Les illes Prefaci

De jove –en realitat l'atracció m'ha durat tota la vida perquè en aquest punt la joventut se'm manté viva–, de jove, vaig ésser molt donat a rodar per les illes. Aquesta atracció deu tenir per causa l'encantament que el mar sempre em produí. El mar ha estat una part de la meva vida –el Mediterrani, s'entén. En l'arrel d'aquesta predisposició no hi ha pas solament el gust de trobar-me en un determinat medi físic (un medi que de vegades és prodigiosament agradable i altres repel·lent), sinó una necessitat de comprendre com hem estat, com som i com probablement serem. Encara que avui el català hagi perdut pràcticament el contacte del mar, el seu pes ancestral és tangible en la nostra vida. Les escasses qualitats, els grans defectes, s'hi podrien potser referir. La nostra arcaica insolidaritat, la solitud infranquejable que caracteritza la nostra existència, s'hi podrien potser relacionar. En fi: el mar ha estat per mi un incentiu de curiositat inesgotable, i és per això que de molt jove rodo per les illes. ¿És que per ventura el que el mar té de més autèntic no es troba a les illes?

Aquest llibre parla de la meva experiència sobre el rodar per les illes. Implica un retorn al mar després de les primeres aventures terrestres de la meva vida. Fa referència a un determinat nombre d'illes del Mediterrani occidental –de les nostres (diríem) illes– i del Mediterrani central. Conté també una llarga relació sobre les lluminoses, radiants, tristes illes del pèlag hel·lènic. Les illes d'aquest mar de vegades tenen una llum trista, sobretot quan s'hi projecta el vent del sud i s'hi entaula hores i hores, amb una continuïtat humida i fatídica.

Encara que els crítics no en parlin mai, perquè avui tothom ho entén tot, sobretot el que és totalment i definitivament inintel·ligible, continuo creient que el gran problema d'un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible. És un problema difícil, sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic. Si al cap de cinquanta anys de vogar en aquesta galera no hagués vagament aconseguit, alguna cosa –potser- em justificaria.

En tot cas, he fet els possibles. Una de les coses que en aquest ofici s'ha de saber fer –i sobretot saber fer bé- és estripar papers. És una activitat de la qual són radicalment exclosos la vanitat i el sentimentalisme; el pitjor sentimentalisme és l'afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits. Per això és d'una gran utilitat prescindir-ne.

Hi ha hagut una tendència literària, en aquest país, a tractar les coses del mar a través del xaronisme marinista. Jo no he estat mai partidari d'utilitzar aquesta tècnica que aparentment sembla destinada a la producció del verisme. L'experiència em fa creure, però, que aquest famós verisme és més una concepció apriorística dels autors que un estat autèntic de la realitat, encara que els personatges de l'obra dialoguin a través de converses que semblen agafades taquigràficament. No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia. La narració literària, el conte, la novel·la, han d'obeir a un mínim de realisme; però, atès que les coses han d'ésser així, el més eficient és utilitzar la tècnica del realisme sintètic. Vull dir posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi.

He nascut en terra ferma. Així, no sóc pas un insular. Però sóc un illòman explícit. Les illes m'agraden. M'agraden per moltes raons. Primer perquè sempre són una mica llunyanes, ja que fins les que són anés acostades a la terra no són d'accés normal perquè s'ha de travessar un espai d'aigua –o, ara, d'aire–, cosa que no és pas del gust de la generalitat humana. Les primeres vegades que vaig anar a les Balears, hi havia ben poca gent que hi anava. A Mallorca, per Setmana Santa, hi anaven unes dotzenes de casats de nou de la Península, sobretot de Barcelona, que anaven a veure les coves d'Artà. A les altres i illes, no hi vaig trobar mai ningú foraster – fora d'algun viatjant. Parlo, és clar, de molts anys –de mig segle enrera, ben garbellat. Ara tot ha estat envaït pel turisme internacional, però aquestes multituds entren i surten, mengen i beuen i se'n van, sense deixar cap rastre.

Parlant amb l'objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d'esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat tina població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d'explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes – generalment més altes que el basament de l'illa no podia aguantar. L'illa d'Eivissa és una de les poques excepcions d'aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l'origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l'horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria. La tendència de l'insular autèntic en aquestes illes del Mediterrani és a tancar-se, a recloure's a dins del seu petit món insular, a practicar un individualisme admirable. És un món tancat, certament hospitalari, però reservat. I precisament perquè és tancat és un món que els continentals consideren abrupte i llunyà. Però tot el que és desconegut és abrupte i llunyà. Ja se sap. Els insulars viuen en el seu món, en una societat tancada, i tenen, en definitiva, solucions per a tot. La tradició de les coses hi és ancestral però vivent. L'isolament dels segles ha creat una manera de viure com una altra. Una manera de viure arcaica –dirà el continental després de llegir el diari. Resulta, però, que aquest adjectiu no té cap eficàcia general. Nosaltres vivim d'una manera arcaica en relació amb el país del costat, i aquest país es troba en el mateix cas relativament a alguns altres. L'única solució és que tothom visqui de la manera que més li agradi. Cregui'm: hi ha coses de les quals val més no parlar. Les illes s'han d'agafar com són i acceptar-ne l'hospitalitat que us ofereixen a mans besades. Us ofereixen, generalment, el millor que l'època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d'un interès sense límit; què es pot demanar més?

Jo sóc un illòman. És, probablement, una malaltia de l'esperit encara no qualificada pels facultatius –un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant. He somniat tota la vida poder passar en una illa qualsevol del Mediterrani dos o tres anys. No ho he pogut resoldre mai. Ara ja és una mica tard, però el somni encara dura i durarà, sospito, fins al final. Aquest és un llibre sobre aquestes illes del mar interior escrit per un passavolant. És el llibre d'un somni que no s'ha realitzat.

J. P.

Les illes. OC, vol. 15