La vida amarga

Prefaci

Aquest és un llibre de literatura narrativa, que és la literatura que m'hauria agradat de cultivar si no m'hagués dedicat al periodisme, és a dir, si la dispersió angoixant del periodisme m'ho hagués permès. Però no fou possible. El problema de saber si hauria tingut alguna habilitat per dedicar-me a la narració està, naturalment, per veure. L'interès, el gust, per aquesta classe de literatura, el sentia. Però això és tan poca cosa! Sóc dels qui creuen que tota posició, diríem literària, prové d'una capacitat personal per la intuïció de la realitat exterior servida per una llarga, permanent, inacabable experiència d'observació, de memòria i de treball. Fou el temps considerat improductiu, el que em faltà. En tot cas, aquest és el resultat a què vaig arribar en aquestes temptatives. Ho dic així perquè qualificar-les d'altra manera no estaria bé.

El periodisme té una cosa bona: obre un camp vastíssim a l'observació i provoca contactes humans molt variats, alguna vegada plens d'interès. A les persones propenses a vagabundejar i a sentir-se una ombra tènue i inconsistent que passa, un moment, sobre la terra —i aquest és el meu cas— els permet, a més a més, quan el propi signe monetari té una certa duresa, desplaçar-se ad libitum. En algunes èpoques de la vida he sentit el desplaçament en forma gairebé morbosa —he estat un home errívol. En aquest sentit, jo sóc en certa manera un producte del preu que la nostra moneda tingué enter la primera guerra general i la guerra civil. En aquest període, el periodisme em permeté un vagabundejar candorós i infatigable, resistent als ambients més diversos. Vaig convertir-me en un passavolant continental i això em portà a tastar moltes cuines, a dormir en innombrables llits, a parlar amb molta gent. Durant aquesta etapa vaig escriure moltíssim.

Malgrat la fama de sorneguer i de frívol que dues generacions consecutives m'han atribuït sense tenir gaire cura de conèixer-me —car jo sóc un home absolutament i personalment desconegut— em considero obligat a dir que tinc un elevadíssim concepte de la missió de l'escriptor en relació amb l'època que viu. Jo no crec que l'escriptor porti cap missatge personal exclusiu. Aquesta és l'última forma del romanticisme literari —la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l'escriptor té una responsabilitat total davant l'època que li ha tocat viure. La primera obligació d'un escriptor és observar, relatar, manifestar l'època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment. L'axioma —vàlid des dels temps més reculats— és de De Sanctis, i jo modestament el comparteixo.

Suposant que jo tingui alguna pretensió literària, humana, etc. —cosa difícil d'establir— és evident que amb els meus escrits he tractat de fer una espècie d'inventari d'algunes situacions presentables en què m'he trobat emmarcat en la meva existència. Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d'un diari íntim vastíssim —unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida. Em portaren a emprendre aquest camí diverses causes: primer la importància que atribuïa a l'escriptor; després el personal sentit de responsabilitat; finalment el fet de creure que una experiència literària quantitativa, en aquesta llengua, podria ser plausible. Però, és clar: una cosa és pretendre una cosa i l'altra obtenir-la. Si us plau: no em considereu tan insensat per a confondre aquests dos termes alegrement.

L'adolescència i la primera joventut -aquests escrits són datats d'aquesta etapa- posseeixen la singularitat pueril de poder-se passar de fer-se entendre amb aquell mínim de claredat elemental que tota aspiració a la normalitat exigeix a tot arreu i sobretot en aquest país. Jo, que també he estat jove, he patit d'aquest mal potser amb excés. Aquesta declaració podrà justificar, espero, la manipulació de què han estat objecte, posteriorment, aquests papers, en vistes a una formulació menys incòmoda, abrupta i lleugera.

Si he revisat aquests papers per fer-los més entenedors, hauria estat un error, al meu entendre, eliminar-ne allò que poden contenir de candor, de puerilitat, d'interpretació i de falta de maduresa. Abans de fer-ho hauria estat més correcte de llençar-ho tot al foc. Disfressar-los amb la barba postissa de la moderació, de l'habilitat i de la prudència hauria estat una sofisticació. La vida és una successió d'experiències gairebé totes fallades, certament, però d'impossible escamoteig, irreversibles. Tot hauria pogut ésser més amable, menys amarg, més llis... és clar! Davant del ja està fet, però, les possibilitats concebibles són una pura il·lusió de l'esperit.

Per una raó de cronologia i de coherència, és a dir, per respecte a les modificacions que el pas del temps imprimeix a les coses, és especialment indispensable aclarir una cosa. Aquests escrits són d'una època determinada, i els paisatges, sobretot els paisatges urbans, que constitueixen el fons d'algunes d'aquestes històries, s'han modificat considerablement. He evitat amb la més gran cura fer qualsevol modificació en aquest aspecte. Alguns paisatges urbans que figuren en el llibre tenen, avui, un aspecte distint que l'any 1920, per les mateixes raons que els d'avui seran dintre d'uns anys incognoscibles. La nostra època haurà estat especialment pròdiga en ràpides i enormes transformacions. El procés d'aquestes transformacions es trobarà en els documents literaris no sofisticats més que en qualsevol altre testimoni de reconstrucció i de restauració freda.

En la concepció de la meva literatura narrativa, hi ha intervingut, notòriament, l'admiració que sento pels pintors holandesos de caràcter. He tractat de posar sobre el paper, escalonades, un seguit d'escenes de la vida humana, escenes molt diverses, amb la misèria i la bellesa barrejades, alternant el vici i la virtut, la línia del sentiment i la línia trencada de la insanitat. No sé pas si he arribat a un resultat. No podria pas assegurar-ho. Pures temptatives...

Novembre, 1966

A l'índex