Barcelona. Plaça Urquinaona i carrer de Claris  



Sobre la família





El vent manté una estona una fulla de plàtan, seca, al vidre de la finestra. En aquest país, hi fa molt de vent, i el vent produeix coses insospitades com aquesta de mantenir una llarga estona una fulla aixafada al vidre de la finestra. La meva mare s'adona del fet i, com que el contrallum de la tarda d'hivern no li deixa veure, amb claredat, la fulla aixafada, em pregunta si el vidre no s'ha embrutat. La meva mare és de l'època de les dones d'aquest país que tenien una vertadera passió per les coses netes. Encara n'hi ha alguna, però menys. Llavors hi havia moltes espelmes i portallànties i sempre era possible de trobar una gota de cera solidificada i blanca sobre un rajol o sobre la fusta d'un moble. Si la mare en trobava alguna, feia saltar la petita circumferència amb l'ungla del dit petit, amb la gràcia d'una persona realment entesa. Després, la ratxa de vent entrà en una successiva depressió i la fulla seca caigué a terra. «Sembla que el vidre és més net...!», digué amb les faccions més clares i notòriament més satisfetes.




La família. Sento dir que és molt important; però, a pesar de tots els esforços que hi he projectat, no he arribat mai a treure'n l'aigua clara. He tingut la sort de conèixer els meus pares. Els he coneguts realment? Els he vagament coneguts? D'algunes de les seves anècdotes, que m'han quedat flotants, en la memòria, he tractat de deduir-ne una forma o altra de retrat intel·ligible, sense el més lleu resultat. De tota manera, no voldria pas haver tingut uns altres pares. No crec pas que tothom ho pugui dir igual i aquest és el fet bàsic, al meu entendre d'una família. Tota la resta és fraseologia convencional. Els meus pares em donaren una disciplina concreta, és a dir, una tendència a reaccionar de la mateixa manera davant els espectacles que hom va trobant. No he pas conegut els meus avis -excepte la meva àvia materna. Ningú no me'n parlà mai. Ni tan sols sé on són enterrats. Dels meus besavis, no en tinc ni la més petita notícia. Per més esforços que fes, no podria pas posar, sobre aquest paper, els seus noms cabdals. A deu anys, vaig marxar de casa per anar al col×legi. Des d'aquella data fins molt tard en la vida els meus retorns a casa es produïren en un estat d'esperit de passavolant. De les persones de les branques laterals de la família, en tinc una idea molt vaga. De les poques que he conegut, el seu tracte ha estat molt superficial. Altres deuen haver tingut més fortuna. En el cas personal, tota la família es redueix als pares. És clar que les famílies importants deuen tenir papers i cultivar els records dels passats familiars. Jo no tinc cap paper ni m'han insuflat cap record apreciable. La pura grisalla. L'anonimat biològic total. Havent nascut el 1897, més enllà d'aquesta data el que fa referència a la meva família està immergit en una boira total. Així, en l'espai i en el temps, la presència de la meva família és ben prima i magra. En la cadena de les generacions, ni tan sols es troba algun element pintoresc que vigoritzi alguna forma esborrada, que hi doni un cert color. Tot cendra, dispersió, oblit...

De vegades es tenen germans. Hi ha una cosa -parlant en general- que els pot unir o desunir: els interessos, els diners... si n'hi ha. A part aquest fenomen, si viuen a prop, solen renyir; si viuen allunyats, tendeixen a tenir l'un de l'altre records molt imprecisos. La memòria tendeix a relaxar-se. Arriba un moment, amb el pas dels anys, que es troba curiós que, amb la persona que teniu davant, hi hàgiu pogut tenir una certa intimitat, que hi hàgiu pogut dormir en el mateix llit. La família -la vida en general- és una successió de sorpreses mentals i sentimentals. «La famille de l'home n'est que d'un jour -escriu Chateaubriand a "René"-; le souffle de Dieu la disperse comme une fumée. À peine le fils connaît-il le père, le père le fils, la frère la soeur...» Aquestes paraules semblen especialment exactes per l'època present, plena de desafeccions socials i morals -desafeccions inseparables d'una civilització indiferent, impacient, abrupta, bestial.





Records del pare

21 de març (1918)

[…]

En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per a prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l'esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l'establiment s'anomenés el Porxo d'en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.

El porxo d'en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d'aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota els porxos de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom bevia el vi del país, jugava a cartes i deia mal del govern constituït. L'àvia Marieta, que tingué amb el vell Massot una gran amistat, solia dir:

-- L'avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…

El meu pare, que anà de petit moltes vegades al porxo d'En Massot, també conserva d'aquest home un record excel·lent.

L'afegitó, per altra part --vull dir el de Centre Republicà Tradicionalista--, és una troballa magnífica. A primer cop d'ull sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l'Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les po ques tradicions reals i vives. Té l'avantatge de ser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l'obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.

La invenció d'aquest nom és, a més a més, veritablement típica del temperament del meu pare. Home d'un caràcter més aviat torturat i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.

-- El nom està bé --vaig dir-li un dia--, però Hegel n'hauria deduït una síntesi…

-- No em vinguis pas amb síntesis…! --digué espaordit--. Ja està bé. El nom és bonic…

[…]


[ El quadern gris]



  Torna

A l'índex