Viatge a la Catalunya Vella

Aquest volum conté escrits relacionats amb diferents viatges en zig-zag realitzats per la Catalunya Vella i adoptant com a centre d'irradiació dels desplaçaments el meu petit país. Com que aquest darrer fet ha estat públicament criticat, espero que em serà permès aclarir –si és possible– aquesta història estranya.

En general es considera que només les grans ciutats tenen força radial per raó, és clar, de la gran quantitat de persones que viuen en les aglomeracions urbanes. No solament en l'espai estrictament català, sinó en tota l'àrea lingüística hi ha hagut, hi ha i hi haurà persones per les quals anar a viure a Barcelona ha estat un desideràtum decisiu. Deixem estar els orígens i les conseqüències d'aquesta tendència irrefrenable. La tendència és un fet i seria un error no constatar-la. Deixem estar també els errors que aquests moviments poden contenir. Hi ha persones –poques– que s'emmotllen de seguida a la vida d'una gran ciutat. Capitalegen ràpidament. La majoria, poc o gens. Aquestes últimes es passen la vida somniant el que han deixat enrera. Ara, tot aquest tràfec, ¿quina importància té? ¿Se'n pot deduir alguna llei general que obligui les persones que tenen alguna cosa a fer a entrar en l'engranatge d'una gran ciutat, d'una capital, concretament? Sempre he cregut que un país és una cosa molt més vasta i complexa que la seva capital mateixa. ¿Per què reduir la pròpia àrea visual en nom de simulacres voluminosos, de ficcions merament quantitatives? El tràfec a què al·ludia és sobretot útil a la C.A.M.P.S.A, a les companyies de transport en comú o a la R.E.N.F.E.

Per altra part, sembla existir la tendència a creure que els escriptors han de viure a les grans ciutats –i en el nostre cas, a Barcelona específicament. Diuen que si no hi viuen, la literatura que fan, la qualitat literària, se'n ressent. Sempre he estat partidari que aquesta classe de persones visquin on els sembli. Si volen viure a Barcelona o a les quimbambes m'és absolutament indiferent. Ara, assentat aquest principi, potser convidaria posar les coses una mica en clar, tenir en compte alguns elements informatius. Jo tinc una certa informació personal a conseqüència d'haver viscut durant molts anys en les més grans ciutats d'aquest continent. Si fos possible, es podria dir el que segueix: els escriptors que viuen permanentment a les grans ciutats és perquè no poden viure enlloc més; addicionar a les dificultats de l'ofici les incomoditats d'una gran ciutat és un error absolut; l'ambient d'una gran ciutat sobre el qual es projecta un determinat règim polític crea una obsessió marginal i l'environement es torna estèril. Després hi ha l'amenitat gratuïta i pintoresca. L'afirmació que en aquests nuclis hi ha més maneres d'educar els fills –hi ha escriptors que en tenen– i molta més societat, més contactes, més vida, més personatges cèlebres, més senyores interessants... La idea que els llibres només es poden fer en la proximitat dels altres és un dels més arcaics localismes provincians del país.

Mai no hauria entrat en els meus propòsits escriure aquest prefaci. Ho he hagut de fer perquè han dit que posar un punt d'irradiació purament marginal a aquest volum era una cosa silvestre, xarona i vulgar. He contestat rarament a les crítiques abundantíssimes que ha provocat el que he escrit. Les agraeixo positivament. Ara aquesta potser s'havia de contestar perquè planteja una qüestió més genèrica. Així ho he fet, però no tinc pas la seguretat d'haver reeixit.

Mas Pla, 1967

  Torna

A l'índex