Visita d'artistes Cela, Ulbricht, Rubies (i les acadèmies)

PER L'AGOST DE 1963 VINGUÉ A CASA –al Mas Pla– el meu amic, el cèlebre escriptor i acadèmic Camilo José Cela, acompanyat de la senyoreta Rubies i del pintor nord-americà John Ulbricht. Com que jo no m'hi trobava, per haver anat a passar una estona a Calella de Palafrugell amb la meva mare, ja molt vella, aquestes tres persones vingueren a Calella, on vaig tenir el gust de saludar-los amb la cordialitat habitual lleugerament tocada de sorpresa –naturalíssima.

D'entrada, Cela em digué que el pintor John Ulbricht tenia la intenció de fotografiar la meva persona copiosament, amb l'objecte –una vegada arribat al seu domicili de Mallorca– de fer-me un retrat per afegir a uns altres retrats que havia fet d'unes quantes senyores i uns quants senyors de l'indigenisme més o menys important. En el moment de contestar-li que la iniciativa del pintor no tenia cap sentit i seria un treball perdut, perquè jo no representava res i ni tan sols li podria comprar l'obra d'art, vaig veure que l'artista preparava una màquina de retratar i que em fotografiava des de tots cantons, amb una impressionant naturalitat i sense dir res. Em vaig mirar l'escriptor més aviat estupefacte. Per tota resposta, Cela es posà molt a prop, davant meu, i, fent un gest amb la mà –com si em volgués donar a entendre que les fotografies eren cosa marginal-, que anà seguit del de posar-me la mà al'espatlla, em digué amb una veu greu i fonda:

-Usted, Pla, ha de entrar en la Academia...

No li vaig contestar res. Vaig simplement mirar-me'l, rient.

Una vegada assentada la premissa, Cela parlà copiosament. Em digué, primer, que era un acadèmic influent –cosa que vaig creure. Afegí que ell disposava d'una manera fàcil de fer-me entrar a l'Acadèmia –cosa que vaig considerar hiperbòlica. Digué, de seguida, que la majoria d'acadèmics veurien amb molt bons ulls la meva presència en la corporació –cosa que vaig considerar mancada en gran part de fonament. Finalment digué que tots els escriptors importants del país havien estat acadèmics i, per tant, que jo n'havia de formar part –argument que em semblà lleuger, capciós i sense cap versemblança perceptible.

Parlà llargament i amb l'habitual volubilitat madrilenya. El vaig escoltar amb la màxima atenció i sense riure cap de les seves gràcies. Quan em semblà que ho havia dit tot, li vaig contestar amb la naturalitat de sempre. En primer lloc li vaig dir que jo he considerat sempre les coses referents a les Acadèmies amb la més gran seriositat i que no havia compartit mai la frivolitat anarquista davant aquesta classe d'organismes. Després, que considerava desplaçat parlar dels mèrits o desmèrits d'un escriptor davant l'escriptor mateix i sense seure tan sols en una cadira. Vaig afegir que si aquesta qüestió dels mèrits, pel que anava veient, tenia una importància secundària, en canvi sí que n'hi havia una altra que m'impedia de declarar-me candidat: la de ser (jo) una persona absotament mancada de temperament i de sensibilitat acadèmica, la de no trobar en la meva persona una qualsevol resquícia favorable a la producció d'una academicitat mínima. Finalment vaig dir que a conseqüència d'aquest situació no pensava manifestar el més lleu indici –ni públicament, ni privadament, ni de paraula, ni per escrit– de l'existència d'una qualsevol vel×leïtat personal de candidatura acadèmica.

La senyoreta Rubies protestà explícitament. Cela féu el mateix. Mentrestant l'artista pintor anà tirant fotografies. Vaig dir a Cela que em sabia greu que hagués fet un viatge tan incòmode per una cosa tan mínima. Anàrem després tots plegats a sopar al Restaurant Reig de Palafrugell. En el curs del sopar, Cela tractà de fer més apologètics els seus arguments. Jo em vaig limitar a dir que tota persona refractària a donar gat per llebre té dret a una certa consideració i que la dialèctica destinada a convertir-me en un personatge fictici i grotesc no tenia cap sentit. Les protestes de la senyoreta Rubies –que durant tota la nit foren un element de la dialèctica de l'escriptor– foren considerables i les hi vaig apreciar moltíssim. El pintor nord-americà no digué absolutament res. Després del restaurant, anàrem al Mas Pla a beure un vas de vi i després, encara, la senyoreta Rubies, Cela i Ulbricht s'acomiadaren i marxaren amb el cotxe que els havia conduïts.

El curiós de tota aquesta història és que la premsa diària em presentà durant més d'un any com un candidat a una poltrona de l'Acadèmia –i en lluita, per tant, amb uns personatges amb els quals no he pretès mai lluitar en aquest ni en cap terreny. Imaginar, però, alguna cosa diferent hauria estat una hipòtesi sense cap realitat, una il·lusió ridícula.


[ Notes per a Sílvia ]

A l'índex