PRIMAVERA: EL ROSSINYOL

Així, doncs, tot es posa a cantar per la primavera —a xiular, a cridar, a gesticular, a fer acte de presència, com si les coses, els animals, les plantes i els homes s'adonessin que els hem oblidats i ens recordessin la seva existència d'una manera gairebé angoixada. Es produeix com una relaxació; vist en conjunt, és un bramul autèntic.

Les persones que viuen a les grans ciutats, però, a penes hi paren esment i dins de les caixes de ciment i de rajols en què vegeten es limiten a dir que la primavera és cosa fina. Al camp hom sap escoltar més, cosa que no és fàcil, perquè la nostra pròpia, personal vanitat ens permet rares vegades separar-nos, escindir-nos de nosaltres mateixos. Però, al camp, és possible de sentir el bramul sord, llunyà, que fa la naturalesa a la primavera. Jo m'hi he passejat moltes vegades amb persones a les quals he tractat de fer notar la seva existència.

-No la sent?

-Què vol dir?

-No la sent, la primavera?

-Perdoni: no sento absolutament res.

-Però és possible? No sent els grills?

Hi havia tants grills, que la terra, literalment, grillejava. (No sé pas si la paraula és acceptada; perdonin l'atreviment.) Cantaven tota classe d'ocells —era al matí— i el vent passava, elegant, entre la fronda dels arbres. La terra del voltant semblava viva. Les herbes més humils, les fulles més menudes, els tanys de teixits més tendres, tenien una titil·lació que els feia lúcidament immediats i presents. Però tot això s'ha de veure i s'ha de sentir. I què sentim? Escoltar és un hàbit que consisteix a separar-nos del xivarri obsessionant que portem dins. No solem pas escoltar. No ens escoltem més que a nosaltres mateixos. Perdonin: a nosaltres mateixos i el telèfon. Tot el restant a penes existeix.

Saber escoltar ! Considerable afer... !

Per això els ocells han de tenir alguna cosa singular des del moment que han aconseguit fer-se escoltar més o menys. Els ocells, els escoltaren els poetes, els quals han deixat sobre els seus cants, sobre els seus vols, considerables i belles poesies. He renunciat a conèixer la quantitat immensa de poesia que els ocells de tota mena han produït. És una cosa que supera les forces humanes i emplenaria la vida. Penso que si hom hagués donat a totes les coses del món exterior la importància que els poetes han donat als ocells, tot seria una pura meravella.

I, de tota aquesta difusa quantitat d'ocells que la primavera ens acosta, el rossinyol és el que té més prestigi. Des de Sòcrates, que fixà en lletres gregues l'onomatopeia del seu cant, fins a Rilke i els lírics íntims, passant per tota la legió inacabable dels poetes, el rossinyol ha creat un volum enorme de poesia. Aquest ocell negre, petit, petitíssim, nerviós, sec, eixut, fugisser, fàcil de veure, difícil d'agafar, indomesticable, lliure, amagat sempre en els arbres ombrius, tingut per les persones enamorades en gran estima i per les persones establertes com un testimoni de la recança dels somnis perduts, ha produït delicades reflexions, meditats treballs, esforços vius.

Después se escuchó el acento
de un oculto ruiseñor.
Quebró una racha de viento
la curva del surtidor.
Y una dulce melodía
vagó por todo el jardín:
entre los mirlos tañía
un músico su violín.

Pel fet de viure en un país on l'abundància d'arbres, sense ésser excessiva, s'ha salvat de la destrucció i de l'arrasament, estic habituat al cant del rossinyol i en les meves llargues deambulacions, cap al tard, m'aturo sovint a sentir-lo. En el sentit de síntesi primaveral, el rossinyol és impressionant. És la síntesi de Heine:

Floreix el til·ler,
canta el rossinyol!

i tot el que segueix, que és molt conegut i absolutament cèlebre. En aquests moments, de vegades el sorprenc saltant de branca en branca, amb la seva mobilitat i la seva nerviositat intensa. I el que sorprèn més d'aquests ocells és que, essent de volum tan irrisori i tan esquifit, tinguin un pit tan fort. Canten amb un entusiasme, llencen la passada amb una tal frenètica vigoria, que tots els cantants estipendiats semblen, al seu costat, displicents i llepafils. Són, a més a més, infatigables i canten sempre —a l'època del zel, ben entès. Els qui afirmen que els rossinyols canten només a la nit i a les hores de llum incerta tenen una visió poc exacta de les coses. Jo els he sentits a ple sol, al matí i a la tarda. Afegiré que els he sentits plovent, no pas amb pluja forta, certament, però sí en el roinejar de la primavera. El seu cant està condicionat, a una determinada densitat arbòria, a la frescor ombrívola del paratge i a la proximitat d'un hort o altre on trobar aliments. El rossinyol estima els fruiters de primavera, sobretot els cirerers. Si el rossinyol s'acosta als éssers humans, no és pas perquè els tingui una particular simpatia, sinó perquè on hi sol haver homes i dones hi sol haver aliments hortícoles. El que no accepta aquest ocell és l'arrasament botànic i l'esterilitat del roquisser. És un animalet que es complau amagant-se de les mirades de la gent, obsessionat en els seus afers sentimentals, estrany a tot exhibicionisme. En aquest sentit, la seva manera d'ésser difereix totalment dels artistes del cant i del teatre, que solen ésser persones de molta pompa, gran superfície i considerable bombolla. El rossinyol passa desapercebut, és discret.

S'ha escrit tant sobre el seu cant, i d'una manera tan diversa, que hom no sap gairebé què dir. Algunes persones afirmen que altres ocells els guanyen. Alguns ocells engabiats, potser sí. Els ocells engabiats, hom els pot ensenyar de cantar; hi ha tota una pedagogia per a augmentar i perfeccionar les seves facultats i el seu estil canor. Els alemanys —que ho fan tot tan bé, si s'exceptua la guerra— han fet amb els ocells moltes experiències i arribaren a aconseguir que ocells engabiats cantessin melodies completes. Aquesta és una qüestió curiosíssima, perquè els ocells solen cantar monòtonament, amb variacions molt limitades i petites, i encara canten molt curt i generalment no saben rematar el que canten. Llencen la passada, inicien un dibuix i tot d'un plegat s'aturen i ho deixen en sec. Tot això és observable a cada moment; aquestes constatacions, però, no impliquen pas l'existència d'un ocell en llibertat que pugui comparar-se al rossinyol, ni en possibilitats melòdiques, ni en potència canora, ni en qualitat de matèria musical, que és excelsa.

Les notes del rossinyol tenen una qualitat de fruita madura, de pell vellutada i densa, de magrana, d'arrodonida vivència, i alhora de teixit prodigiosament suau. Escoltar el rossinyol, en aquest temps, des d'una habitació discretament il·luminada, oberta sobre el jardí, amb la llum difusa sobre objectes amables, a l'hora crepuscular o a la nit, amb la força de l'ocell a dos passos, sobre el silenci que envaeix, com un cansament dolç, la primavera, és una pura delícia.

1963: EL PRIMER ROSSINYOL

Aquest any 1963 vaig sentir el primer cant del rossinyol en la nit del diumenge dia 21 d'abril, pocs minuts abans de les dotze, exactament. En aquestes coses tan importants, cal precisar, i el "Times" de Londres, que és un diari especialitzat, entre moltes altres coses, a donar la primera notícia d'haver-se sentit per primera vegada a l'any el cant del rossinyol en una o altra part d'Anglaterra, dóna sempre l'hora del meravellós esdeveniment.

El cotxe d'uns amics em deixà a la carretera, i vaig emprendre el camí que condueix a casa. Quan el soroll de l'artefacte s'hagué allunyat suficientment perquè el silenci de la nit s'establís d'una manera completa sorgí, en la calma nocturna, el cant del rossinyol. Em vaig aturar, més aviat sorprès, per escoltar-lo i em semblà que l'ocell es trobava en un arbre molt gros que hi ha al costat mateix de la carretera. Feia una nit de vent del sud -una reminiscència del vent de quaresma-, humida i borrosa, més aviat freda, i em féu l'efecte que cantava d'una manera desordenada, com si la meravellosa precisió de les seves notes s'hagués humitejat. Però, quina impressionant sorpresa!

No crec pas que fos el primer rossinyol, aparegut aquell any, en el terme municipal. Anys enrera, amb més salut i més humor, vaig tractar de localitzar el primer rossinyol del rodal. Així com les orenetes arriben en aquest país del dinou (dia de Sant Josep) al vint-i-u de març (equinocci de primavera) gairebé indefectiblement (aquest any, n'han arribat poques), el rossinyol apareix en aquesta geografia del deu al quinze d'abril, i els primers que arriben se situen en els llocs més redossats i més calents. El rossinyol s'ha de posar entre els ocells fredolics. En la seva emigració cap al nord, vola amb una gran cautela per evitar una temperatura que li podria ser mortífera. Pels efectes del que diem, el rossinyol se situa, inicialment, en aquest municipi, en un lloc anomenat el Piverd, situat a llevant de Palafrugell, on hi ha, al marge d'una riera amagada, seca a l'estiu, i que transporta en aquest temps un fil d'aigua, unes velles masies i uns horts recòndits i tancats. És un lloc assolellat, d'una tranquil·litat paradisíaca, situat totalment al marge de l'agitació gratuïta del cafarnaüm del litoral. Amb alguns habitants del Piverd, hi vaig tenir, anys enrera, moltes converses sobre els rossinyols que en aquest terme hi arriben d'entrada.

El rossinyol, que arriba del sud, sempre aparellat, necessita tres coses bàsiques. Primer, una mica d'aigua, molt poca, però la suficient. Després, un hort per a menjar, de botànica espessa -és un ocell que sempre s'amaga, però que, a pesar de ser un animal tan petit, flac i desnerit, és inimaginable en un lloc éstèril. L'hort ha de ser abundant de cucs de terra, que devora a cremadent i amb una gana desorbitada. I després necessita que en el rodal hi hagi algun cirerer -si és possible en el mateix hort. El cirerer és l'arbre del rossinyol, i, sobre les cireres, hi projecta el bec amb una força extraordinària. El rossinyol menja com un gran senyor: menja els cucs de la terra, que deu trobar gustosíssims, i, per postres, les cireres acabades d'arribar, que són una mica verdals i, per tant, àcides. La substantivitat bàsica dels cucs i el punt d'àcid de la fruita, ¿no són, en definitiva, el fonament de tota cuina possible i de la burgesa per, antonomàsia ?

L'emigració dels rossinyols cap al nord es produeix planejada amb la fructificació dels cirerers. Puja cap a l'Europa boreal, a mesura que el clima permet la florida i la fructificació dels cirerers. La vida l'arbre i la de l'ocell són paral·leles. Quan les cireres en la seva ascensió, s'acaben, retrocedeix ràpidament cap a terrenys més primaverals.

He sentit cantar el rossinyol a Berlín i al nord d'Alemanya. Ara : el lloc on n'he sentits cantar més ha estat a Ceret, al Rosselló, que és el lloc que produeix les primeres i més saboroses cireres de França i on l'aigua és molt abundant. El paral·lelisme primaveral entre els rossinyols i les cireres és el mateix que es produeix a la tardor, entre els tords i les olive El rossinyol vola, en aquest temps, cap al nord, menjant cireres, com el tord baixa, cap al sud, menjant olives. El tord, que no canta, és l'ocell, després d la becada, més gustós i saborós que hi ha en aquest país. El rossinyol canta i és tan petit i remagrit que cal deixar-lo en la pura estètica musical.

Així, doncs, el rossinyol que vaig sentir cantar pels volts de la mitjanit del 21 d'abril era ja un fenomen tardà. Els primers -els del Piverd- havien arribat uns quants dies abans i havien construït els seus nius irrisoris i misèrrims. El retard era justificat, perquè el lloc de la meva habitació habitual en aquest país és el més fred del meu rodal.

El rossinyol és molt esquiu i reservat i no he tingut mai ocasió de veure'l engabiat i domesticat, tot i que hi ha persones tan hàbils, en aquest país, que arriben a saber-los agafar. L'anarquia temperamental de la Catalunya Vella és compatible amb la domesticació dels ocells més inversemblants i delicats. Engabiats, emmudeixen i es moren, que és exactament el contrari del que fan els canaris. Quan s'acabi d'implantar el socialisme, el nou règim serà amenitzat pel: canaris engabiats. De rossinyol, no n'hi haurà cap.

De vegades, he tingut ocasió d'acostar-me a l'arbre on canta el rossinyol fins a arribar a veure'l amb tota precisió. És un ocell molt petit, grisenc negrós, absolutament insignificant, que quan exhala les seves sonoritats obre una boca fenomenal, horrible, d'aspecte sangonent, com la que tenen les orenetes quan persegueixen les- mosques i altres insectes que volen pels voltants dels campanars. De tota manera, el rossinyol sempre vigila, és un animalet trist i enderiat, té. l'ull permanentment inquiet, i, quan constata que els seus voltants no són solitaris, emmudeix i vola, amb gran cautela, devers llocs més reposants. Sigui com sigui, no és certa la idea segons la qual viu només en llocs absolutament remots i solitaris. Viu sovint dins els pobles i fins dins aglomeracions importants, amb una perfecta naturalitat. Però, això, ho fa quan disposa d'uns arbres, d'uns horts, i sobretot si té uns cirerers a mà d'ala. La idea de Descartes, que els animals són uns purs autòmats, subjectes a aquesta qualitat essencial, és una pura fantasia. En aquest regne, com en tots els regnes, la qüestió de l'alimentació és primordial. Tot i que el destí dels rossinyols és el canto, el bel canto, que es presta sempre, en la nostra manera de veure les coses, a una certa cosa romàntica i estrabul·lada de la vida, en la primera cosa en què pensa aquest artista és en la pròpia alimentació, com els obrers, els banquers, els poetes, els militars. Després, canta, i canta sobretot quan disposa d'un hort, de cucs grassos i d'excel·lents cireres, encara que siguin una mica verdeloses, esblanqueïdes i àcides. Quan no disposa d'aquests fonaments, calla com un mort i se'n va amb la seva hipotètica música a amagar-se.

He sentit, de vegades, el rossinyol a ple sol, a dia obert. Poques vegades, si haig de dir la veritat. El rossinyol canta a l'hora de l'alba -a la punteta de l'alba- , canta menys durant el dia i reprèn les seves exhalacions en el crepuscle. Però, segons els tècnics, la quaalitat més alta de les seves melodies es produeix a les hores de la nit. Aquesta veritat serà, em penso, cada dia més acceptada, perquè en el món d'avui només es pot esperar algun silenci en el nocturn precís i tancat. És en aquests moments de fosca gravetat que el seu cant arriba al seu màxim de qualitat, relleu, suavitat i elegància.

El rossinyol té una altra curiosa característica: adapta l'erotisme del seu zel a la meteorologia. Quan plou, per exemple, els ocells que viuen habitualment en el país, fins i tot en l'època de zel, emmudeixen. El rossinyol, no. Si plovisqueja i fins si cau una gotellada, el rossinyol continua cantant. No vull pas dir que un gran ruixat o el ploure a bots i barrals no el faci callar un moment. Això potser és natural. Ploure, en el nostre país, tant per a les persones com per als animals, no és gaire corrent, i així la solució és callar i soplujar-se; el rossinyol no es mou, continua cantant, com si la pluja li fos habitual. Però, essent un ocell habituat al clima de l'Europa central i septentrional -perquè els límits de les seves emigracions coincideixen amb els del cultiu del cirerer- i essent aquests països tan donats a les delícies de l'aigua del cel abundant, és natural que la seva complexió sigui, davant la meteorologia, la d'un resistent reconsagrat.

Els rossinyols canten molt bé, però sospito que el seu cant té matisos, que jo no puc apreciar com poden fer-ho les persones enteses. Hi ha d'haver excel·lents rossinyols, de primera i gran qualitat, de gargamella privilegiada, i d'altres més precaris i fluixets. A mi, m'agraden sempre, tot i saber molt bé que el nombre de les seves línies melòdiques és molt limitat, extremament curt i numèricament escàs. Davant aquesta limitació, hi ha persones que, escoltant el rossinyol i pensant en els prodigis tan variats de la veu humana i en el nombre considerable de melodies que s'han escrit, consideren que els rossinyols són monòtons i d'una amplitud molt precària. És un fet inqüestionable, però a mi m'agraden sempre i no em canso mai d'escoltar-los, perquè sóc conservador i em crec que en la vida, que té tan poques coses agradables, menysprear-ne una de sola és una salvatgeria absoluta i real. Reconec, així, la seva falta de variació, però sóc incapaç de construir-hi un qualsevol argument en contra en un món tan precari, desagradable i arrossinat.

En el cant del rossinyol, la melodia és poc variada ; la manera d'exhalar-la és més impressionant; les pauses que posa en el seu cant són prodigioses, divines. Són les pauses millors que hi ha perquè fan preveure l'aparició de coses que mai no apareixeran. De tota manera, els qui senten en el cant del rossinyol l'adjectiu que pot aplicar-se al vi del Rin, que és un vi d'excelsa qualitat, o sigui que diuen que és un cant fruitat, parlen d'una manera molt enraonada i molt exacta. Els rossinyols canten d'una manera fruitada. Deixem, si els plau, el vellut i les coses vellutades a part. Està molt millor, perquè és més sensorial, fruitat. La qualitat, la suavitat musical dels seus cants fruitats, pot arribar a extrems fabulosos. La veu humana és més variada, més complexa, més vasta, que la de l'ocell insignificant. Però sovint -a la nit- seva manera de cantar és tan prodigiosament matisada, densa i alhora lineal i finíssima, que sembla mentida que, d'un cos tan escàs i tan flac, en pugui sortir una meravella semblant. Per això els poetes, a pesar de la seva petulància, els cantaven. Abans de jutjar el rossinyol s'ha d'haver col·locat en una concepció del món --s'ha d'haver escoltat.