Sardanes

A l'estiu els crepuscles són llargs. Les sardanes començaven, a plaça, quan la tarda iniciava la seva declinació. La llum era encara molt viva, però era ja tocada d'un punt de frescor suau, d'una inflexió de densitat daurada —aquella llum de tarda que fa un borrissol de resplendor en els cabells de les noies rosses i posa un toc de rovell d'ou en les panotxes de blat de moro penjades en els terrats.

Jo tinc una vella debilitat per les sardanes i en el curs de la meva vida en dec haver vist tota l'evolució, perquè han passat fins a escampar-se per tot l'àmbit de la Catalunya històrica —el Rosselló inclòs. Primer només es ballaven a l'Empordà. Les velles orquestres de Ceret i del Voló tenien una irradiació merament local. Després, pel pas de Sant Feliu de Guíxols, penetraren a la comarca de la Selva —sobretot pel seu litoral. Si Pep Ventura, empordanès, creà la sardana llarga, fou un selvatà, Juli Garreta, el qui li donà el màxim contingut musical. Jo recordo perfectament les primeres audicions de les sardanes de Garreta a l'Empordà —que no aconseguiren pas, ni de bon tros, l'adhesió unànime que mereixien. Després, els músics de Barcelona s'interessaren per les sardanes i ja la tinguérem armada. Avui les sardanes s'han comercialitzat com gairebé totes les coses d'aquesta època, i això fa que el seu avenir sigui assegurat.

Quan les sardanes estaven circumscrites a l'Empordà i a la Selva, les audicions no sovintejaven pas. Es tocaven per la festa major i poques vegades més en el curs de l'any. Ara per un tres i no res es ballen sardanes. Els esperits exquisits diuen que s'han adotzenat. No podria pas ésser diferent si se n'escriuen tantes.

De sardanes —dit sigui modestament— n'hi ha de dues classes: n'hi ha algunes de bones, poques, i una quantitat considerable d'horribles. Suposant que Josep Ventura hagués escrit quatre-centes sardanes, és de tota evidència que en aquesta massa n'hi ha una dotzena de bones, literalment immortals, sobretot si hom les situa en l'ambient que serví per a crear-les. La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l'Empordà, donades per les velles destartalades cobles del país. L'aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima.

La música de Pep Ventura, sentida en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.

A qui no ha sentit «Per tu ploro» o el «Cant dels ocells» sobre determinats, preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades de xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de comprendre la malenconia visceral del músic. Al costat d'aquest trist frenesí, Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps —sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac

[...]

De jove vaig ballar sardanes. Ara m'agrada veure-les ballar. He observat sovint la cara immensa de satisfacció que tenen els homes i les dones amb els braços enlaire, tot el cos pendent dels moviments que el joc musical fa fer a les cames, el pensament lligat a una forma d'excitació musical que pel fet d'haver-se de comptar no pot arribar mai al frenesí ni al desordre de la interpretació enfebrada i personal. Les sardanes tenen un ordre bàsic i en aquest sentit són un plaer. El plaer ordenat és la voluptuositat. Una sardana són quinze minuts justos de voluptuositat. No dic de sensualitat. Dic exactament el contrari: de voluptuositat.

En el meu temps les sardanes s'arrossegaven utilitzant un ritme en l'oscil·lació de les espatlles ple de sonsònia, picant els temps amb una certa sorna. Ara les sardanes se salten, sobre un espai de terra molt petit, limitat. El cos oscil·la poc. Es manté dret, vertical. Llavors, els braços s'alçaven només fins a mig aire i hom donava un sacsejament a les espatlles una mica esfotrassat. Ara els braços s'alcen més drets, més alts, amb més vigor, i les espatlles es mantenen més rígides. Aquestes dues maneres tan distintes de ballar, quan són presentades amb exageració, cauen en la caricatura i són horripilants; conservades en el seu punt just, tenen les seves excel·lències. Les sardanes s'han de ballar amb naturalitat. Aquest és el principi —l'immortal principi— vàlid en la manera moderna i en l'antiga. En la manera antiga, la ritmació es produïa sobre un fris horitzontal; en la moderna, la ritmació és més vertical, sobre un espai reduït. El resultat és el mateix: el ritme penetra fins al moll dels ossos, hom va perdent pes i es torna lleuger i la sardana és un impuls cap a una comptabilitat inconscient i entusiasta, cap a un neguit, ordenat, de moviment.

En l'època de què estic parlant, quan les sardanes estaven reduïdes a l'àmbit del meu país, al vessant pirinenc del Rosselló, amb una projecció sobre les dolces terres de la Selva, el seu sabor era purament local. Semblaven racons de malenconia subtil i greu de la sensibilitat empordanesa, en allò que aquesta sensibilitat pugui tenir de més contemplatiu, de més embadalit en el nostre fi, antic, somniós paisatge, en les nostres ruïnes. Però a mesura que aquesta música sortí de l'ou inicial i es vessà per l'àrea catalana, rebé alguna sotragada que modificà el seu esperit. La sardana es tornà més vibrant, més granada, d'un color més arravatat i lluent. Abandonà l'ombra trista dels xiprers del meu país i aparegué en altres ambients, davant d'altres paisatges, en medis més complexos i exigents. Aquest primer procés va de Ventura a Garreta, passant pel vell senyor Serra, de Peralada, si la memòria no m'és infidel.

Per a comprendre aquest procés pot ésser de gran utilitat una frase que es troba en les biografies de Pep Ventura. En les evocacions, els biògrafs fan constar, recollint una tradició viva, que quan aquest, amb la tenora als llavis, tocava una sardana, «semblava que s'hi adormia...». Aquest «semblava que s'hi adormia...» és la quina essència d'un esperit, d'un gust i d'una època. Ventura, melodiós, tendre, errívol, malenconiós, amb una tendència a posar els ulls en blanc notòriament excessiva, d'una tristesa ensucrada —xarop de tristesa— per la música italiana del seu temps, representa un primer moment.

Josep Serra, que coneguí anys enrera, quan era l'ànima de la vella i inoblidable cobla de Peralada, m'ha deixat un gran record —com amúsic i com a amic. Les seves sardanes són inseparables, molt ben escrites, d'un sabor empordanès inconfusible —d'un verisme rústic i empordanès tan fi, tan equilibrat, tan clar, tan precís, que jo anomeno Serra el Ruyra de la sardana. És clar que si les seves sardanes no continguessin més que verisme comarcal no haurien pas arribat a l'alta consideració que tenen. Són més. Molt més. Són un esforç reeixit de crear una música pròpia, amb la consegüent eliminació d'influències aberrants i exòtiques. Ventura és genial. Quan l'encerta —rarament— no té rival possible. Quan treballa sobre la música popular ho endevina. «El cant dels ocells» n'és un exemple. Ara, agafant les coses en bloc, comparant-les, establint una jerarquia, Serra té un lloc més normatiu, més discret, més útil, menys influenciable, més estrictament sardanístic.

[De «La substància», dins El meu país ]

Marcel Miquel: Tot glossant Pla (sobre Pla i la sardana)

Enrere
Tornar a l'índex de Josep Pla