 |
|
En el curs de la vida que hem viscut hi ha hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, 
l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirurgia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la indústria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom d'ésser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en la impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.
Ara, el progrés, el progrés moral, històric, racionalístic, el progrés polític, jo no l'he vist mai enlloc en el curs de la meva vida. Més aviat he vist una intolerància, una incomprensió, un retorn a la bestialitat pura i simple. La meva posició sobre aquest aspecte de les coses està continguda en el paràgraf anterior. No crec que hagi de dir res més.
Tota aquesta història em fa pensar en la meva pobra mare, la senyora Maria Casadevall i Llac, que ens regalà amb una cuina tan agradable i ens donà, a tots els germans, una educació tan rígida. De vegades, aquesta senyora rebia alguna visita –generalment alguna persona que li pagava un cens anual de sis pessetes. Parlaven una estona i en el moment d’acomiadar-se el del cens li preguntava:
—I ara, senyora Maria, què farem?
La meva mare contestava amb una rialleta amable i fugitiva:
—Mala cara quan morirem!
A l'índex