Tot és llegendari, incert...

Tot és llegendari, incert, sense forma, vagarós, inaferrable.

A les cases on vivim, en el poble on va passant la nostra existència, tant si és enorme , com Barcelona, com en aquesta parròquia en què jo visc, tot és llegendari. Passa una cosa o altra, en una família, en un poblet, en una població més gran, i al cap de molt poc temps tot queda oblidat en el naufragi —tantes vegades favorable— de l'oblit. Les escasses persones que se'n recorden tenen fama de pesats i de tediosos. Ningú no es recorda de res —de res. I si les coses que passaren a penes un any enrera agafen aquesta forma de boira impenetrable, ¿què es podrà dir del que passà fa deu anys, fa cinquanta anys, fa cent anys, fa vuit-cents anys? Tot és llegendari i inaferrable. És per aquesta raó que les persones que posseeixen una forma o altra de memòria, excitada, generalment, pels papers dels arxius, memòria sempre fluixíssima, tenen, al meu entendre, una gran consideració. Tot el que exposen és literalment incert i llegendari. Però, en fi, encara gràcies que hagin fet aquest esforç. Si no existissin aquestes persones, en aquest món no hi hauria res, absolutament res. És per aquesta raó que els humanistes, els historiadors, que no són més que els enamorats del passat, encara que diguin el contrari, que les persones de memòria sensible, han fet un gran bé. Jo he viscut en l'època més horrible de la història, i el que em sorprèn més és que encara sigui viu. És probablement l'època més saniguinària, més mortífera, més fanàtica, més horrible que en el món ha existit. Ha estat l'època del més gran progrés, en tots els sentits. Tot el que va sortint avui, que és literalment prodigiós, prové d'aquests últims decennis. Es va creant l'home socialista, que consisteix a menjar, defecar, dormir, no tenir cap responsabilitat i treballar com més poc millor. I ficar, naturalment, quan s'escau, que no és habitual, perquè les dones tendeixen a la fredor i abans que tot a l'interès —les excepcions són certes. La massa ho governarà tot, i si fins ara del passat n'hem sabut tan poca cosa, -de cert, absolutament res-arribarà un moment que la despersonalització serà total i ni tan sols existirà algú que hi tingui algun interès. Algun interès que no sigui el de la massa, s'entén. La llibertat s'està acabant, a simple vista. La llibertat personal —que és l'única que existeix— fa els últims badalls. Potser sempre ha estat igual. Com ara, no ho havia vist mai. No ens trobem més que al començament. La uniformització mecànica és general i progressiva. Es veu a simple vista.

[Notes del capvesprol]

A l'índex