EN LA NOSTRA
PORTA D'ITÀLIA

HE DIVAGAT MOLTES VEGADES per aquestes ciutats del Llenguadoc i de Provença –Albi, Montpeller, Nimes, Ais, i sempre he sentit en aquest país com si em trobés a les portes d'Itàlia. Les vorades de xifrers, els bosquets de pins sobre els pujols calcaris, carregats de garrigues i d'herbes aromàtiques, els camins flanquejats d'atzavares, les velles masies de pedres daurades, els cels nets i esbatanats, les blavisses muntanyes llunyanes, els garrofers, les vinyes i les oliveres, les velles silencioses poblacions projectades sobre un pendís tallat... tots els detalls vistos o pressentits, us creen la il·lusió de trobar-vos a Itàlia. El paisatge és una alternació de terres fèrtils, com la plana d'Albi, i de terres aspres –els voltants de Nimes. Hi ha com una superposició de formes italianes: Nimes, ciutat romana; Albi, d'un florentinisme molt acusat; Ais, que amb els seus palaus sembla una transposició, igualment somnolenta, del Set-cents italià. Hi ha la llum, el sabor, l'olor d'Itàlia.

Des del punt de vista de la romanitat, no hi ha pas gaires ciutats tan completes com Nimes. Els seus habitants n'estan orgullosos. L'Arena no és pas tan alta com el Coliseu de Roma, però és ampla i més ben conservada. Els carreus encara són tibants. Sobre una de les seves arcades, s'hi veu, esculpida, una lloba capitolina, però en lloc d'ésser treballada tota de flanc, com és presentada a Itàlia, la magnífica bèstia gira graciosament el coll per contemplar, entendrida, els dos mítics lactants. Els habitants de Nimes juren que aquest és el veritable símbol de Roma i no l'altre, del cap pla. Què es pot demanar més com a romanitat?

Empesos pel seu simpàtic exclusivisme, aquests habitants sostenen que el més bell monument romà que existeix en el món és la seva Casa Quadrada, la Maison Carrée. L'aparició d'aquest temple absolutament intacte, amb totes les columnes dempeus, d'una nitidesa perfecta, d'unes proporcions delicades, fa una gran impressió. És una flor, una mica pàl·lida, que s'aguanta sobre la terra fa més de dos mil anys. Les seves ratlles conserven la frescor del primer tall; els seus clarobscurs, la precisió d'un perfecte dibuix acadèmic; el color de la pedra té el blanc rosat de les pedreres dels voltants; el petit fistó de formes geomètriques que corre sota el frontó és d'una perfecció acabada. Enmig de les cases de la ciutat, aquest temple, que els parisencs imitaren en la seva estimada i pesada Madeleine, és com una llum que aclareix tot el Migdia de França.

Però la romanitat de Nimes no acaba pas ací. La ciutat moderna té una personalitat que la majoria de les ciutats provincials franceses semblen haver dimitit. Aquestes ciutats tenen un aire d'ésser les parentes pobres de Paris, un aire solitari, pesat i enfosquit. Nimes, no. Els jardins de la Font tenen una gran semblança amb el Pincio. La disposició en amfiteatre no gaire alt d'aquests jardins permet una visió de la plaça de baix, que no té pas, és clar, la bellesa de la plaça del Popolo, a Roma, però que disposa d'un aire molt distingit i d'un punt de grandiositat evident. Aquesta plaça té un complement singularíssim en una xarxa de petits canals que provenen de la font mil·lenària que dóna nom al jardí, xarxa flanquejada d'escales de pedra i de petits pontets lleugers, que desemboca en un canal més gran que esdevé un torrent. Aquestes aigües, que en la sorgent són d'un blau de laca, s'aclareixen en els recs segons el color del dia. Tenen una verda claredat els dies de mestral i una grisor de perla tocades pels núvols del cel. L'aigua que fuig fa en els pendents del jardí una sonoritat vaga, una música que us dóna la volta i que us va seguint. Pel jardí divaguen velles estàtues humides, nimfes tacades de verd, genis barbuts carregats de molsa i d'heures. Les grutes degotegen.

Els romans divinitzaren aquestes fonts i les anomenaren Nemasus –i d'aquí provingué el nom de la ciutat. Al costat de la sorgent hi ha les ruïnes d'un temple de Diana, ruïnes romàntiques que semblen una tela de Piranese –grans blocs de pedra escampats per terra, capitells mig enterrats, columnes disperses que s'aguanten a penes, lluïssor dels marbres sota les herbes. El pujol és plantat de pins i de cedres molt espessos, que fan un verd aspre i fort, densíssim perquè el vent no hi penetri. A dalt de tot hi ha un altre record de Roma: la Torre Magna, construcció massissa que fou una torre de defensa i que avui es va enrunant lentament. Els estrets camins que hi condueixen són literalment coberts de petits fragments engrunats per la seva decadència.

Nimes és la clau –visible– del fons romà d'aquestes terres. Ara, en la superposició de cultures d'aquest país hi ha una altra ciutat sensacional que és Albi. Albi és la clau, potser, de la història moderna d'aquest país i –des del punt de vista de la cultura– de tots els que, en un moment determinat, estigueren lligats amb ell. Per nosaltres, corn pels llenguadocians i els italians, Albi és una ciutat fatídica.

És una vila que florentineja. Si un cap al tard clar contempleu, des dels jardins penjats del Jardí de la Berbie, la Plana albigesa i el curs del Tarn, que la dibuixa, us semblarà que us trobeu a Florència. Un erudit local –Pierre de Gorsse– ha escrit que si el vell pont sobre el Tarn hagués conservat el seu aparell defensiu com encara el tenia al segle xvii, semblaria el Ponte Vecchio. Hi ha, és clar, una gran diferència amb Florència. Florència és una ciutat de pedra. Albi és una ciutat de rajols. La imponent catedral d'Albi i el vell palau arxiepiscopal –la Berbie– són de rajols. Però no es pot negar que en el lloc del món on els rajols han arribat a la màxima categoria arquitectònica, a la flor constructiva, és a Albi precisament. És l'exaltació del rajol portada fins a la més delirant i controlada categoria. És el totxo convertit en bellesa.

Ara, els meus contactes personals amb Albi no han pas estat purament arqueològics. He dit que Albi ha estat una ciutat fatídica. Voldria explicar breument aquesta afirmació projectant-la sobre –diríem– el meu ofici, sobre les qüestions de la llengua i la literatura. Els historiadors, en els seus papers, ja han explicat per què Albi ha estat, des del punt de vista general, una ciutat fatídica.

En la primavera de 1924 vingué a Barcelona Paul Valéry. Encara que llavors la seva personalitat tenia una transcendència purament críptica, limitada a nuclis molt escollits i limitadíssims, la presència del gran poeta produí en el nostre petit món intel·lectual una gran impressió. Vaig tenir ocasió de constatar-ho trobant-me exiliat a París. Érem en els primers anys de la Dictadura, en els inicis del procés revisionista que tingué, pocs anys més tard, tan voluminoses conseqüències. Aquest procés revisionista prengué de seguida un aspecte general i afectà, per tant, el moviment literari. Diré tot passant que jo sóc fill, literàriament parlant, d'aquest moviment revisionista. Les conferències de Paul Valéry a Barcelona provocaren en el primer número de la "Revista de Catalunya" un article de Carles Soldevila –un dels millors articles que devem a la seva ploma– que em portà una sensació exacta de la repercussió del pas del gran poeta. Les seves paraules foren un senyal d'atenció, suscitaren un interrogant urgent.

S'ha remarcat moltes vegades que en el nostre país la prosa està, en relació amb la poesia, en una posició deficitària. Des del punt de vista de la llengua, de la nostra virtualitat expressiva, això és un mal. Normalment, una llengua ha de donar, al costat d'una producció de llibres de prosa abundants, una proporcionada –i per tant més reduïda, ja que la poesia és la manifestació més estilitzada i completa del pensament– producció poètica. En el moviment del nostre país, la situació és contrària: llevat de casos molt rars, s'hi canta més que no s'hi descriu. Arriba a semblar mentida que en un país tan prosaic, tan àrid, tan terra a terra, s'hi segregui tanta poesia. És una poesia sense transcendència: familiar, tronadeta, típica, d'una enorme i superficial monotonia. Però el cas és que no hi ha manera de sortir-ne: la gent està fascinada per una certa musiqueta vulgar i primària, i l'alliberació és impossible. Valéry, el 1924, digué a Barcelona: cultiveu la prosa!, cultiveu sistemàticament la prosa!... i en el moment de dir-ho recordà el precedent impressionant de la decadència de la literatura de llengua d'oc, la fulminant caiguda d'un moviment literari que del cantó de la prosa fou deficitari i del cantó poètic tingué una brillantor d'esperit i de mitjans tècnics absolutament importants.

Aquestes paraules, que Soldevila reforçà amb innombrables i sòlids arguments, no s'han esborrat mai més del meu esperit. Caigué amb això a la meva mà –vull dir poc després del pas de Valéry per Barcelona– el llibre d'Émile Gebhart "Les origines de la Renaissance en Italie" (Hachette, París). Aquest llibre és transcendental, perquè explica, amb un gran aparell erudit i amb molta gràcia, la fulminant caiguda de l'esperit en els països a què feia referència Valéry. ¿Per què el Renaixement no es produí a França, o sia en els països de llengua d'oc? –es pregunta, d'entrada, l'erudit. Aquest és el gran problema. Tot semblava preparat, tot hi era, perquè s'hi produís. En el cas d'haver-s'hi produït, nosaltres n'hauríem gaudit tots els avantatges. El nostre procés literari hauria estat diferent. Però no s'hi produí, i el Renaixement s'esquitllà a Itàlia. La realitat és simplement aquesta. Això em portà a una primera visita a Albi, que es produí l'hivern de l'any de la visita de Valéry. De seguida em semblà que el lloc tenia una suggestió meditativa molt activa.

El país era –llavors i ara– pròsper, pacífic i ric. La llibertat hi era molt visible. Tot d'un cop el país es poblà de poetes. El trobador representà l'esperit laic, i inicialment la poesia trobadoresca fou una poesia popular. "El trobador canta –diu Gebhart– per tal de donar gust a les dames i als cavallers, als burgesos, als homes d'armes i al poble, i sobre la seva lira, tan ben organitzada per a l'expressió de les passions humanes, la corda mística és la que hi sona menys sovint." No hi hagué pas una poesia més popular que aquesta; cap altra no ha estat tan acordada als sentiments del segle i del país que li serví de mare. Fou afavorida pels grans sense arribar a l'exclusivisme; fou popular sense caure en la grolleria. Fou cultivada en tots els estaments. Fou una lírica vivent, el cant de tota una nació, poble i senyors units en el concert de la poesia, com eren units dins del règim de la vida pública i en l'entusiasme de la Croada.

Aquesta poesia realitzà, sense potser saber-ho, les dues condicions d'un art excel·lent: quan encara era espontània ja era sàvia. Gebhart enumera el prodigiós instrumental d'aquesta lírica; descriu el procés a què arribà en el domini de la tècnica; assenyala la seva perfecció formalística. L'art complicat de la mètrica convenia al geni de la llengua: els trobadors intentaren treure els més grans efectes de la sonoritat del provençal; arribaren a crear un llenguatge poètic comú de tots els dialectes. Homes errants que anaven de poble en poble i de castell en castell s'emportaren dels llocs per on passaven un mot ben tallat, un gir elegant, una expressió feliç. Però era una llengua sense gruix, sense capacitat de resistència en l'espai i en el temps, perquè no havia estat prou treballada, ni feta prou flexible per la prosa, ni havia estat prou ennoblida per l'epopeia. És una poesia per als jocs verbals, utilitzant una llengua encarcarada i rígida.

En definitiva, els poetes seguiren la llei del mínim esforç, la musiqueta d'un estat social florent, abundant i pre-renaixentista, de significació laica, segregada pel plaer i la facilitat. Aviat, però, la manca d'una disciplina bàsica i objectiva desplaçà el moviment literari a un terreny de foscor subjectiva, el·líptica i afectada, sense cap contacte amb la llengua corrent, amb els sentiments mitjans. No es cultiva la prosa, i l'aire poètic es va viciant i enrarint. Després d'haver-se llançat lliurement devers totes les belleses i totes les voluptats, després d'haver cultivat la sàtira amb una duresa de relleu dantesc i totes les fineses dels sentiments, aquesta literatura cau en els jocs del bell esperit, en la subtilitat de la mètrica o en la imitació de les obres en llengua d'oil. I el moviment que havia estat un esforç laic cau en les composicions edificants, els temes religiosos i les vides de sants. El Renaixement i la joia s'havien esquitllat definitivament.

Estudiant aquesta ràpida posta de sol, Gebhart dóna més importància als factors culturals i literaris que als factors polítics. Al seu entendre, la ruïna política i la subjecció religiosa, Simó de Montfort i la Inquisició no foren els únics responsables d'aquest primer avortament renaixentista. De Barba-roja a Carles V, Itàlia passà calamitats tan grans com aquestes, i així i tot pogué seguir el seu procés intel·lectual. Heus aquí el que ha faltat, segons Gebhart, a la cultura del Migdia: "Ha tingut els defectes de les seves rares qualitats: lírica, és a dir, emocionada i entusiasta, trobà la poesia del cor, íntima i impetuosa, la poesia de les ànimes que es tanquen en elles mateixes o es llancen sobre les extremitats d'una passió i que no es gaudeixen més que de la seva pròpia substància. El dolor o la joia en què es complauen els priva de tenir una visió tranquil·la i clara de la vida. L'egoisme dels poetes lírics és poc favorable a la fecunditat de l'esperit: és un isolament que tanca la visió del món exterior, la contemplació desinteressada de les coses, sense la qual la majoria de les arts no poden florir. Certament –diu sempre Gebhart–, no tiraré pas en cara als trobadors el fet que s'hagin acontentat amb una cultura molt mediocre, que hagin negligit el llatí, que s'hagin aturat, per tot coneixement de l'antiguitat, a les màximes d'Ovidi que els Florilegia els servien. El Migdia no comptava pas llavors amb escoles comparables a la Universitat de París, i la gaia ciència era per als poetes més engrescadora que la ciència. Així, en el segle de la seva més sincera originalitat, la literatura meridional no ha fruitat més que en una sola direcció: ni els records de l'època carolíngia ni l'entusiasme de la Croada no despertaren en ella el geni èpic". "Les novel·les del XIII tenen la invenció pobra i la composició s'arrossega." "Els provençals foren decididament inferiors als francesos del nord en la pintura grassa de la societat, com ho foren en la descripció de les coses heroiques."

El panorama s'ha de completar amb una referència a l'estat moral del país. Potser el país havia crescut massa de pressa, i, de la mateixa manera que en part s'havia alliberat de la tutela feudal, inicià en el segle XII un moviment de separació no solament de l'Església, sinó del cristianisme. A partir de 1100, s'hi escampà el racionalisme del Vaudois, de moral inofensiva, a través de poemes en llengua vulgar; l'averroisme hi és sembrat pels jueus provinents dels països d'Espanya; a mitjan segle XII, el rnaniqueisme s'havia apoderat del país. El catarisme, que s'havia propagat fulgurantment en totes aquestes terres, posava en perill l'Església catòlica. Convençuts que el cos i tot món exterior constitueixen la presó de l'ànima en la matèria, els càtars predicaven una moral destinada a extirpar de la raça humana la idea de la perpetuació.

Els adeptes d'aquesta nova fe eren anomenats els "Perfectes". Per ella la virtut era un esforç inútil, ja que n'hi havia prou amb l'obtenció, a l'hora de la mort, del consolamentum per a rescatar, d'un cop, totes les faltes; per contra, els qui morien pecadors havien de passar per reencarnacions successives, que podien agafar la forma dels animals inferiors, fins al retorn a la fesomia humana. Els càtars, coneguts popularment per "albigesos", arribaren a tenir una gran importància política; els nostres historiadors en saben alguna cosa. Foren el pretext de la croada dels senyors del nord, acabdillats per Simó de Montfort –croada terrible. La caiguda del castell de Montsegur (1244), darrer refugi dels albigesos, marca la fi d'una grandiosa epopeia. El que cobejaven els senyors del nord eren les assolellades terres; però el Migdia quedà arrasat materialment i espiritualment. Fou la caiguda fulminant de la cultura més alta del moment. La primera possibilitat del Renaixement s'havia esvaït: s'havia esquitllat a Itàlia exactament.

El primer rajol de la catedral d'Albi fou posat el 15 d'agost de 1282, ja derrotats els albigesos. Així i tot, el temple i el palau arxiepiscopal de la Berbie semblen una fortalesa. Es comprèn. Quan el moviment esdevingué clandestí, fou encara molt perillós. Per a resistir contra una conspiració permanent calgué ésser fort –o almenys tenir-ne l'aspecte. La catedral d'Albi esdevingué la seu del gran inquisidor de llengua d'oc i el sots-inquisidor del regne. La catedral de Santa Cecília esdevingué el símbol de la força d'una ortodòxia implacable. Aquesta és la significació d'Albi.

"Aquestes estranyes doctrines –es demana Gebhart–, ¿podien imposar-se a una nació de tradició i de llengua llatines fins al punt de reduir el passat i la tradició a una secta singular? En tot cas, penetraren en la gent fins a l'extrem de modificar-ne l'esperit; li imprimiren uns certs hàbits mentals i unes determinades repulsions del gust contràries a un renaixement.

Les tendències iconoclastes del maniqueisme no eren pas adequades per a encoratjar les arts, de la mateixa manera que la freda austeritat racionalista i la influència semítica sortida de les escoles averroistes eren encara menys favorables a una projecció de les lletres sobre la cultura grega."

El Renaixement avortà en aquestes terres. Si no hagués estat així, nosaltres n'hauríem recollit les conseqüències. El Renaixement s'esquitllà a Itàlia insensiblement. La cruïlla d'aquests fets enormes té un nom: Albi. Aquesta ciutat, que externament florentineja, te una significació històrica antiflorentina.

Cartes d'Itàlia - dins Les escales de Llevant (OC, vol. 13)

  Torna

A l'índex