 |
|
Al llarg dels anys, la revista ‘Serra d’Or’ ha dedicat ben poca atenció a l’obra de l’autor de Palafrugell. Aquest és un dels comptes pendents que queden encara envers l’escriptor
Teresa Amat
HI HA ENCARA UN MUNT DE COMPTES PENDENTS AMB PLA, en aquest país. A favor seu, s’entén. Sembla que alguns es vulguin començar a cancel ·lar, i ja seria hora. El primer exemple el va donar Òmnium Cultural entre el setembre i l’octubre de l’any passat, quan es va avançar al 25è aniversari de la mort de l’escriptor assajant un correcte acte de contrició en forma del cicle de conferències Josep Pla i la reivindicació de la llengua catalana (títol calibradíssim), cosa força significativa venint de la institució que no va voler atorgarli mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per això potser caldria que sorgissin d’altres 
iniciatives així en àmbits semblants. Per exemple, a la revista Serra d’Or. Fa anys vaig fer una petita investigació de com la revista havia tractat l’obra i la figura de Josep Pla, des del primer número de l’any 1959, quan Serra d’Or va aparèixer com a continuació de Germinabit, fins a la mort de l’escriptor, el 23 d’abril de 1981, i vaig poder constatar que en 22 anys es va dedicar ben poca atenció a l’obra d’un home de la seva talla, i en alguns casos –no tots, val a dir– encara es va fer per intentar qüestionar l’inqüestionable. Llavors vaig fer una primera classificació sumària entre “crítics rigorosos” i “detractors tout court” (els amics a l’inrevés, que en deia Joan Fuster), i a partir d’aquí ja em va caldre matisar a ambdues bandes, ja que en totes dues es podien detectar símptomes d’aquella malaltia tan empipadora del “sí, però...”. Com a il·lustració de tot plegat, i per limitació d’espai, aquí només esmentaré un o dos exemples de cada banda i un resum de l’actualització que n’he fet després de treure els vells papers del calaix.
Els més o menys rigorosos, els que intentaven defugir apriorismes ideològics i extraliteraris, van ser gent com Joaquim Molas, Albert Manent, Maurici Serrahima, Antoni Vilanova, Joan Fuster o Josep M. Castellet (també s’hi podria incloure Baltasar Porcel per la seva entrevista a Pla el 1965). Suposo que es deu a gent com ells que es concedís a Pla algun Premi de la Crítica Serra d’Or.
Albert Manent, el maig de 1960, inaugura els articles sobre Pla a Serra d’Or amb “Carles Riba i Josep Pla”, on contraposa el que l’un pensava de l’altre. Comença citant l’article que Riba va dedicar a Pla a Els Marges el 1926, i en remarca que Riba hi abordés “un dels perills de l’humorista de Palafrugell [la cursiva és meva]: el mot pel mot”. (Riba hi va escriure la cèlebre frase: “Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’escrit al diable”). Sobre el que Pla pensava de Riba, Manent diu que n’admirava l’obra ben feta i que la titllava d’orsiana, i retreu a Pla una certa imprecisió fruit de la seva “impermeabilitat” a la poesia: “Pla no ha aprofundit prou en la densa, apassionada i una mica laberíntica poesia ribiana” (cosa ben probable, altrament). Al final, en destaca les coincidències: “tenien una indeclinable passió pel país, al servei del qual esmerçaren –esmerça Pla– llur existència”. I conclou reivindicant Pla, el qual “encara vivent i delerós d’un futur sense flagells quotidians, s’afanya en aquesta gran tasca de salvació que ens hem proposat i pretén ésser el memorialista de tota una comunitat, de tot un poble” i en remarca la “irreductible catalanitat”. Recordem que érem al 1960 i que calia ressaltar això com a mesura profilàctica.
De la banda dels detractors de Pla, una espècie que encara no està en perill d’extinció total però que llavors es trobava a la flor de la vida, hi trobem noms com Francesc Vallverdú, Josep M. Cadena, Joan Triadú o Maria Aurèlia Capmany (feliçment, una dona). Capmany hi va ser l’antiplaniana més guerrera, ja que amb motiu dels A fondo que Soler Serrano va dedicar a Espriu i a Pla a TVE Catalunya, va escriure una columna (1977) on es dedicava a confrontar- los. En reprodueixo alguns paràgrafs: “Si hem de seguir la proposta de Soler Serrano –suposar que Pla i Espriu poden ser col·locats en un pla d’igualtat–, tanmateix en podem treure una lliçó profitosa, car és tan evident, a través de la presència d’aquests dos homes, la confrontació de dues Catalunyes irreconciliables, que només els sords i els cecs deliberats la poden evitar. Salvador Espriu representava, amb el gest, amb les paraules, amb la severitat de l’expressió, amb el rigor del discurs, la Catalunya que no cedeix, la Catalunya que es va negar a admetre que havia estat condemnada a mort. Orgullós, distant, amb la suprema categoria humana de la fidelitat i el rigor, Espriu convertia un vulgar interviu en un acte d’afirmació d’una ideologia clara i nítida. Al cap de pocs dies, Pla ens donava l’altra cara de la medalla, la de la Catalunya “molt espanyola”, com ell mateix va dir . Amb burles, exabruptes, gesticulació d’atrevit trapella, Josep Pla ens va donar la imatge de la seva Catalunya, d’una Catalunya mesella, del ‘menjar poc i pair bé’. Poques persones s’alliberaven del modest menyspreu de Josep Pla, potser Adolf Hitler. La profunda lliçó política que ens en cal treure és haver de triar: o bé el mesellisme, panxacontent, burlesc i paròdic, o bé l’opció per un futur lliure i noble, amb plenitud de drets i de responsabilitats”.
Com tothom pot comprovar mirant el vídeo de l’A fondo a Josep Pla, Capmany va deixar anar la referència de Pla a Hitler amb tota la mala fe de què era capaç, ja que va amagar –i per tant, falsejar– el que Pla hi deia: després que l’entrevistador li preguntés pel temps que Pla va ser a Berlín de corresponsal de La Publicitat (1923) i ell parlés de la insostenible inflació a què va arribar Alemanya en aquells anys, va dir que amb l’arribada de Hitler de moment això es va arreglar, però que “llavors va venir una bogeria molt pitjor”. I si Capmany s’hagués pres mai la molèstia de llegir Pla, hauria sabut què en pensava, de Hitler. O potser ho sabia perfectament...
Joan Triadú és l’autor que va parlar més cops de Pla a Serra d’Or. I reca una mica adscriure’l al grup dels detractors perquè és un home de més que provada competència intel·lectual, com per sort encara demostra. Han passat molts anys, i no sé si Triadú matisaria ara alguna de les seves opinions, però així és com va anar la cosa. A “Sobre Josep Pla” (1972), Triadú es lamenta que amb motiu del 75è aniversari de l’escriptor s’hagi pretès formular un judici de l’actitud de Pla en un moment històric determinat. Diu que això crea confusionisme i que no afavoreix ningú i que el que convé és que “hom s’obstini força més a parlar dels valors literaris, lingüístics i, en termes estrictes, culturals d’aquest moment dels imposants vint-i-un volums de Josep Pla i els seus tres quarts de segle”. Però després diu: “La confusió no ajuda tampoc Josep Pla.Malauradament, ell mateix ha anat en sentit contrari d’ell mateix, i no es tracta només del fet d’escriure, sinó de l’actitud. Hom hi pot tirar, si volem, terra al damunt (però només si volem) i tothom és lliure d’esperar que hi creixeran floretes, però potser que no ens demanin un fumejar d’encens. D’altra banda, dic tot això amb el més sincer respecte per l’obra literària publicada de Josep Pla . Perquè crec que és tanmateix un escriptor sofert i sofridor, empès, en aquests anys, per la pressió d’un deler íntim de rescabalament”. I conclou: “Són els deu anys, entre la pujada de les dictadures de l’Eix i llur esfondrament, que caldrà estudiar dia a dia, paper per paper, i veure com Josep Pla i tants d’altres hagueren d’escollir entre l’oportunisme i l’exemplaritat”. Dur. Però encara gràcies; la majoria no van fer ni això.
Efectivament, Serra d’Or, que va editar i ha editat (abans i després de la mort de Pla) números especials o monografies amb motiu d’aniversaris o defuncions de personatges tals com Espriu (viu i mort: vegeu, per exemple, l’esplèndid número hagiogràfic del maig de 1985 amb motiu de la seva mort), Foix, Riba, Rodoreda, Carner, Miró, Capmany, Roig, X. Fàbregas, Puigserver, Cirici, Llompart, Estellés, Fuster, Monsalvatge..., no es va dignar ni a fer esment de la mort de Pla el 23 d’abril de 1981. Ni en el número de maig ni en el de juny. Matisem-ho bé: en el número de juny surt una columneta tota displicent de Pi de Cabanyes: “Pla, la intrahistòria”, i un article de Joan Fuster: “Els inèdits d’en Pla”. Dos mesos després s’hi parla de Pla, doncs, però no pas perquè hagi mort, ni molt menys per fer-li cap mena de trist homenatge ni res per l’estil. Res de res. I fins al número següent (juliol-agost de 1981) no apareix un article de Castellet amb el títol “Perfil de Josep Pla amb motiu de la seva mort”.
Des d’aquest any 1981, hi ha alguns pocs articles més que l’esmenten –algun de destacable–, fins que arribem al 1997: l’Any Pla. I el fenomen és curiós. Podríem dir que el flagrant compte pendent va tenir aquí un cert intent (en bona part reeixit) de cancel·lació amb l’excusa de l’any del centenari del naixement de Pla. Fenomen curiós perquè sembla delatar una mica de pugna interna a la redacció o entre els col·laboradors. Si més no, en repassar els números d’aquest any s’hi detecta un “voler i doler”. Es vol (cal, ja que li han muntat oficialment tot un any commemoratiu!) parlar de Pla, però a alguns els deu recar força. Això és més o menys el que ens serveix Serra d’Or: petites racions de Pla, però cap àpat commemoratiu complet. 13 platets de Pla: un per mes (juliol i agost van junts) més dues racions extres al març. Tretze racions de tast o tretze platillos o tretze tapes. Digueu-ne com vulgueu, la qüestió era matar el cuquet, la mica de mal de cor, però no pas provocar empatxos a segons quins estómacs delicats. Finalment, des d’aquell Any Pla en endavant, trobem mitja dotzena exacta de referències (ressenyes de llibres sobre ell o articles sobre altres aspectes), l’última un article de Teresa Iribarren: “Josep Pla i James Joyce, o el diàleg entre gegants”, del juliol del 2004.
Ja he esmentat alguns personatges a qui Serra d’Or va dedicar homenatges per motius diversos. Però us brindo encara alguns detalls reveladors: l’any 2001, que en feia 20 de la mort de Pla, només surt un article de Jaume Radigales sobre Pla i la música, però aquest any dediquen una monografia a l’Any Puig i Cadafalch. Al març del 2003 publiquen una altra monografia sobre “els deu anys sense Estellés”. Al juliol-agost del mateix any, una altra sobre els deu anys sense Fuster. A l’abril del 2004, una monografia extensa sobre l’Any Dalí. Ja al 2005, al febrer publiquen un especial –ben merescut– sobre el centenari de Coromines; al març celebren el centenari de Verne; al maig dediquen una monografia als cent anys de Solitud; al setembre, una altra monografia als vint anys sense Fàbregas, i al novembre, una altra als 15 anys sense Pedrolo.
I acabo amb la gran incògnita: ¿què sortirà aquest 2006 a Serra d’Or amb motiu dels 25 anys sense Pla? Estem a l’expectativa.
Teresa Amat és llicenciada en filologia catalana.
«Quadern» del País, 27 d'abril 2006
A l'índex