 |
|
Josep Pla és l'únic abans i després de la literatura catalana. Però a força de llegir-lo a cada pàgina em sembla més clar que segur que no ens entendríem, que els seus interessos no són els meus i que només coincidim amb les seves opinions sobre política i les dones. Ell és paisatgista i rural i jo profundament urbà. Defuig l'excés i l'excés és la meva característica. La seva pretensió de controlar el preu de la moneda fumant negre és pura pedanteria. La principal diferència, a banda que ell és un grandíssim escriptor i jo un que fa el que pot, és que ell és un fanàtic de la realitat i jo de la ficció. Ell és un fanàtic de la veritat i jo crec que són incomptables els beneficis que ens ha dut la mentida, base de qualsevol entramat social mínimament respectable. La seva obsessió per tocar de peus a terra i per reduir-ho tot a una qüestió de fets em sembla grollera i petulant; tal com ell jutjaria completament estúpid el meu gust per Disney, la fabulació i l'estètica de les coses. Deplora qualsevol innovació, sobretot en la cuina, i jo penso que Ferran Adrià és el millor cuiner del món. La seva tirada pels menjars bàsics és sòrdida i els seus textos sobre gastronomia parlen de plats que de tan primaris són desagradables. El menyspreu que sent per la velocitat, per la higiene i per la frivolitat ens acaben de separar. En canvi trobo infundat el mite de la seva gasiveria, perquè per escriure l'obra completa que ens ha deixat cal tenir una idea molt alta de la generositat: Espriu va escriure que havia viscut per salvar-nos les paraules però va ser Pla qui ens les va salvar realment. Resumint: que Pla, com Maiakovski o D'Annunzio, són genis que se m'han quedat als llibres, i ha estat una sort tenir un bon Valentí Puig a mà per sortir de casa.
Salvador Sostres – Avui, 29 de desembre 2005
A l'índex