Notes autobiogràfiques

Ara que vaig arribant a vuitanta anys¹ a una velocitat increïble,  que² encara tinc l'absurda il·lusió d'escriure aquest llibre,³ de vegades penso en el passat i,  ben garbellades les coses,  haig de reconèixer que la meva existència,  dintre la meva total limitació,  ha estat plena de sort i que he anat proejant⁴ els esculls de l'existència,  de vegades conscientment,  sovint amb una perfecta inconsciència.  Si em queixés,  seria un desagraït,  un indecent desagraït.⁵ Tampoc no he arribat enlloc.  He tingut la sort d'ésser una persona limitada,  concreta i,  fins on he pogut,  lliure.  No m'ha enlluernat mai res:⁶ ni els diners,  ni la publicitat,  ni el benestar (que no existeix),  ni la felicitat (que encara existeix menys),  ni la política,  ni la consideració,  ni la perfecció,  ni el redemptorisme,  ni la revolució,  ni un qualsevol fanatisme,  ni la immensa quantitat de collonades grotesques que presenta la vida.  He anat fent el meu camí obscur i continuat,  i si alguna persona ha tingut la paciència de dir alguna cosa de mi –a favor o en contra,  és igual,  cosa que agraeixo,  naturalment–,^a el fet m'ha entrat per una orella i m'ha sortit per l'altra.  No pretenc,  amb això,  molestar ningú.  Al contrari,  davant totes les opinions humanes,  hi ha la vida,  que és una cosa ondulant i que faci el que hom faci és una cosa que puja i baixa i no hi ha més cera que la que crema.  Tota la resta són coses sense la menor importància,  si s'exceptua,  naturalment,  guanyar diners,  a la qual tanta i tanta gent d'aquest país és afeccionada: jo no he tingut mai la manera de fer-ne.  La gent de la meva contextura només tenim els diners que hem estalviat.  En aquest sentit,  formem part de la classe més important del capitalisme.

Primer de tot,  he tingut la sort de tenir molt bona fusta.  Els meus pares es casaren joves,  sans i bons.⁷ Jo he nascut d'aquesta manera i en dono les gràcies amb el més gran afecte.  De petit vaig tenir les malalties habituals —el xarampió,  etc.—,  que no tingueren gens^b d'importància.  Vaig tenir la sort de tenir una excel·lent instrucció primària,  gràcies als germans maristes expulsats de França,  que crearen un col·legi i que foren uns disciplinats i magnífics mestres.  Els conservo un absolut agraïment.⁸ A set o vuit anys sabia el castellà i el francès més aviat bé.  De la llengua familiar,  ni tan sols se n'ocuparen: ho deixaren per als pares,  que,  naturalment,  no en sabien ni un borrall,  res.⁹ Vaig tenir la sort de tenir una mare que era més aviat autoritària,  però que cuinava o feia cuinar admirablement bé.  Llavors vaig aprendre de menjar i de beure,  cosa que considero excel·lent,  perquè aquest enorme detall és una de les portes de la vida —en aquella època, almenys.  La persona que no sap menjar ni beure és un pur i simple esclau.  La persona que en sap és una persona civilitzada i correcta,  o sigui un individualista.  Si m'haguessin dit llavors que al cap d'uns decennis havíem de menjar com ho fem ara,  no ho hauria cregut.  El 1908,  es vivia molt bé,  s'entén,  a Palafrugell,  on es menjava amb la màxima simplicitat i amb la més gran qualitat una cuina perfecta.

      De l'escola primària que vaig freqüentar,  em penso que ja n'he parlat.   Era molt bona.  Era una escola religiosa,  però sense rigorismes.  Per mi ha estat molt agradable de néixer en un país en el qual semblava exclosa qualsevol situació de fanatisme.  El fanatisme produeix monstres,  i els monstres són teribles,  fatídics.  Fou molt més tard que es produïren.  De l'escola del poble,  en la qual vaig estudiar el primer any de batxillerat,  vaig passar a examinar-me a Figueres,  on em vaig trobar,  fins on arribà la meva escassa comprensió,  amb un ambient republicà federal,  sobretot a l'Institut.  Aquest ambient era,  en definitiva,  cientificista i anticlerical,  no gens social,  que és el que fou sempre des d'Espartero,  Prim,  Climent i els progressistes empordanesos,  que després el convertiren en republicà federal.  Així,  en tot cas,  m'h o digué el meu pare,  que coneixia alguns professors de l'establiment,  sobretot els de les assignatures científiques.  Tots ells tenien l'obsessió de l'agricultura científica o cientificoide,  però,  de pagesos,  no n'havien fet ni en feren mai.

      En el segon curs de batxillerat vaig entrar d'alumne intern als Maristes de Girona,  alumnat que anava lligat amb l'Institut de la ciutat.  Pujàvem i baixàvem entre el Col·legi i l'Institut pels carrers més monumentals de la capital.  Al col·legi,  hi vaig començar d'aprendre a menjar malament i a dormir en comunitat,  cosa que sempre em desagradà al màxim.  L'Institut fou el primer contacte que vaig tenir amb un establiment de l'Estat.  Instal·lat en un antic convent enorme,  complicat,  indescriptible,  disposava d'uns quants professors pèssims molt vells,  indiferents i ineptes,  i d'un grup de professors més joves,  de primera qualitat.  Jo he estat deixeble del senyor Cazurro,  del senyor Ballester (història),  del senyor Estalella (ciències físiques i químiques),  del senyor López (matemàtiques) i de pocs més.  Aquests senyprs eren intel·ligbles i sabien el que es deien.  Els altres...   El col·legi de Maristes,  que a Girona anomenaven els Pitongos —que sospito que és una paraula castellana el significat de la qual ignoro—,  era més religiós que el de Palafrugell i més disciplinat.  Això em produí alguns moments d'arrauxament,  no pas real,  sinó verbal.  Ja n'hi havia prou per a discrepar i per a rebre les reconvencions del director general.  Hi havia excel·lents professors (sobretot els francesos) que eren d'una gran seriositat.  Els alumnes eren abundants: la majoria dels dels pobles no pensaven més que a tornar a casa,  s'enyoraven,  excepte uns quants que cada dia progressaven i havien iniciat una carrera que era inevitable.   Els alumnes de Girona no pensaven més que en les noies que coneixien i que de vegades veien des del pati,  sobre els terrats de les cases immediates.  També tenien l'obsessió dels prostíbuls de la ciutat i de les cases de tracte.  La primera vegada que vaig veure un bordell (a Girona),  primer vaig quedar astorat i,  després,  em féu un fàstic horripilant.  Més tard,  ja corresponsal,  em vaig torbar molts anys a París,  que era la població d'Europa que tenia més prostíbuls en funcionament.  No vaig entrar mai en cap.  I no ho dic pas per posar-me algun mèrit ni per timidesa,  sinó perquè em feien l'horror que em fan les baves,  fàstic.

      En el tercer o quart curs de batxillerat,  em vaig començar de preguntar si el camí que havia emprès,  que era el d'estudiar,  era el millor per a la meva complexió i el meu temperament.  Fins a la data —posem setze anys— la meva vida havia estat dominada per una inconsciència molt acusada.  El plantejament d'aquesta qüestió em sorprengué extremament.  És evident que,  si la meva família hagués decidit que jo havia de fer de pagès,  hauria emprès aquest camí sense dubtar.  Tenia dues bones condicions per a fer-ne: bona salut i paciència.  Sense tenir-ne,  l'ofici és desgraciat.  Em digueren que havia d'estudiar i vaig estudiar.  Però jo em demanava: estudiar què? En realitat,  no sabia per on començar.  Afegiré de seguida que arribar a tenir el batxillerat em costà ben poc esforç.  Vaig tenir,  sempre,  bones notes.  Però això és secundari.  L'important és que l'esforç,  el treball,  fou insignificant.  En tot cas,  vaig anar tirant.  En aquells anys no es resol mai res: tot s'ajorna.

      El batxillerat també s'acabà.  Era de sis anys —pla Romanones— i el vaig fer en cinc.   Vaig arribar a Barcelona l'any 1913,  per estudiar a la Universitat.  No havent pogut fer de pagès,  com jo vagament aspirava,  prevalgueren les instàncies de la família,  i,  posat a triar,  vaig dir que em semblava que podria ser metge.  Ho vaig dir per la creixent curiositat de què disposava i perquè llavors era ja tan realista i tan materialista com ara —potser més que ara.  Per a arribar a l'Hospital Clínic,  s'havia de passar per un curs anomenat d'ampliació de ciències.  En aquest curs,  hi havia una enorme quantitat d'alumnes matriculats —més de tres-cents.  El curs fou una explosió de galimatias,  de soroll i de xivarri indescriptible.  L'anarquia total.  Però,  havent aprovat,  vaig començar el primer curs de medicina; ara: a l'hospital em vaig trobar amb un obstacle que no vaig podeer encamellar: la sala de dissecció.  Fou una repugnància física,  literalment estomacal,  que em feia mal.   I,  així,  se'm produí un fenomen estranyíssim: vaig passar de la Facultat de Medicina a la Facultat de Dret amb una increïble facilitat.  La de Dret tenia molts menys alumnes,  era més silenciosa,  l'energumenisme era escàs.  Tot això era insignificant,  però per mi comptava.  Ara,  la facilitat amb què vaig fer el canvi,  no l'he sabuda explicar mai,  si no és per la quantitat d'incosnciència que el meu cos arrossegava.

      La Facultat de Dret era, en realitat, molt diferent: poca gent, més cauta, menys xivarri. HI havia alguns —no gaires-— professors excel·lents; altres, mediocres; altres, encara, que a penes en feien. Si ara digués que aquesta carrera m'agradà en algun moment, diria una mentida. És gairebé segur que no m'agradà, perquè ningú no em sabé explicar el que era una carrera tan important ni el que són la justícia i la legalitat, sempre suposant que la justícia no sigui una abstracció i la legalitat un empirisme. En tot cas, mentre divagava per la Facultat de Dret, vaig entrar en quintes i em quintaren a Palafrugell. En aquest país sempre hi ha hagut una animositat larvada o pública contra l'obligació d'anar a fer de soldat, contra el servei militar obligatori, obligació que no havia existit mai a Europa abans de la Revolució francesa. Vaig aprendre de fer de soldat en una acadèmia de Barcelona, de marcar el pas, etc., al passeig de Colom, davant la Duana. En aquell moment, el servei militar a Espanya era encara molt matisat. Hi havia soldats de quota, i jo era soldat de quota.

      Resultà, a més a més, que, en quintar-me, vaig treure un número molt alt i vaig ser excedent de cupo. Total, que tot el meu servei militar consistí en vint-i-un dies de servei a la caserna de Sant Domènec de Girona, on hi havia de guarnició el regiment d'Àsia número 55. Durant aquells dies, ni tan sols vaig dormir ni menjar a la caserna. Em permeteren de viure en qualsevol lloc de Girona, i vaig escollir una pensió que hi havia a la plaça de 'Oli, literalment ocupada per soldats de Palafrugell, que eren amics meus. La pensió era un cafarnaüm babèlic; però, com que es tractava de tan pocs dies, es pogué resistir. No sé pas si com a soldat ho vaig fer bé. En els exercicis que férem a les Pedreres, com que tenia molt bona salut, me'n vaig probablement sortir. Recordo perfectament que, en el moment dels exercicis del màuser, no vaig fer ni una sola diana, ni una sola per medecina. La meva incapacitat per a tirar fou total, decisiva. Durant aquells dies de regiment, vaig parlar amb molts xicots que feien el servei llarg —llavors, aquest servei durava tres anys. Vaig tenir una sorpresa: molts d'aquells soldats estaven contents; n'hi havia de moltes províncies, de les més llunyanes. Em solien dir que estaven contents de no viure a casa seva i que el servei militar els havia permès de veure món i anar d'una banda a l'altra. Era molt difícil que els soldats catalans diguessin el mateix. El servei militar, en aquest país, feia molta basarda, i fou aquest sentiment el que portà el meu amic Alexandre Plana a venir a Girona i distreure'm, perquè es pensava que jo patia. En realitat, no patia gens. En tot cas, Alexandre Plana, que era un gran bon home, no era pas gaire distret —vull dir per ell mateix.

      Sigui com sigui, vaig acabar la carrera d'advocat, sense pena ni glòria, i una vegada aprovades totes les assignatures, es presentà el problema de pagar el títol. Ara bé: jo estava tan segur que no em dedicaria a aquesta carrera ni utilitzaria mai el títol, que vaig dir a la família que no es precipitessin, suggestió que fou agraïda, perquè en aquell moment la nostra situació crematística no era pas gaire brillant Vaig començar de seguida una altra feina: el periodisme, que encara alguna vegada exerceixo. Si l'aprovació de les assignatures de Dret em produí algun contratemps normal, però cap esforç excessiu, en la nova feina, em passà el mateix. Els meus amics de la penya de l'Ateneu em feren entrar en el periodisme. El senyor Miró i Folguera, redactor en cap «Las Noticias», em dedicà de seguida a la secció de successos, cosa molt complicada, perquè era l'època que la gent de Barcelona —i de fora de Barcelona —es mataven pels carrers. Després vaig passar a «La Publicidad», on el director, senvor Romà Jori, que, com el senyor Miró també venia a la penya, em donà diverses feines, que vaig tractar de fer de la millor manera possible. En un moment determinat, l'empresa volgué fer un diari nocturn, i, com que en el seu equip periodísic hi havia tants artistes i literats, «La Publicidad» de la nit resultà un diari literari, artístic i musical. En el sentit corrent de la paraula, de periodístic, en tingué ben poc. Josep M. Junoy tenia una gran sensibilitat artística, molts coneixements de llibres i d'art i la seva connexió amb París era constant. Junoy i jo férem molta feina en aquest diariet i em vaig haver d'encarregar de fer editorials que resultaren horripilants.. Per fortuna, gairebé tots foren suggerits pels advocats de l'empresa —que era la societat de navegació Tayà. I encara, per més sort, al cap de pocs mesos m'enviaren de corresponsal a París, i així vaig iniciar un ofici en el qual encara sóc, que ha durat molts anys: de vint-i-un anys a vuitanta.

      Amb l'arribada a París, vaig començar d'observar les coses que anaven passant davant els meus ulls, i el periodisme i la quantitat d'informació que tenia a les mans m'ajudaren en gran manera. Em semblà que s'iniciava una època molt diferent de l'anterior, que no havia conegut i que, pel fet de ser prou llunyana, semblava a Occident molt plàcida. Ara: el drama s'anava acostant. En el meu país havia vist algunes coses: la revolució del 1909 a Palafrugell; i l'explosió de la primera guerra general (que produí onze milions de morts, la destrucció dels imperis alemany i austro-hongarès i la revolució russa).

      Vaig arribar a París immediatament després d'aquests fets: encara s'estava fent el tractat de Versalles i d'altres, tots tan desgraciats. Fou aquesta terrible guerra que inicià una etapa de la història que, al meu modest entendre, ha estat i és la més salvatge i espantosa que els homes han travessat, una època, però, que sempre s'ha presentat embolicada s en una fraseologia progressiva, de paper fi i sempre elegant, de Societat de Nacions i d'organismes internacionals d'esperit suís, d'una ineficàcia total. Si ara hagués d'enumerar les coses que han passat en aquesta època els anys que jo he fet de periodista, que de vegades he vist amb els meus ulls insignificants o que m'han explicat companys de la meva professió amb una objectivitat admirable, però impublicable, aquest paper no s'acabaria mai. Si els llibres que s'han escrit sobre aquests últims anys, vull dir els llibres autèntics, no pas els innombrables de la propaganda pagada, són llegits per algú dels temps a venir, sempre que no siguin pitjors que els anys que hem passat, entrarà en un estat de basarda horrible i de fàstic inenarrable. jo desitjo als qui vagin apareixent un amnèsia i una indiferència totals. En la història, j se sap, ha passat tot, però en la meva època, tot enormement multiplicat. Tot el problema ha consistit a mantenir-se allunyat de la bogeria general progressiva i sanguinària que ha imperat i impera encara Els qui han pogut viure al marge han pogut fer una vida vagament normal. Els qui s'hi han trobat barrejats —generalment sense cap culpa— hi han patit com no s'havia patit en aquest món, poblat, segons Aristòtil, d'animals racionals.

      Ja de corresponsal a l'estranger amb centre a París, vaig tenir una altra gran sort: a conseqüècia de la guerra 1914-18, totes les monedes europees perderen qualitat i valor: en canvi, la d'Espanya pujà amb una discreció admirable; aquest fet em permeté de viatjar a pesar dels sous irrisoris que tingueren l'amabilitat de donar-me. Tot fou degut a la nostra neutralitat. Volen un atzar més favorable? És el que vaig tenir. He fet llargues estades a Anglaterra Suècia, els països escandinaus, Suïssa, Alemanya, el Balcans, els països de l'Est, avui comunistes. Bèlgica, Holanda, que tant m'agrada. He viscut a França, Itàlia, a Espanya i a Portugal. He fet algun viatge a Rússia, a part el primer, que vaig fer amb Frau i Herr Xammar. Conéixer un país foraster, fins tot el propi, és molt complicat i difícil. Em guardaré prou bé de dir que, els que he citat, els conec bé. No Només una mica. Vaig voler saber alguna cosa d'Europa, ho vaig fer. A l'època de què parlo, viatjar com a periodista no era pas fàcil.   Segons el sentí que donàveu als vostres articles, us podíeu convertir de seguida en un enemic. Tot el problema consistia a fer el paper de met, a passar desapercebut. El fanatisme havia augmentat a Europa, fabulosament. Així i tot, m'enganxaren escasses vegades. Així vaig conèixer molt de prop el feixisme italià i la destrucció de la Itàlia anterior, que era tan agradable; la República de Weimar, el socialisme alemany, la fabulosa inflació i el triomf de Hitler, a través d'eleccions democràtiques perfectes; algunes coses de Rússia i l'angoixa d'Andreu Nin posat entre Trotski, del qual era partidari, i de Stalin, del qual augurava els mètodes despòtics més sinistres, auguris que foren febles comparats amb els que establí més tard, i la solució de la qüestió Nin, que fou expulsat d'aquell país i tancat en un vagó de bestiar, amb la seva família. Nin no fou mort a Rússia, per un voler de Déu, però l'assassinaren a Espanya, a la zona roja, que en definitiva és igual. La guerra del 14 al 18 fou una explosió tan bèstia i de tanta inanitat, que, des del seu acabament, els EUA han estat la potència de decisió més important.   Europa ha anat declinant. Més tard, es produïren les qüestions d'Espanya, conseqüència típica de la inanitat dels liberals i esquerristes per a governar: la destrucció del règim constitucional i la dictadura policíaca però purament verborreica de Primo de Rivera, la caiguda de la monarquia, la proclamació de la República i la guerra civil naturalíssima, que produí tants d'estralls i de patiments en la zona republicana i acabà en un èxode fenomenal, infinitament més gros que qualsevol moviment d'aquesta classe en aquest espai. La moneda nacional fou totalment canviada i Franco es posà a governar, primer amb penes i treballs, després, i a conseqüència del manteniment de l'ordre públic, amb prosperitat econòmica.   Aquesta dictadura —que comparada amb la de Hitler o la de Stalin ha estat una pura ingenuïtat— ha durat quaranta anys.

Ja comprendrà el lector benèvol, en la major part fora d'Espanya, en vaig quedar absolutament saturat. Vaig tornar a casa. Vaig trobar els meus pares i els meus germans. Vaig trobar la casa igual. Vaig decidir quedar-m'hi. Ho va tornar a encertar.  He tingut sort. Al cap de pocs mesos de marginació, ocorregué la qüestió de «Destino» —en aquesta revista, hi he treballat durant trenta-sis anys cada setmana i hi he donat una enorme quantitat d'original. Per aquesta revista vaig tornar a viatjar per tot Amèrica, el Mediterrani i una mica l'oceà Índic. No voldria pas veure més coses de les que he vist: ja els en faig paga. En un moment determinat, Josep Vergés, en ús del seu perfecte dret vengué «Destino» a un milhomes, de gran ambició política, anomenat Jordi Pujol, de la Banca Catalana. Aquest senyor, riquíssim, que primer propugnà en aquest país la implantació del socialisme suec —en aquest país els suecs són escassos— i després ha demostrat tenir una ambició desmesurada i pública pròpia del típic polític ignorant, prohibí la publicació d'un article meu sobre Portugal, que ha fet la revolució més bèstia i ignara d'Europa en el segle que vivim.. Davant aquest fet, tinc el gust de comunicar-los que vaig abandonar la revista amb la màxima satisfacció —la satisfacció que prové, en aquest cas, de l'exactitud dels meus articles sobre aquest pobre i avui arruïnat país de Portugal, ruïna produïda pels grans admiradors que Jordi Pujol tenia a Portugal, o sigui els socialistes i els comunistes. I així he quedat admirablement tranquil, lliure i encara despert, arribat a vuitanta anys.

      De la qüestió concreta de «Destino», ja en parlarem un dia o altre —més endavant. Però tot això va quedant massa llarg.

[Notes del capvesprol]

A l'índex