 |
Cultura contra naturalesa |
Els diners es volatilitzen i les dones passen i els homes s'esbraven i tendeixen al repapieig ; si l'equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d'existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, si de tantes coses bones a penes n'existeix el record, i, de les més belles, ni el record no n'existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l'oblit... ¿com és possible de sospitar que hom pugui deixar d'ésser conservador? La demència de la nostra fantasmagoria, ¿no hauria de tenir un límit?
El que anomenem, parlant amb la màxima generalitat, la civilització pretén ésser, sospito, un esforç per retardar, en el possible, la destrucció ineluctable de les coses per construir-ne d'altres que facin més suportable l'existència. Davant d'una naturalesa que porta en la seva arrel mateixa la devastació de tot el que no s'ajusta als seus encegats instints, l'empresa de la civilització és una alta, magnífica, heroica empresa. Però que dèbil és la seva força...! És un petit artifici, muntat a base de l'astúcia, de la prudència, de la tenacitat, davant del Megazou, de la Bèstia còsmica imponent.
L'home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors. Però l'home posseeix, així mateix, una guspira de voluntat angèlica, i és aquest imperatiu el que pot corregir i de vegades desplaçar el pes fresc de la bèstia. Aquesta guspira és una llumeneta rara. La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrera de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l'home s'alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l'acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa. S'hi sumen de seguida que hi ha un petit passament, per peremptori que sigui. Considero una insensatesa posar-se al servei, addicionar la vida, l'aplicació (grossa o petita), l'activitat, a una tal comesa. No. Com a revolucló, ja n'hi ha prou per a mi, n'hi ha de sobres per a mi, amb la que es produeix davant dels meus ulls, cada dia. La naturalesa no necessita cap aliat; ja és prou forta ella mateixa.
Aquí teniu aquesta casa. És gran i esgavellada. Està voltada de camps i de boscos. Uns arbres creixen tocant a les seves parets. És una casa antiga que es manté més o menys. Es manté, 
simplement, perquè és habitada per unes quantes persones que fan els possibles per sostenir un modestíssim to de vida –però un to de vida cert. Si la casa quedés durant dos o tres anys tancada i deshabitada, quedaria ràpidament destruïda. L'anomenat regne vegetal –malgrat trobar-se la casa en un país de secà– cobriria les seves parets, l'estrangularia, la devoraria. Les herbes, les plantes,
creixerien en els intersticis dels rajols i de les pedres. Els mussols alçarien les teules; la pluja hi penetraria, els teulats caurien. L'estàtica de l'edifici quedaria somoguda. Les parets s'esquerdarien. El corc convertiria en pals els cairats, les portes i les finestres. Els ocells, els dolços ocellets de la poesia, farien els seus nius i les seves deposicions en els armaris i les orenetes sota de les bigues. Pel mer fet d'existir tot decauria. Perquè és sabut que, en aquest món, les coses pugen o baixen. El que no puja baixa. La naturalesa seguiria, impertorbable, el seu camí. Els teulats caurien un darrera l'altre, les parets s'esfondrarien. La revolució natural permanent de la naturalesa devoraria l'edifici. Al capdavall no quedaria ni rastre del que la presència humana ha mantingut dret durant tres segles.
Cultura contra naturalesa. Aquesta és la posició precària però digna. L'element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L'home en estat natural no té memòria: és ia criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva. L'home civilitzat aspira a tenir-ne. Viure amb a memòria avivada flns al grau màxim de la lucidesa, de la precisió, implica un esforç impressionant. La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l'experiència transmesa, el testimoniatge d'altres vides, la palpitació d'altres vides, els seus afanys, glòries i misèries... mantenir el testimoni d'aquestes coses és la cultura. Del record –de la història– arrenca sempre el que l'home faci de positiu. La resta és salvatgeria. Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.
La memòria –la cultura–, si altra cosa no, té això de bo. La memòria ridiculitza. Per ella sabem que la vida humana començà una mica abans de tres quarts d'onze d'aquest matí. Que des del punt de vista de la moral, de la baixesa o de la grandesa, ha succeït en aquest món tot el que entre homes i dones pot succeir. Que, pel que fa referència a les coses que poden justificar, per la seva bellesa, el pas de l'home sobre la terra, el passat, el passat remot, ens ofereix realitzacions que no han estat superades, que mai no seran superades en l'avenir. Aquestes constatacions ens ofereixen, naturalment, una idea dels límits de l'home, infonen en la nostra vida el sentit del ridícul –que és el sentit de la cultura. Aquest sentit és favorable i saludable perquè ens fa veure les coses i els homes a través d'un tint de pessimisme, ens causa de les nostres respectives persones una impressió –que jo reputo exacta– d'irrisorietat i de petitesa.
Jo he vist el Partenó de l'Acròpolis dAtenes. És la construcció més lluminosa, més bella, més enlluernadora que ha alçat, en el curs dels últims trenta segles, l'home d'aquest continent. És una ruïna. En la seva destrucció, hi ha intervingut, és clar, el pas del temps. Però hi ha contribuït en la part més mínima. En gran part, ha estat destruït pels homes. En la devastació, hi intervingueren no solament els grecs sinó els pobles successius que dominaren l'Hèl·lade. Nosaltres, els catalans, en l'època del ducat d'Atenes també hi contribuírem, sens dubte per no ser menys.
Monsieur Charles Maurras, que és de lectura profitosa, sempre, arribà als cafès de Paris, provinent de la seva nadiua Provença, amb la intenció d'escriure poesies i fer la vida de l'home de lletres. En arribar, veié el Louvre socarrat, incendiat per les turbes de la Commune de París. Prometé dedicar la seva vida entera a una finalitat antirevolucionària. I així l'estètica el portà a la política i influí poderosament en el pensament positiu de l'època. En aquest país, ¿què no hem vist els qui hem sobrepassat llargament la cinquantena? Quant de dolor, quanta devastació i quanta ruïna! La nostra existència ha consistit en una successió de convulsions, de lluites estèrils, de reaccions duríssimes i negatives. La nostra memòria està poblada de catàstrofes indescriptibles.
La cosa de què he sentit parlar més en aquest país és de futbol. Després, de revolució. Hi ha hagut, en la meva època, els qui han volgut fer la revolució per fer-la i, després, els qui han volgut fer la revolució per no fer-la. Hom queda perplex i astorat. Com si no hi hagués res més a fer!
Així, tothom ha estat, en el meu temps, revolucionari. Hi ha hagut el revolucionari per a fer-la i el revolucionari per a evitar-la. N'hi haurà hagut tants, de revolucionaris, que els qui sentim una mena de fàstic àdhuc per la paraula constituïm un grup tan insignificant que no podem ni muntar un tresillo.
[Humor, candor...]
A l'índex