|
|
18 d'octubre. - A l'època de «Las Noticias», el redactor en cap, senyor Mir6 i Folguera, que era el qui elaborava, en el diari, les noticies polítiques de compromís, em deia de vegades quan no tenia massa feina:
–Vagi al cafè «Catalunya». ja sap on és –Vergara i la plaça mateixa. S'acosti a la penya del doctor Turró. Vegi d'obtenir alguna noticia política...
A «La Publicidad», ha passat el mateix. Jori, el director, em diu de vegades:
–Aquest vespre vagi al cafè «Catalunya». S'acosti a la penya del doctor Turró. Hi trobarà potser alguna notícia política. Si en pot obtenir alguna, porti l'original a Fontdevila. No gaire tard, s'entén...
La reunió del cafè esmentat era realment impressionant. Es feia tarda i nit: havent dinat i havent sopat –i si de cas hi havia alguna cosa teatral important era després de l'espectacle que començava realment. El nom que tenia la reunió del doctor Turró, director del Laboratori Municipal i eminent home de ciència, no li donava pas la característica especifica. Era una reunió absolutament política. Hi anaven el senyor Moles, un dels homes més aguts del moment, Pere Rahola, Juli Marial, el gran cacic de Sants, el senyor Granyer, impressionant gat dels frares, el senyor Mir i Miró, el jove catedràtic i polític, Josep M . Trias de Bes, etc. Alguns d'aquells senyors anaven i venien de Madrid cada setmana i de vegades tenie. moltes notícies –que sovint donaven amb una fluència insospitada i de vegades es reservaven en un mutisme absolutament hermètic. En tot cas, aquella tertúlia era un dels llocs de Barcelona que disposava d'una informació més directa. Introduït per Pere Rahola que ja coneixia de la penya de l'Ateneu i cuitant sempre de mantenir-me en el lloc marginal i secundari que em corresponia, la informació que en vaig treure fou considerable –encara que sovint desaprofitada– sense que mal es produís el menor conflicte.
Era una reunió en què tothom tenia una personalitat prodigiosa. L'amenitat de Moles era divertidíssima i es manifestava sense cap obstacle, com és ara corrent. Aquesta llibertat, que en les persones que no volen o no tenen res a dir no serveix de res, donava origen, en la persona de Moles, a un esperit guspirejant i agudíssim. Turró era fabulós i no comprenc que no hi hagi un estudi de la seva figura en tant que contertulià. Turró era únic i molt diferent de Moles: així com aquest era un esperit molt donat al detallisme i a les coses concretes, Turró elevava de seguida les seves discussions o els seus monòlegs cap a les idees generals i a la visió filosòfica i científica de les coses. Moles era un remolí que de vegades feia posar els cabells de punta; Turró, a qui qualsevol observació d'un cert pes posava immediatament al punt de dalt, i podia donar-li un aire de gran apassionament extern, era una font de coneixements que es manifestava constantment. De tan divertit que era, Moles arribava a fatigar; Turró no fatigava mai –era una mentalitat que fluïa sempre amb un enorme bon sentit.
Naturalment, en les meves anades a la reunió del cafè, vaig sentir parlar el doctor Turró de moltes i molt diverses coses. La situació social i política del país ha donat a les tertúlies una espècie de crepitació permanent. En la persona del doctor Turró, vaig tenir ocasió de constatar-hi quatre oosicions diferents, segons quin fos el tema tractat a cada moment. Aquestes són les posicions observades per mi:
Tot el que sigui una pertorbació de l'ordre social burgès, tingui la causa que tingui i adopti la forma que sigui, és judicada pel doctor Turró severíssirnament. Posició reaccionària a cegues. La guàrdia civil té sempre raó, sistemàticament.
En filosofia és dualista –la matèria i l'esperit– furiosament antikantià, tomista, gran admirador de sant Tomás d'Aquino. La «Summa» de sant Tomàs és per ell el punt més elevat de la filosofia. Judica l'idealisme filosòfic alemany un infantilisme.
Des del punt de vista científic és un lliurepensador pur: cap prejudici. Un científic amb prejudicis previs és fi negació d'una qualsevol investigació o reflexió en aquest sentit. Un científic ha de sotmetre's ai mètode objectiu. Aquest mètode és la seva disciplina.
Políticament, és un empíric. El seu ideal seria un govern d'homes d'esquerra, que considera, però, uns ximples. Els homes de dreta, els considera dominats pels instints mes sòrdids, més baixos i vulgars. Així, en política creu que s'ha d'actuar segons el consell de cada moment.
En aquest país, on gairebé tothom sembla rígid, de pedra picada, on els reaccionaris ho són en tots els aspectes i actuen en conseqüència i als liberals els passa el mateix, la complexitat de les reaccions del doctor Turró és literalment sorprenent, única, i fa un efecte estranyíssim. El doctor Turró fa cara de pensador en el sentit més precís de Ia paraula. Sembla com si la reflexió li hagués modelat les faccions, i el fet és especialment colpidor, sobretot quan no parla.
[El quadern gris]
Fou, em sembla, el senyor Pere Rahola qui me'l presentà al Cafè Catalunya, on jo solia anar a fer informació periodística. El vaig sentir moltes vegades. De vegades semblava que no havia de callar mai. Altres vegades es mantenia en un silenci d'aspecte deprimit. És una de les figures que m'han fascinat més d'aquest segle. He llegit gairebé tot el que ha escrit de cultura humanística. És literalment un prodigi. La meva ignorància no m'ha permès l'accés a la seva obra científica. He propugnat la publicació d'un llibre autèntic sobre Turró. El que s'ha escrit sobre l'home és irrisori –incloent el llibret del doctor Leandre Cervera. Al cafè tenia un aspecte de gravetat meditativa lleugerament energumènica.
En el terreny científic –que fou el seu terreny més habitual– el doctor Turró practicà l'observació i l experiència amb una seriositat exemplar, una responsabilitat perfecta i amb mitjans pobríssims. En el terreny filosòfic fou un escolàstic –un dualista: la matèria i l'esperit. Era amb sant Tomàs contra Kant, indefectiblement i fonamentadament. En el terreny social fou un conservador d'un reaccionarisme sense falla, sense la més petita mania.
En el terreny científic fou un home sense dogmes i sense prejudicis; en el filosòfic fou un dogmàtic; en el social, un reaccionari recalcitrant i incommovible.
Sospito que Turró fou un gran dialèctic (de cafè; d'acadèmia) a causa de la seva complexitat mateixa. La simplicitat de la gent del nostre país el devia exasperar. Solia reunir-se amb amics, havent dinat i havent sopat, al Cafè Catalunya, al començament del carrer de Vergara. És en aquest cafè on el vaig veure. A la tertúlia, hi anaven persones de la dreta i de l'esquerra. Tots sortien de la dialèctica de Turró literalment indignats: els uns per una raó, els altres per la raó contrària.
A principis de la II República, Moles, que tenia a tot arreu una personalitat republicana indiscutible, em digué un dia a Madrid:
–Turró, que jo vaig tractar molt, fou un home incòmode i inconfortable. Era contradictori. ¿Com és possible de conjuminar la defensa que féu sempre de l'autoritat i de la guàrdia civil amb la seva libèrrima inflexibilitat científica? Per a estar al cafè, m'agrada més en Pere Rahola. És més lligat, més coherent.
Li vaig demanar si parlava seriosament i em contestà que sí. No vaig dir res, però vaig pensar que el senyor Moles era un colló impressionant i que, si els republicans pensaven com ell, la República era a terra.
M'hauria agradat de conèixer més el doctor Turró. Hi hauria après –em sembla– moltíssim. Aquesta ha estat una de les badades més grans de la meva vida.
El doctor Ramon Turró tingué un germà capellà que fou rector d'un poblet rural –Campllong– de prop de Caçà, a la comarca de la Selva. Els Turró foren de Malgrat, i aquest poble és del bisbat de Girona. Mossèn Benet Turró anava a vegades a Caçà i no es descuidava mai de fer una visita a l'apotecari Pasqual, pare d'excel·lents amics meus.
–Mossèn Benet –li deia l'apotecari després de les frases de salutació–, farem una cigarreta, li va? –i li allargava la capsa on tenia el tabac picat i el paper de fumar, que era el Carlets curt, que llavors s'utilitzava tant.
Mentrestant havien començat una conversa, que pels aires que de seguida agafava era notòriament elevada.
–Vostè em parla de la política, de l'Estat... –deia mossèn Benet-. Ja ho veu, senyor Pasqual: l'Estat està podrit, no hi ha res a fer; tot això, valga'm Déu!, s'ho emportarà la trampa!
–I la cúria, mossèn Benet, com està? –li preguntava el farmacèutic, amb un aire encuriosit.
–La cúria, la cúria? –deia el reverend Turró, cada vegada més sulfurat-. Si li pogués explicar els detalls! La cúria està podrida, arxipodrida, és un vertader desastre. No hi ha paraules, senyor Pasqual, no hi ha paraules... El senyor bisbe...
I mossèn Turró començava un paràgraf difús, lleugerament caòtic, fent una pintura de la cúria gironina a la Savonarola, utilitzant el contrast d'una moral tètrica i dramàtica.
A Campllong, pujava de vegades a la trona i feia un sermó abrandat. Entre paràgraf i paràgraf genèric, assenyalava de vegades amb la mà un feligrès assegut en un banc:
–Tu, Quimet, sí, sí, tu, Quimet, que t'entens amb fulana, ¿no consideres que ha arribat l'hora de canviar de vida, de fer una mica de bondat?... I tu, Joan, sí, tu mateix, que has robat tantes quarteres de blat de moro a l'amo, ¿no et sembla que hauríem de fer les coses amb una mica més de calma?...
Mossèn Turró fou primer amonestat pel bisbe i després fou objecte de les naturals sancions disciplinàries. El doctor Ramon Turró, tot i pensar molt diferent, en tingué un gran disgust, defensà a peu i a cavall la posició del seu germà i, segons Moles, la posició que tingué en la qüestió Verdaguer partí inicialment de la posició que havia tingut envers mossèn Benet, el seu germà capellà.
[Notes disperses]
A l'índex