quan anava a Santa Genoveva devia tenir vint-i-dos anys i ja ho veia d'aquesta manera. En literatura hi ha un problema bàsic, molt difícil: el de l'adjectivació. Adjectivar els substantius, posar darrera un substantiu l'adjectiu que li correspon, no es pot fer a la babalà, a si l'encerto l'endevino, frívolament. S'ha d'haver observat i meditat prèviament. Vós voleu posar un adjectiu darrera una cosa qualsevol: un vas, una ampolla, un moble, una porta, una casa, un cel, un arbre, una senyora o un senyor, un llibre, una església, un foc, un espàrrec o un bolet... L'adjectiu ha de ser, en primer lloc, intel·ligible i clar i després, si és possible, precís. ¿És factible de fer-ho sense haver observat les coses prèviament? De vegades l'adjectiu apareix de seguida; de vegades, amb molta més calma; sovint mai. En les coses de la vida he estat sempre molt tolerant: en l'adjectivació no ho seria mai. L'adjectiu no pot ser mai excessivament vulgar –en aquest punt el llenguatge del poble és l'origen de molts errors– ni pot ser excessivament erudit i difícil de comprendre. Ha de ser precís i si és possible graciós. Aquest és el gran problema de la literatura, al meu entendre: l'adjectivació. En poesia i en prosa. La contestació de Maupassant és una broma absurda –la contestació d'un escriptor que considera la pregunta innecessària.

S'ha d'escriure amb llibertat, amb gust, amb plaer, però amb la màxima observació possible.

[Notes del capvesprol]

És gairebé segur que la feina més difícil de l'ofici d'escriure és l'adjectivació.

L'article d'una frase és immutable: el masculí, el femení, el neutre. El substantiu, potser encara més. Però després, si del que es tracta és de formular algun paper literari, la frase s'ha d'adjectivar. Adjectivar és complicat i difícil. Implica moltes coses: observació, memòria, coneixements, paciència... si del que es tracta és de combatre el galimaties.

Avui, he anat a veure el metge. A l'acabament de la visita, el facultatiu s'enravenà visiblement i em digué:

–Vostè, senyor Pla, fuma massa! No crec que li vagi gaire bé.

–És possible. És absolutament cert que vostè té tota la raó. Fumo des de l'adolescència. Ha estat una de les coses més permanents de la meva vida.

–Fuma cigars o cigarrets?

–Anys enrera, en el curs d'una llarga temporada, vaig fumar cigars de fulla brasilera. Eren els que costaven menys. Els cigars de l'Havana no m'han estat mai assequibles. El meu amic Eugeni Xammar solia dir, resplendent: «Partagás y nada más». No he arribat mai a personalitzar aquest dogma tan cèlebre. En general, he fumat cigarrets.

–No se n'ha cansat?

–Per ara, no senyor. Fumo per diverses raons: almenys per dues: primer, per passar l'estona, vull dir per desviar-me, encara que poc, del terrible tedi de la vida. I després, fumo perquè m'ajuda a trampejar la formulació del meu ofici...

–Fuma cigarrets fets o els fa vostè mateix?

–No he fumat mai cigarrets anglesos o americans, ni francesos, ni italians ni els que ara es venen en aquest país.

–Així vostè fuma els productes de la vella Tabacalera, S.A.

–Si senyor: els cigarrillos selectos al cuadrado de la Tabacalera. N'hi ha divuit a cada paquet. Els cigarrets personals, me'ls faig jo mateix. Si alguna persona immediata acaba els seus, n'hi ofereixo.

–I què li dura un paquet d'aquests que diu que fuma?

–Tres dies...

–Vol dir?

–Si senyor! Genèricament parlant em dura tres dies...

–Digui, digui...

–Hi ha un altre aspecte de la qüestió que potser a vostè l'interessarà. Jo fumo aquests cigarrets perquè m'ajuden a l'ofici que faig. El meu ofici és escriure en l'aspecte més perillós: en diaris i revistes. Per escriure, això és, per descriure, s'ha d'adjectivar, cosa que no és pas fàcil. La manera arcaica que jo tinc d'adjectivar troba en la meva manera arxi- arcaica que tinc de fer els cigarrets una ajuda considerable...

–Vostè, com tots els recalcitrants fumadors que he conegut, busca arguments per a continuar fumant...

–Com vulgui... A mi, el fumar em serveix. Ho comprendrà de seguida. Tinc davant una ampolla determinada. És fosca, però no és negra. De quin color és? Es una ampolla normal: té un cos cilíndric i un broc a dalt per a posar-hi un tap i tapar-la. A dins, hi té un líquid... Tot aquest conjunt s'ha de descriure: s'ha d–adjectivar. S'han de posar darrera el substantiu (en aquest cas l'ampolla) uns adjectius. Adjectivar vol dir, simplement, fer entrar, amb la màxima intensitat, l'objecte en el pensament del lector. Adjectivar vol un cert temps. No és pas fàcil. Necessita observació, una certa imaginació i sovint prou paciència. És a dir, encara: adjectivar significa obtenir algun resultat concret.

–El que diu és clar...

–Almenys he fet els possibles perquè ho sigui. Li estic molt agraït. Ara mirarem que la segona part d'aquesta explicació sigui tan clara com la primera. Primer de tot parteixo, per la meitat, un cigarret del paquet a que férem al·lusió. Sempre tinc preparat un paper dels petits paquets de paper que a l'estanc em venen. Anys enrera utilitzava el paper Job, que era rossellonès i no era pas dolent. Aquest paper, que tenia un nom tan bíblic i tan prodigiós (el llibre de Job, com aquell qui no diu res), ha desaparegut. Ara fumo l–Smoking. Em segueix?

–Sí senyor, perfectament...

–Amb la meitat del cigarret trencat de la Tabacalera, faig el meu personal cigarret, utilitzant el paper nou i tresc que li acabo de dir. Tot això, ho faig utilitzant intervals de temps, a poc a poc, sense pressa...

–De manera que, d'un paquet que conté divuit cigarrets, en fa trenta-sis...

–Exactament.

–I, per tant, si un paquet li dura tres dies, el fet vol dir que vostè fuma dotze cigarrets el dia...

–Prescindeixi de la numeració. De vegades en fumo tretze o catorze i de vegades deu o onze. Tot depèn...

–Depèn de què?

–Vostè, que és un cientificista, m'ho hauria d'explicar. Jo no sé res. Tinc la sort de ser com tothom. Voldria saber la causa del que fem, d'això, d'allò, del de més enllà. Jo no en sé res. Només recordo l'excel·lent judici de Heler quan diu que el cos humà està malalt de l'esperit que conté. El professor Sciacca, de Gènova, afirma que l–home és un desequilibrat. És exactíssim. El que fem o el que no fem, quina causa té? De què depèn? A vostè, que és cientificista, li passa com a mi, que sóc l'home més vulgar del món: no sabem res.

Aquestes innocents paraules produïren en el facultatiu un mutisme complet. Vaig dir de seguida:

–Tornem a la qüestió dels cigarrets. Ja tinc el cigarret fet amb el paper fresc. Després l'encenc. Al cap d'una estona s–apaga. Aspiro, aspiro, i resulta que s'ha apagat Al cap d'una estona, el torno a encendre, i al cap d'una altra estona, apagat. El torno a encendre. Aquestes estones són espais de temps llargs o curts –més aviat llargs que curts. Ara bé: són aquestes intermitències que m'ajuden a adjectivar. Això no vol pas dir que ho encerti. No podria negar, en tot cas, que de vegades arriba amb gran rapidesa, per intuïció, un adjectiu que és considerat exacte. En general surten mitjanies, cosa que no vol pas dir que no surtin ximpleries autèntiques. El que només li voldria dir és que el fumar m'ajuda a tenir espais de temps per trobar adjectius. És tot el que li volia dir. Res més.

El metge em mira amb una rialleta convencional, no gaire intel·ligible, i em diu:

–De tota manera, vostè fuma massa. S'hauria de moderar. No en tingui el menor dubte.

–D'acord. És el que faré. Em serà més aviat difícil de desprendre–m totalment d'aquest hàbit. Però no tingui cap preocupació: fumaré menys. Estigui bonet...

Ara, és clar, quedava en peu la realitat del meu ofici. La meva absurda manera de fumar m'havia ajudat en les penes i fatigues de l'adjectivació. Havia trobat una manera d'adjectivar favorable a crear-me espais de temps, que m'havien ajudat. El lector de vegades creu que una adjectivació passable és una conseqüència de la rapidesa, del llampec mental. Ho deia fa un moment: elimino l'adjectivació intuïtiva, que, de vegades, poc, es produeix. Més aviat crec que es produeix per lentitud, per observació, per paciència, per allò que alguns amics meus en diuen la pèrdua de temps. Els grans escriptors són els que adjectiven millor. No tinc prou coneixements de l'idioma anglès per conèixer bé l–adjectivació de Shakespeare, que pel poc que en conec és prodigiosament poètica i exacta. Dante és igual. Sempre ho encerten, a una alçada mental elevadíssima.

També és personalment molt útil tenir presents les pròpies possibilitats. És inútil: no es poden depassar. No s'han d'augmentar les causes d'oblit. La intel·ligibilitat indispensable. És poc, evidentment, però n'hi ha més. Sempre he estat partidari de l'adjectivació real –realista. Si l'home que hom té davant és alt i prim, s'ha d'establir el fet. Si la persona que tenim davant té els ulls negres i brillants, no es pot dir que té els ulls blaus i amb un punt de borrositat. El que els propis ulls veuen s'ha d'establir. No tots els escriptors ho creuen així. Es pensen que tindran molts més lectors si entren en l'adjectivació demencial i en la bogeria. Hi ha crítics per tot: els que exalten l'avantguarda, com altres la reraguarda. Ara, escriure no té res a veure ni amb l'avantguarda ni amb la reraguarda. Escriure vol dir descriure, amb la màxima intel·ligibilitat possible. Jo crec que aquesta manera és la més difícil i complicada. Altres creuen que és al revés. Que tothom faci el que li sembli. I res més. Ja en tenim prou amb el que tenim davant. La realitat és prodigiosa, difícil, immensa.

Hi ha escriptors que adjectiven per comparació. És un procediment fàcil. Diuen que aquell home és un gall en garbera, matinal i cridaner, i que aquella senyoreta és una nimfa d'una font grega. Tot és fals. Els homes i les dones són limitats, en general limitadíssims. I no hi ha res més.

[Darrers escrits]