La Suprema

EN MOLTS PAÏSOS D'EUROPA considerats importantíssims, foren implantats principis polítics que el pensament d'avui rebutja amb repugnància. Per implantar aquests principis, s'utilitzaven mitjans d'una baixesa inoïda.

En l'hecatombe familiar del cèlebre humanista Joan Lluís Vives, que en el capítol anterior tractàvem de popularitzar utilitzant la documentació més recent, l'organisme de l'execució es troba en el que s'anomenà Consejo de la Suprema y General Inquisición (secció de València) o, com era anomenada popularment, la Suprema. La idea popular general que sol circular sobre l'establiment de Suprema (obra dels Reis Catòlics, que sens dubte per aquesta raó són anomenats així) consistí a dir que la seva finalitat era posar a ratlla l'heterodox de la Península. Els estudis, cada dia més nombrosos, que es fan en l'actualitat sobre la Inquisició espanyola tendeixen a descartar aquest punt de vista i això per una raó indiscutible: perquè inicialment en el temps en què la Inquisició fou establerta, en sentit literal de la paraula, d'heterodoxos, no n' hi hagué, ni en cap cas donaren cap senyal de vida.

El que existia era un altre fet, probablement més important per als qui implantaren la Inquisició: hi havia una qüestió racista, la de la netedat de sang, és a dir: hi havia jueus. Els Reis Catòlics entraren a Granada el 1492 —el 2 de gener. Tres mesos després, el 31 de març del mateix any, publicaren el decret de l'expulsió dels jueus. Molts se n'anaren, en condicions, quan es llegeix aquest èxode, que fan basarda. Altres es quedaren. S'hagueren de convertir i es batejaren. Foren els convertits. La Inquisició fou posada en marxa per vigilar, podríem dir, l'autenticitat d'aquestes conversions i actuar en conseqüència. En els estudis que es duen a terme sobre aquest fet —i no veig que se'n faci cap sobre la Inquisició a Catalunya, la qual, dit sigui de passada, fou el primer factor de centralisme projectat sobre aquest país— aquesta tendència és evident. És a dir: la Suprema fou un organisme racista.

Fou un organisme racista perquè el seu esperit fou donat pels anomenats cristians vells, o sigui pels autèntics. Els seus tòpics inicials foren els de l'aristocràcia castellana: la hidalguía, l'honor —l'honor o la mort. La netedat de la sang, coses totes molt vagues, perfectament opinables però absolutament típiques de l'Espanya d'aquell temps i prou d'avui mateix. La Inquisició representà, en els seus inicis, davant els convertits, el mateix que la policia política de l'època de Hitler, en una gran part d'Europa, davant els jueus. El fet que la simple realitat d'haver nascut i format part d'una raça, d'una religió, d'un grup determinat, hagi pogut ser considerat un fenomen delictiu és el que portà a crear mètodes d'investigació literalment diabòlics —els mateixos que s'han utilitzat en la nostra època. Després d'uns quants anys de ser enterrada, els ossos de Blanquina March, mare de l'humanista, foren desenterrats i calcinats en virtut d'un procés de la Suprema. El fet és enorme, fabulós.

Sóc un gran admirador de don Marcelino Menéndez y Pelayo. El fet que aquest home hagi tingut com a mestre, i com a mestre decisiu, el senyor Milà i Fontanals és un esdeveniment intel·lectual que m'ha portat a descobrir algunes coses d'aquest país. Don Marcelino fou un enorme erudit, sabia moltes coses i tingué una ploma prodigiosa. En aquest sentit fou un ésser humà miraculós. Voleu un exemple? El senyor Ortega y Gasset sabé moltes menys coses de filosofia que el senyor Zubiri. Ara: el senyor Ortega. tingué una ploma prodigiosa i fou molt, enormement, llegit. Zubiri no ha tingut cap ploma i ben poques persones saben qui és. La vida és això mateix. Don Marcelino fou un miracle. La seva crítica literària no té rival i ningú no l'ha poguda superar. De jove fou dominat per formes de fanatisme. He llegit i rellegit la «Historia de los heterodoxos españoles». Curiós llibre! El fet que existeixi no vol pas dir, però, que els heterodoxos, en aquesta península, hagin existit. El vertader títol de l'obra hauria d'haver estret «Historia de los heterodoxos posibles». No fa pas gaire temps, Jordi Ventura, distingit erudit català de la història medieval, publicà un volum sobre els heterodoxos de la nostra àrea lingüística. D'una lectura atenta d'aquest llibre es dedueix que, seriosament parlant, no n'ha existit cap. El senyor Ventura, en la seva investigació —de la qual jo he sentit fer gram elogis al senyor Ramon d'Abadal—, fa grans esforços, per trobar-ne algun, per individualitzar-ne un altre, per donar-los el perfil de l'heterodòxia autèntica. Els seus esforços han resultat inútils. No n'ha trobat ni un per medecina. I és que, aquí, el que hi ha hagut foren ortodoxos, sempre parlant de la història del passat. El país sempre féu bondat —vull dir que, en el sentit de l'heterodòxia, la manifestació no és pas fàcil, precisament. En l'època moderna, els qui es presentaven amb aquest abillament —el senyor Pi i Mar gall, el senyor Sunyer i Capdevila, els jesuïtes que penjaven els hàbits i escriviren a «El Diluvio», don Federico,Urales, el senyor Pompeu Gener, els anarquistes, etc., no crec que ho fossin, de cap manera. S'ho deien perquè l'anticlericalisme sempre tingué un públic en aquest país. Eren més aviat heterodoxos polítics, i això no té res a veure amb l'heterodòxia religiosa, cosa que buscaren, amb poc resultat, Menéndez y Pelayo en gros i Jordi Ventura en la nostra àrea lingüística. En la qüestió dels albigesos —cosa que a mi, personalment, m'interessa—, els catalans no hi tingueren ni art ni part. Aquests foren uns heterodoxos autèntics.

Amb les idees d'avui —i probablement de sempre— és difícil de comprendre per què un jueu, un xinès o un hindú poden ser considerats heterodoxos —en la pràctica delinqüents—- en relació amb la religió que practiquen els individus dels països en què viuen. Aquestes persones poden practicar la seva religió en el seu país, però poden ser considerats delinqüents si la practiquen fora del seu país. En el cas dels jueus i moros, a Espanya, tan nacionals es consideraven aquests homes com els específicament cristians. Hi visqueren sempre. En aquesta península, com a tants altres llocs de la terra, hi hagué minories religioses voluminoses. La guerra foragità la morisma. Els jueus i els moriscs foren expulsats. En el conjunt peninsular, hi hagué minories religioses i minories lingüístiques. Els decrets d'expulsió produïren els convertits, és a dir, els qui abjuraren la seva .religió. Aquestes abjuracions, quin valor tingueren? O l'abjuració o l'expulsió. Col·locar els habituals sentiments humans en el terreny de l'heroïcitat equival a provocar, amb l'expulsió, l'odi; amb l'abjuració, la hipocresia. Puigblanch, emigrat a Londres, en el primer exili liberal, en el seu cèlebre llibre, titulat «The Inquisition unmasqued» (La Inquisició desemmascarada), afirma que la Suprema havia estat una font d'hipocresia. Quan es vol provar massa, no es prova res. És un principi de l'escola. Les expulsions produïren al país malvestats tangibles, produïren un gran descrèdit del país que ha durat segles i encara dura actualment.

L'hecatombe de la família Vives es produí els primers anys d'exercici de la Inquisició, és a dir, quan l'organisme fou, abans que tot, un instrument de discriminació racial. Una determinada noció de l'honor i, l'orgull nobiliari, la hidalguía, una suposada superioritat, foren el fonament del racisme —com el germanisme originà el nacionalsocialisme de Hitler. L'expugnació de Granada, el descobriment d'Amèrica, la projecció d'Espanya sobre una part d'Europa per entroncament amb la política de la casa d'Àustrica (la política de viure contra els Borbons de París), accentuaven una manera d'ésser, que desembocà fatalment en la puresa de la sang, o sigui en l'establiment d'un racisme —el dels cristianos viejos. Espanya i sobre tot Castella, amb la seva religió i les seves religions, passa a ser una pura i simple propietat d'aquesta classe de cristians, de sang no tacada, neta. En aquesta jerarquia, irrisòria, sense fonament, els jueus i els moriscs no podien tenir més que una situació precària. Els jueus, sobretot, representaven la minoria més perillosa, perquè, per la riquesa i els coneixements que tenien alguns, posseïen una considerable posició. Els moriscs treballaven la terra. Un refrany castellà deia: «Cuantos más moros, más dinero». Els jueus es trobaven a dalt de tot, tendien a ser creditors —una tendència que, en determinats moments, no és gaire agradable. Aquest antagonisme, aquesta funesta disparitat, la fatalitat d'haver de fer sempre l'ofici de banquer (en definitiva d'usurer), conferiren als conceptes d'honor i d'hidalguía un caràcter agressiu i féu néixer la idea que només es podien salvaguardar les virtuts de la fe i de la tradició protegint la netedat dels llinatges de tota contaminació física i social amb els jueus. Era perfectament conegut que en moltes famílies principals de Castella i d'Aragó, que en les famílies reials i tot, hi havia sang hebraica. Els testimonis escrits d'aquest fet són importants i no han estat mai desmentits. Si la barreja s'accentuava, la concepció de la netedat sanguínia i de la puresa se n'anava per terra. S'havia de posar un terme als avenços socials del judaisme. La integritat racial es convertí en un fogar de fanatisme. La netedat sanguínia esdevingué una espècie de culte. Els convertits foren considerats suspectes des del primer moment. L'instrument per a posar en marxa aquesta suspicàcia i deduir-ne totes les conseqüències més inhumanes i abjectes fou la Inquisició.

Aquest fou un dels aspectes més decisius de la qüestió. La discriminació racial eliminava la més pesada de les competències. Afavoria, per altra part, la depredació, que sempre fou compatible amb determinades concepcions de l'honor i està arrelada en la massa de la sang de la naturalesa humana. El 1482, el papa Sixt IV publicà una butlla sobre la Inquisició, en què deia literalment —ho deixem en castellà, perquè així ho diu la primera traducció establerta—- «que en Aragón, en Valencia, en Mallorca y en Cataluña 1a Inquisición, desde hacía tiempo, no se inspiraba ni en el celo de la fe ni en la salud de las almas, sino en la sed de lucro». Mr. Lea, Henry Charles Lea, és el millor historiador que la Inquisició d'Espanya ha tingut. La seva coneguda «A history of the Inquisition in Spain», publicada a Nova York, en quatre volums, el 1906-1908, està desgraciadament esgotada fa temps. L'he vista i llegida a la biblioteca de Sainte Geneviève, a París. Mr. Lea considera que la butlla de Sixt IV és un dels documents més extraordinaris que la Suprema ha produït.

Després, més tard i a conseqüència, sobretot, del moviment de la contrareforma, suscitat per l'autèntica heterodòxia de Martí Luter, la Inquisició agafà una forma de més impregnació religiosa. Llavors foren perseguits els erasmistes. De tota manera, l'opinió popular del país cregué, perquè li ho feren creure, que els autors de la Reforma protestant, a Alemanya, eren jueus. El matís essencial de la Suprema fou sempre el racisme. No hi ha dubte, però, que la discriminació racial es produí en l'etapa inicial del Sali Tribunal de la Inquisició.

En virtut de l'Edicte de Gràcia, la Suprema invità a denunciar els qui judaïtzaven. L'organisme tenia la seva pròpia policia —els familiars (a Barcelona en un determinat moment, el Tribunal arribà a tenir ne 900). Invità, a més, a denunciar els aficionats, cl espontanis. En què consistí judaïtzar? L'Edicte —que deixem en castellà— ho diu: «Si conocéis personalmente o por haberlo oído decir a personas que observan el sábado según la ley de Moisés, vistiéndose de ropa limpia o de trajes nuevos o colocando manteles limpios en la mesa o sábanas limpias en la cama los días de fiesta mosaica, los que no encienden luces partir del viernes por la noche, los que purifican la carne que han de comer dejando que se desangre en el agua, los que degüellan los animales o los pollos o gallinas pronunciando determinadas palabras o esparciendo la sangre por el suelo, los que comen carne en Cuaresma o en días prohibidos por nuestra Santa Madre la Iglesia o que observan el ayuno total y andan con los pies descalzos, los que dicen, por la noche, las oraciones judías y se piden perdón mutuamente y los padres ponen sus manos sobre las cabezas de sus criaturas y en lugar de hacer la cruz dicen solemnemente: recibe la bendición de Dios y la mía, los que bendicen la mesa a la manera judía y recitan los salmo omitiendo el Gloria Patri, o que una mujer se pase cuarenta días después del parto sin entrar en una iglesia, los que circuncidan a sus hijos y les dan nombres judíos, los que después del bautismo lavan el recipiente que ha contenido el aceite y el crisma, o si saben que uno de ellos, en la casa donde se está muriendo, se gira hacia la pared para morir y que después de muerto lavan el cadáver con agua caliente le afeitan todo el cuerpo...» «Hay que denunciar a las personas que hacen las cosas de esta manera. la familia Vives fue denunciada por el hecho de poner sábanas limpias el sábado, que es la fiesta judía. El padre fue quemado vivo. La familia quedó arruinada. Los huesos de la madre fueron desenterrados y calcinados». És el que es pot llegir en l'historiador d'avui que acabo de citar.

En un principi, el Tribunal fou itinerant. Instal·lat en una població determinada invitava els ciutadans a denunciar-se mútuament i els possibles judaïtzants a denunciar-se ells mateixos. Generalment, la invitació tenia molt d'èxit. En la nostra època hem vist idèntics fenòmens i els veiem constantment.

Encara no tenim una història de la Suprema en els països de la nostra àrea lingüística —una història sense hipèrbole, objectiva, clara, senzilla. És una de les claus de la història del país —de la centralització, indiscutiblement.

«La Suprema»

Direcció Lisboa, OC 28

1978

A l'índex