EL FAMÓS POMPEU FABRA, que és una figura capital de la Renaixença catalana i que no solament és el que ha fet més i fa més per la llengua catalana, sinó que és el qui ha publicat assaigs i la contribució a la gramàtica catalana i la gramàtica mateixa, ha tornat el català a l'estat primitiu i a l'elegància de l'època de Llull, Muntaner, Ausiàs March, Bernat Metge i Joanot Martorell, que són els catalans del segle d'or, perquè, havent observat que els primers escriptors de la llengua catalana moderna tenien moltes influències castellanes i que els qui van venir després anaven a parar a les franceses, com el qui surt del foc per caure a les brases, va concebre la idea d'anar a estudiar la llengua catalana a la font de l'antiguitat i, fent estudis que li han valgut una anomenada immensa i una influència decisiva, va descobrir que de les tres llengües que volten la catalana, que, com hem dit, són el castellà, el francès i l'italià, la italiana hi té tantes semblances de forma com n'hi puguin tenir les altres dues i, per consegüent, el qui volgués seguir la llei del català antic hauria d'admetre tant la forma italiana com la castellana i la francesa, sense fugir de les unes per a caure en les altres, i, fent distincions molt importants que denoten l'elegància i la penetració de la seva intel·ligència privilegiada, que punxa com una agulla i sap seguir el fil de les paraules amagat entre els fils de les altres, va assenyalar les normes de la filologia que calia seguir, restituint, endevinant i suplint, segons les conveniències del moment i trobant sempre la forma que, essent més nova, tenia l'arrel més antiga, desenterrant paraules i formes que semblaven mortes i que,  si ho eren, retornant-les de mort a vida, retornaven la naturalesa de la nostra llengua, demostrant que era un home que tenia un pensament sistemàtic d'aquells que sistemàticament van adaptant-se i coincidint amb la realitat, que són els únics pensaments que fan avançar les ciències. I sense perjudici d'aprovar, admirar i aplaudir els treballs filològics de Fabra, direm que, si s'ha de confessar que el fi que assoleix és bo i molt bo, també s'ha de confessar que els mitjans que li serveixen per a assolir-lo no ho són tant i resulta que el fi participa en certa manera dels defectes dels mitjans, que, com que són d'estudiar el català gòtic, tendeixen a encomanar la forma gòtica al català que ara es parla, i és que, segons la nostra opinió, Fabra fa cas omís de totes les riqueses literàries que van del segle XVI fins a principis del XIX, que és quan les llengües llatines maduren i quan s'acumulen les cançons populars que ens queden i les imatges, comparacions i ponderacions, els adagis i les dites populars que usem avui en dia i que tenen sempre una humanitat i una llibertat, dintre de la llei que el llenguatge gòtic no tenia perquè estava tancat en la precisió d'una llei hieràtica com les imatges dels retaules, que sembla que tinguin les mans lligades, i per això, si posem qualsevol cançó popular dels segles XVII i XVIII al costat d'un document gòtic, veurem de seguida que aquest document té una llei tan estreta i tancada que el lliga de peus i mans i no li deixa dir les coses amb la llibertat amb què les diu, per exemple, "Els segadors", que és del segle XVII i és un exemple tan gran de llibertat gramatical com de llibertat política, que és una llibertat de llenguatge que va madurar a l'hora dels qui el parlaven i que no estava aturada i estancada com la lletra dels llibres medievals, que són les que van venir amb la influència del Septentrió a Catalunya i que, com es pot demostrar, com totes les lleis gòtiques, no són tals lleis, sinó una impossibilitat o privació d'arribar-les a complir, que, per fer una comparació, direm que són com les lleis del legislador que, per no descabdellar totes les lleis naturals, fes ficar a tothom a la presó i digués que no hi havia més llei que aquesta.

Concepte general de la ciència catalana

      Tornar a l'índex