 |
|
La vellesa és (potser) un procés de refredament del cos, que no té pas un començament fixat per l'abundància d'anys, sinó que es pot manifestar en qualsevol moment i que es va accentuant. En el meu cas aquest procés comença a la tardor del 1966, abans de complir els setanta anys i coincidint amb uns dies de reuma en el braç dret i en l'articulació del braç i l'espatlla —reuma molt dolorós, sobretot al llit, a causa de la dificultat de trobar una posició que no accentuï el mal. En la vellesa —m'havia dit moltes vegades el doctor Pascual—, més important que el menjar i que el beure és viure en una temperatura agradable. Em penso que és exacte; quan m'imagino el fred de la mort de la gent enmig del fred multisecular d'aquest país, els cabells se'm posen de punta només de pensar-hi. Em demano sovint si aquest no és el meu cas.
Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura —però una caricatura no solament del que hom és, sinó —i sobretot— del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells.
[Notes per a Sílvia]
En la joventut, les sensacions de plaer i de dolor són molt diferenciades. A mesura que la vida avança, es tornen més iguals.
[Notes disperses]
A mesura que la vida va passant i us trobeu en la vellesa, aquesta cosa tan estranya que tenim en el cos, anomenada la pròstata, agafa una importància incomprensible. En el procés d'evolució d'aquest òrgan —o d'involució—, de vegades m'ha arribat de veure rajar una aixeta i, immediatament, he sentit unes ganes d'orinar indispensables i fatídiques. D'entrada, el primer moviment és d'incomprensió. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s'anomena pedantescament la intel·ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos —de la fatiga de la matèria—, és a dir, l'entrada en la vellesa, fins i tot quan la persona no està aclaparada per cap malatia específica. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Fer el paper de vell és una cosa diferent, terriblement grotesca.
De vegades em pregunto si no hem estat posats en aquest món per fer un seguit de papers ridículs davant les coses inevitables o atzaroses de les històries que ens rodegen. En definitiva, és gairebé segur que no fem res més. Les excepcions són raríssimes i dignes dels més grans elogis. En la guerra com en la guerra i en la vellesa com en la vellesa. Resulta, però, que quan som en la guerra volem fer la pau, i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.
[Notes del capvesprol]
