Sobre els misteris
de Josep Pla

Badosa, Cristina

En el seu intent de situar la figura i l'obra de Josep Pla al marge de la imatge que n'ha construït Josep Vergés, l'estudiosa Cristina Badosa està trobant obstacles quasi insuperables; amb anècdotes tan espectaculars com la de la presentació de la seva tesi a Perpinyà- perquè a França hi ha una legislació que protegeix el secret dels treballs acadèmics- o el fet d'haver canviat de telèfon particular.

Tots els escriptors catalans han somiat, un dia o altre, topar-se amb un editor com Josep Vergés (i jo seria un desagraït si oblidés que, gràcies a Josep Vergés, vaig poder ser redactor de la revista Destino, quan la revista encara no havia entrat en el procés d'hiperpolitització que va precedir la seva mort). Vergés ha modelat Pla com cap altre editor ho ha fet amb cap altre escriptor català i, per a aquesta empresa, va aconseguir, en el seu moment, la col·laboració d'alguns dels intel·lectuals catalans de més influència. Vergés va ser conscient que calia presentar la figura de Josep Pla en bloc, de manera que fos impossible separar la seva contribució literària -que només els mesquins poden regatejar- de les seves actituds cíviques -que només els tergiversadors poden ignorar-. En aquest propòsit, va comptar amb il·lustres col·laboradors des del que aleshores s'anomenava l'esquerra. Per exemple, Josep Maria Castellet a través del seu llibre Josep Pla o la raó narrativa -justament, premi Josep Pla 1977-, on alguns espisodis decisius de la biografia de Josep Pla són manipulats amb més oportunisme que intel·ligència. Així, Castellet, a la pàgina 62 de l'esmentada biografia, afirma que no ha sabut trobar «en cap lloc de la seva obra [de Pla] textos explicatius de la decisió que va prendre, acabada la guerra, de tornar a casa seva i tancar-s'hi per sempre més». En realitat, Castellet ja sabia -o hauria hagut de saber- que a Josep Pla i Manuel Aznar, que van entrar junts a La Vanguardia el gener del 1939 pensant-se que la podrien dirigir en agraïment als serveis prestats, els va fer fora d'aquest diari, poques setmanes després d'haver-hi aterrat, una ordre taxativa del Caudillo: «Ni Cambó, ni los amigos de Cambó.» I Josep Pla, que durant la guerra havia perdut la dignitat fent d'espia del servei muntat per Cambó, es va trobar, el gener del 1939, sense dignitat i sense recompensa. I va marxar cap a Llofriu, on -llegiu bé com ho explica Aznar [aquí s'ha d'aclarir que aquest Aznar no és l'actual, sinó l'avi de l'actual] en traducció de Castellet- «vaig tenir la impressió que es disposava a liquidar, gairebé inexorablement, tot el passat immediat».

A Rosa M. Delor li ha costat sang, suor i llàgrimes penetrar en la fortalesa bastida pel mateix Espriu al voltant de la seva obra. Quan ho ha aconseguit, però, l'obra d'Espriu ens ha aparegut en les seves múltiples i reals dimensions. Ara, una altra diguem-ne outsider, Cristina Badosa, està intentant explicar-nos el Pla de veritat, i fer-ho científicament, Sense amagar-ne res. Jo comprenc que el senyor Vergés li posi els màxims entrebancs possibles -amb periodistes experts com a braç armat. Però les raons sempre acaben per obrir-se pas. Que quedi clar sense que el geni literari de Josep Pla se'n ressenti.

Agustí Pons «Figures, paisatges»

Avui, 29 de maig de 1994

Una resposta (a Agustí Pons)
que no va sortir del calaix

El tros de l'última plana de l'Avui que Agustí Pons omple cinc o sis dies la setmana amb un equilibri cada vegada més visible entra aquí en un episodi dels que amb la més gran normalitat alimenten tot sistema cultural en activitat. Res, doncs, de cultureta ni tampoc d'entreteniment per omplir un tros de paper.

A part les conclusions i els gustos de la senyora Cristina Badosa, que l'articulista no acaba d'exposar, sinó que tot just enuncia, el tema de fons torna a ser Josep Pla. En aquesta ocasió, com hem vist altres vegades, el paper carrega contra Josep Vergés, l'editor de Pla. A. Pons en diu amb encert que és un editor dels que tot escritpor somia trobar un dia o altre. Però primer, parlant de Pla, s'ha referit a «la imatge que n'ha construït Josep Vergés».

Tothom que s'hi hagi interessat sap que Pla va tenir uns quants editors abans d'arribar a Vergés i Destino. Destino és una creació de 1939. Pla ja era un escriptor. Després, com també sap tothom, la seva obra completa va començar a sortir en uns modestos volumets de la Selecta. L'obra completa -de fet, allò que fa que Vergés pugui ser considerat l'editor de Pla- no comença fins els volts de 1960. És clar que des del final de la guerra hi va haver el cèlebre, admirable (o, per segons qui, detestable) Destino.

Vergés ha volgut fabricar una imatge de Josep Pla? L'ha modelat? He conegut un altre gran editor -literàriament d'un gruix inqüestionable, personalment fora de comparació amb la majoria de personatges decisius d'aquest moment i també dels immediats anteriors-, Joan Sales, que també contribuí a forjar uns escriptors de gran volum, com és el cas de Villalonga o Rodoreda, sobre l'obra dels quals intervingué més o menys activament.

Els crítics han d'omplir els seus papers i els personatges han de ser coneguts, això és cert. Però, amb l'acció dels crítics també corrrem fàcilment el risc que els personatges puguin ser fàcilment coneguts segons una òptica condicionada; de coneixement d'un escriptor només n'hi ha per una via: la lectura de la seva obra.

Agustí Pons, després de dir que «les raons sempre acaben per obrir-se pas», matisa que això val «sense que el geni literari de Josep Pla se'n ressenti». Sembla que és una manera de reconèixer aquest geni.

Josep Pla ha suscitat sempre la incomoditat dels cercles més resistents de la cultura d'aquest país (de la cultura oficial, que sempre s'ha revestit d'un to elegíac i resistencialista, i això no és cap crítica de la resistència, quan la resistència és una necessitat). El mateix Pla ho reconeix en moltes pàgines de la seva obra. No em correspon de fer cap defensa de Pla, que, per mi, va intentar fer una literatura normal desproveïda d'entretocs a certes mel·lifluïtats característiques de la sensibilitat del país. Crec poder sostenir que Pla no va anar generalment mai darrere la gent fent la gara-gara dels cenacles. Què va construir, doncs, Josep Vergés? Vergés no va construir res, però donà a Pla allò que Pla volia: continuïtat, normalitat, pocs excessos («de res massa», diu el savi). Manuel Ortínez, en Una vida entre burgesos, refereix el fet que un grup que ell mateix animava proposà a Pla d'editar-li l'obra completa en unes condicions econòmiques molt més favorables que les que Vergés li solia donar a la revista Destino i probablement en el tracte editorial. Però Pla, com un pagès perfectament enraonat, es va decantar per un editor, no pas per un grup de patricis: els editors saben que els llibres s'han de vendre... Els industrials s'haurien pogut perfectament permetre de fracassar en l'empresa d'editors, però salvant-se davant de la història amb una iniciativa per la cultura; l'escriptor volia editar llibres i, sobretot, vendre'ls, és a dir, fer-los córrer pel país.

Ara «l'estudiosa Cristina Badosa està trobant obstacles quasi insuperables», aifrma Agustí Pons. No ho crec. pas. D'obstacles n'hi ha sempre i tot projecte ha de vèncer els seus. El senyor Vergés oposa entrebancs a la feina de la senyora Badosa? Ho fa amb «periodistes experts com a braç armat»? El que suposo que hi ha d'haver darrere de tot això són opinions divergents: l'estudiosa probablement parteix d'unes premisses que no són les de l'ex-editor; però de bona fe, l'estudiosa deu pretendre que l'ex-editor li obri l'arxiu. I en Vergés, que a la seva edat no deu estar per brocs i que indubtablement deu estimar el Pla que va conèixer -sembla versemblant que es degeuren conèixer bastant bé- no deu trobar oportú de posar el misto a la llenya amb què la senyora Badosa vol encendre el seu foc.

Les històries de Perpinyà i del periodista són amaniments que fan més sucosa la història: potser ja era hora que Perpinyà no fos tan lluny de Barcelona. Respecte al periodista, crec, si és la persona que tots els interessats en aquesta comèdia poden pensar, aquest periodista també ha tingut en algun moment certes petites dificultats amb Vergés: com han continuat tots dos la seva relació, és una cosa que ignoro. El fet és que sobre Pla hi vola tothom que creu poder-ne dir alguna cosa, i tothom sap que el reclam de Pla contribuirà a engruixir el seu propi nom, encara que sigui un il·lustre desconegut.

Ramon Torrents
(l'endemà de l'article d'Agustí Pons a l'Avui
–i completat després, arran de l'edició de les memòries d'Ortínez)

A l'índex