Retrat d'un editor
de la 'Nova Renaixença'

JOAN TRIADÚ - Avui, 3 de juny 2004

Ben d'hora comença Josep Maria Cruzet la seva lluita per reprendre l'edició en català! Però com que ho tenia tot pensat i estava convençut que un dia o altre es podria fer, s'ocupà en silenci d'obtenir els drets o almenys el compromís de gran part de la literatura catalana des de la Renaixença. Cobrien els seus moviments sigil·losos en aquest insòlit sentit una llibreria al passeig de Gràcia i unes edicions i distribucions de llibres en castellà, ajudat per la seva muller i en bona entesa amb el seu cunyat. Val a dir que, a part l'experiència anterior a la guerra, ja havia obert botiga del mateix negoci a Sant Sebastià, mentre la guerra feia el seu curs cap al desenllaç. Ben segur que des d'allà, mentre Catalunya s'enfonsava, ja devia tenir el seu gran projecte -eix d'una Nova Renaixença- al cap i qui sap si en tornar, l'any 1939, ja el portava en clau al fons de la maleta.
Són aquests primers moments els que marquen tota una vida. A la seva llarga, trepidant i peremptòria relació amb Josep Pla, segons la correspondència que tingueren, publicada excel·lentment per Maria Josepa Gallofré i Virgili, hi ha uns paràgrafs emotius en què evoca reminiscències del passat. L'emotivitat no feia per ell i per això va patir tant. Tot no volent caure en "unes vagues formes sentimentals", diu, "tan oposades al seu -i també al meu- temperament", es complau a descriure (més bé que alguns dels seus escriptors) i a dedicar al seu autor estrella aquest record de vint anys enrere. "Em refereixo a una tarda a S[ant] S[ebastià], durant l'horrible Guerra Civil Espanyola. Jo havia sortit a donar una volta i, en arribar a un dels ponts, el vaig veure a vostè que caminava lentament davant meu -tot sol- ria amunt. El vaig seguir una estona i vaig estar a punt d'aconseguir-lo, però no el coneixia prou i en vaig desistir". Cruzet afegeix, és clar, que de la imatge de l'escriptor solitari "en aquella atmosfera esborronadora", enmig de la tragèdia col·lectiva, li'n va quedar "un record inesborrable".
I patètic, doncs. Tots dos personatges -avui en llocs destacats de la història de la nostra cultura- havien hagut de deixar-ho tot i fugir de Catalunya, certament; però a Sant Sebastià i a la zona facciosa, se n'hi havien anat per motius i interessos personals, voluntàriament. Sabien que així podrien tornar i que ho farien com a addictes al règim (amb reserves). Set o vuit anys després, Cruzet començava a publicar regularment en català, tot i els entrebancs constants de la censura i l'escassedat de lectors, enmig d'un silenci imposat o bé hostil, barrejat amb la covardia i l'enveja. Les cartes seves a Josep Pla van plenes dels mals que l'afectaven, que són els de l'ambient, els del país. Ho feien molt més, d'afectar-lo, que els que li venien de l'enemic declarat de la seva obra, la dictadura. Però la seva inalterable convicció, generada al moment de tocar fons i servida per un caràcter tenaç, aparentment fred, previngut i cautelós -el frustrat encontre de Sant Sebastià n'és un exemple-, i la seva fe en la recuperació d'un territori cultural en català, se'n sortiren de tot.

ENTRE GUINEUS I ERIÇONS
L'ajudà, això sí, el fet de ser guineu i no eriçó. Utilitzo, amb perdó, la divisió que el gran Isaiah Berlin establia entre els escriptors, en el seu assaig prou conegut. Jo em permeto aplicar-lo, en els mateixos termes de faula, al nostre món cultural d'aquells anys. No cal patir, de tota manera, per escrúpols envers un traçat que pot tirar a maniqueu. Les guineus tenien alguna cosa d'eriçó i els eriçons s'hagueren d'adaptar, per als seus propòsits, a tenir alguna cosa de guineus. A la llarga, de fet, tots anaren a parar a la mateixa arca de Noè, enxampats en el naufragi general. D'altra banda, el colom s'atardà molt a sobrevolar-los amb el brot de l'olivera al bec (si és que ho va fer) i la terra -nova?, vella?- ja era una altra. Tant se val. La qüestió és que, per exemple, la denominació Nova Renaixença gosà posar-la el benemèrit editor Rafael Dalmau i Farreres a la col·lecció que inicià amb aquest nom (legalment) de llibres en català. Només ho pogué fer constar en els dos primers títols, és clar. Rafael Dalmau era eriçó, no cal dir-ho. Havia estat, al seu temps, membre del CADCI i de Nosaltres Sols, passà pel pitjor exili i s'afanyà a tornar aviat. Com a editor en català té el mèrit d'haver editat una novel·la d'un autor inèdit, Josep Ribalta, titulada Jaume Farell. Crec que és, si no m'equivoco, el primer cas a l'època de l'aparició no-clandestina d'un escriptor nou en prosa narrativa. A la Selecta, la primera novel·la del catàleg, d'autor inèdit, porta el número 103 i la següent el 143!
Cruzet sabia molt bé amb quins mals ulls veien a Madrid l'aparició d'obra novel·lística d'autors nous, de generacions joves, en català. Era un greuge per a la política del règim, que era el genocidi cultural. A Barcelona la situació era més coent i Cruzet se'n queixa prou a les cartes. Hi surten amb abundor noms i cognoms, de vegades amb totes les lletres. Com a guineu se les havia en dos fronts: amb la censura de prop i amb guineus que havien deixat de ser-ho i havien muntat el seu negoci en castellà. Una mostra del primer cas: "Sànchez Juan, a qui han encarregat la crítica de llibres catalans a Radio Nacional de España, ens està marejant i vol erigir-se a Barcelona en una mena de segon censor. Com si no en tinguéssin prou amb la censura de Madrid!" (Carta a J. Pla del 29 de setembre del 1956!). O bé quan escriu, en una de les referències, entre moltes i per diversos motius, sobre el segon cas: "Quan es faci la història -si és que es fa- de les vicissituds dels llibres catalans editats en la postguerra civil, la responsabilitat dels de Destino per no haver volgut nomenar un crític de solvència que fes regularment el comentari dels llibres catalans serà immensa" (Carta a J. Pla del 3 de març del 1953, quan Pla, que escrivia cada setmana a la revista, era cada vegada més entrat a la casa).

UN LLUITADOR TENAÇ
El retrat de Cruzet, en conjunt, és el d'una lluita tenaç que, amb paraules de Jordi Rubió, "impressiona pel seu dramatisme". Ha passat el centenari del seu naixement. Què diria el Dr. Rubió ara després de llegir-ne centenars de cartes, ben transcrites i prou anotades, que retrata J.M. Cruzet com un restaurador eminent de la nostra dignitat literària i cultural i que, sense excloure ningú, féu seva la causa ben real d'una Nova Renaixença? Potser encara som a temps de recordar-lo en el seu centenari, en relació amb el qual la publicació d'aquesta part del seu epistolari és ben d'agrair, com el retorn d'un deute. El senyor Cruzet figurava que no era gaire sensible ni propici als afalacs i als homenatges. Es dolgué, tanmateix, de l'absència de Josep Pla al sopar d'homenatge a l'editor que tingué lloc un any abans de la seva imprevista mort, amb motiu d'haver-se publicat el volum que feia tres-cents de la Biblioteca Selecta. No tenim, ara com ara, la carta de Cruzet ni la resposta de Pla sobre el fet, però sabem que ell en tingué un bon disgust. Havia fet tot el possible per al retorn efectiu de Pla a la literatura catalana. Val a dir que Pla també hi posà el coll i afavorí que l'editor eixamplés penosament l'espai de venda del llibre català, la "massa necessària" del qual, amb paraules de Cruzet, era gairebé inexistent. S'adonava més bé que ningú que calia crear un nou públic, el qual compraria un llibre "no perquè fos en català, sinó encara que ho fos".

A l'índex