 |
|
En el cant VIII del «Paradiso», el Dant parla de Sicília en relació amb la dominació de Catalunya (de la Corona d’Aragó) i formula el seu pensament en aquell hendecasíl·lab fenomenal: «l’avara povertà di Catalogna», que és tingut 
per un dels blasmes més insidiosos que contra el nostre país s’hagin mai formulat. A mi em sembla que, des del punt de vista popular –de la semicultura–, la invectiva ha fet molt de camí. Però, fou realment un blasme fonamentat? De seguida donarem un resum de l’opinió que sobre el vers manté el nostre insigne traductor de la «Comèdia»: Josep Maria de Sagarra.
Primer de tot, haig de dir que aquest vers l’he sentit formular moltes vegades equivocadament, sobretot en aquest espai, quan hom diu: «l’avara povertà dei catalani». No, no! El vers 77 del cant VIII del «Paradiso» diu exactament: «l’avara povertà di Catalogna» (edició del text crític per la Societat Dantesca Italiana –Bemporad.) Aquest vers no fa cap referència a la Catalunya peninsular, de la qual el poeta degué tenir una idea vaguíssima. Fa referència a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282, pels reis de la Corona d’Aragó, després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes. El vers va encaixonat en la tercina següent:
E se mio frate questo antivedese
l’avara povertà di Catalogna
già fugiria, perché non gli ofendesse;
chè veramente provedder bisogna
per lui, o per altrui, si ch’a sua barca
cercata più di cerco non si pogna.
que Sagarra tradueix d’aquesta manera magistral:
I el meu germà, si hagués això pensat,
de Catalunya, la pobresa avara,
per ofendre’l, no fóra al seu costat;
car convenia veure amb vista clara
que la barca, quan carregada és,
no és bo de carregar-la més encara.
La «Comèdia» és plena d’invectives del poeta contra l’avarícia, un dels pecats capitals més repugnants i la forma més abjecta de la cupidigia, de l’avidesa, l’obstacle més eficaç que la justícia pot trobar. L’avarícia, en el Mediterrani, és la passió més antipopular. El Dant atribueix aquesta passió a Florència (la seva pàtria), als Papes, als bolonyesos, a Catalunya, als escriptors italians, a Frederic de Sicília i altres prínceps d’Itàlia, a la casa de França, a Lucca, a Gènova, a Pisa... L’enumeració és impressionant. En el pensament del poeta, l’avarícia va lligada amb la riquesa i, així, Florència és ciutat d’usurers, etc. En canvi, el vers 77 fa referència a l’avara povertà.
L’explicació que el nostre traductor dóna del vers 77 es troba en el context del cant. Qui parla és Carles Martell, de la casa d’Anjou, que regnà a Sicília fins que el mal govern del seu avi, Carles I d’Anjou, no hagués justificat el «mori!, mori!» que llançà Palerm. Si Carles d’Anjou no hagués descontentat els sicilians, no s’haurien produït les famoses Vespres Sicilianes, que s’iniciaren reunint-se els ciutadans al crit de «morin els francesos!». De fet, se n’aprofità Pere el Gran d’Aragó i l’illa passà a formar part de la Corona el 1282. Ara bé: segons els escoliastes més objectius del poeta i de la seva obra, Carles Martell i el Dant foren grans amics; es conegueren a Florència quan Carles Martell hi passà, el 1294, i fou tan obsequiat –és a dir, abans que el gran poeta emprengués el camí de l’exili. És aquesta influència el que treu verí a la invectiva i el que fa dir a Sagarra que, en el vers 77 del cant, hi veu un hendecasíl·lab perfecte i res més.
La «Comèdia» no és pas fàcil de llegir, fins i tot per als qui tenen accés a la llengua. És un món d’una complicació immensa. Conèixer-la fins on és possible és indispensable per a comprendre el poema. Ara, llançat el vers separat del context, la producció del blasme és evident.
El Dant col·locà els avars (junt amb els pròdigs) en el quart cercle de l’infern.
Torna
A l'índex