 |
|
Precisió sobre els pagesos
Quan es parla, en aquest país, dels pagesos, es corre sempre el risc --i sobre aquest punt l'experiència és precisa– que se'ns atribueixi una tendència a usar la paraula pagès en el sentit despectiu i grotesc que anys enrera alguns papers humorístics indígenenes donaren a la paraula. Aquest sentit despectiu existeix i és corrent de trobar-lo entre persones cultivades, en les grans aglomeracions urbanes. En aquestes aglomeracions, s'hi solen trobar de vegades persones acentuadament pedantesques que tendeixen, pel mer fet de respirar, a creure que el seu paisatge urbà –generalment horrible– és el llombrígol del món i el desideràtum de totes les qualitats i de totes les quantitats. Respectem-los les il·lusions, car, si no les tinguessin, els seria massa difícil de resistir el lloc que habiten i la vida que porten.
No. Jo no he usat mai la paraula pagès en sentit distint del literal que té en la nostra llengua. Un pagès és un home que treballa cultivant la terra i viu de la terra. En aquest sentit ésser un pagès és un honor molt elevat. Mai no he posat, doncs, en la paraula un matís, el més lleu moviment o el més petit color de tipus despectiu o crític; encara menys l'he usada en sentit humorístic. No he posat mai entre cometes la paraula, entre altres raons perquè estic una mica tip de paraules posades entre cometes i de tenir el cervell entre cometes; la paraula de referència és perfectament clara i perfectament comprensible.
Un pagès del país no serà mai un labrador ni un campesino, sinó una figura humana personal, eprfectament individuada i distinta. Un pagès és un pagès i res més que un pagès, com perfectament indica aquesta paraula intraduïble. Jo lamento sincerament que per a anomenar pagès un pagès no hi hagi una paraula més adequada i més exacta. Si n'hi hagués una, la utilitzaria, perquè els escrits han d'ésser clars i concrets. Ara bé, com que no existeix, hem d'estar a les resultes dels fets i prescindir de les elucubracions dels estilistes, que en l'època que vivim han tingut una tendència a fer morir de riure la gent.
[El pagès i el seu món, p. 72-73]
Francesc de B. Moll,
Antoni M. Alcover i els pagesos
Llegit el llibre de F. de B. Moll sobre el canonge Alcover. És un llibre admirable, que fa esborronar. Quina capacitat per a les passions inútils, quin devessall d'energia perduda en coses insignificants! És literalment impressionant.
Hi ha una cosa en aquest llibre que m'ha produït una gran sorpresa. Quan Moll vol donar a entendre com era el canonge manacorí –energumènic, geniüt, intolerant, fanàtic, grosser, impetuós, vehement, sentimental– diu que era un pagès. Els pagesos poden ésser rústecs, limitats, marginals, de reaccions fredes, indifierents i d'escàs entusiasme; però, ¿en quina espècie de pagesos pot haver trobat Moll les característiques tan típiques que tingué l'eclesiàstic mallorquí? He quedat parat. És inexplicable que Moll caigui també en els tòpics més adotzenats. Alcover fou una forma d'intel·lectual integrista insular i, per tant, ultrapeninsular típic.
[Notes per a Sílvia p. 240]
L'important de don Antoni Maria Alcover són les seves Rondaies Mallorquines, monument de la nostra llengua, prodigi de palpitació popular, projectat sobre un paper amb una vitalitat impressionant, amb un abraonament dionisíac, amb un sabor únic, directíssim... És un raig impetuós de vida, i en aquest sentit, una obra de renaixement autèntic... el millor que s'ha escrit mai en dialecte mallorquí, en una llengua que capta tots els matisos, tots els racons, totes les intencions de la vida directa i autèntica. Jo us dic que les rondalles d'Alcover, delicioses d'intranscendència, són de les coses més serioses que poden haver estat mai escrites en qualsevol llengua.
[Les illes mediterrànies
Coses dels pagesos
Els pagesos consideren que a la parròquia de què formen part hi ha d'haver el senyor rector per raons òbvies i naturalíssimes –per les mateixes raons per les quals davant la llar de casa seva hi ha d'haver l'escó antic i habitual. Però això no vol pas dir que els pagesos, parlant en general, no siguin anticlericals a la seva manera –vull dir amb la moderació que els caracteritza, moderació que agafa una certa volada quan es tracta de posar de manifest l'enlluernament que senten pels diners. El refranyer anticlerical dels pagesos és molt ric. Uns quants exemples.
-
Ni vinya prop de torrent ni casa prop de convent.
Fum d'altar, botifarres a l'olla.
L'església, si no plou, degota.
De la col i el capellà, com més en treus més n'hi ha.
Sempre val més un mal casat que un capellà.
La beateria i la hipocresia no solen agradar als pagesos. Així, jo he sentit dir:
-
Hipòcrites del coll tort
i unes velles senyalades
guardeu no us entrin a l'hort.
Turmeda escriu en el Llibre dels bons amonestaments:
-
Diners fan bregues e remors
e vetuperis e honors
e fan cantar preïcaors
- Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
- a les grans festes.
[Notes disperses, 216]
Torna
A l'índex