Anar a viure a Barcelona

En el país, el mite d'anar a viure a Barcelona és molt vell i és practicat des de fa molts anys. En aquests últims temps aquesta il·lusió s'ha ampliat a totes les terres pobres de la península ibèrica, de manera que avui no hi ha cap desgraciat en aquestes terres que no aspiri a venir a viure a Barcelona. La immigració en massa sobre aquest país s'inicià a l'època de la prosperitat de la primera guerra mundial i s'accentuà amb l'Exposició de Montjuïc i la construcció dels metropolitans. Arribà una gran quantitat de peonatge. L'autobús que d'una manera regular portava gent a Barcelona des de Múrcia fou anomenat el transmiserià. Jo he viscut aquest moment inicial.

   Però en l'augment de la volumetria de Barcelona hi ha intervingut un altre factor: el factor indígena o català. Arribar a viure a Barcelona o en els seus voltants ha estat no solament l'ideal de tots els pobres de la península, sinó el de tots els pobres del principat i encara de tota la burgesia catalana provincial. Des del punt de vista de la quantitat, de l'extensió, hi ha una tal diferència entre Barcelona i les altres viles catalanes, que en el moment d'arribar a Barcelona hom sent que es troba en un lloc diferent, davant d'unes possibilitats totalment noves, davant d'un paisatge que des de tots els punts de vista és insospitat.

   La immigració de la burgesia provincial catalana sobre Barcelona és un fenomen curiós, perquè no sol pas ésser corrent en altres llocs. En l'àrea de la nostra civilització, com més pobres viuen en una ciutat menys rics és possible de trobar-hi, excepte en les temporades convingudes, perquè els rics viuen, generalment, al camp. Però aquí passa al revés: tothom vol anar a viure a Barcelona, rics, pobres i mitjans o menestrals.

    Aquest èxode de la burgesia provincial sobre Barcelona té, és clar, unes causes. El factor que tingué més pes en aquest desplaçament fou la por davant les continuades convulsions polítiques i socials que caracteritzaren la nostra vida col·lectiva des dels Àustries. En el curs dels segles XIX i XX, el moviment s'accentuà. Durant les guerres napoleòniques, moltes famílies que vivien sobre les seves terres es traslladaren a la capital de la seva comarca. En el curs de la primera guerra civil es desplaçaren a la capital de la província. En el curs de la segona, passaren definitivament a viure a Barcelona. Les convulsions socials del segle xx han rematat aquest èxode d'una manera gairebé completa. Avui l'ideal d'anar a viure a Barcelona es pot considerar com un ideal pràcticament realitzable. A fora només hi queda la mediocritat, els qui no han pogut arribar a realitzar-lo.

   Però a més a més de la por hi han jugat altres factors. Si les aspiracions d'una família consisteixen a dedicar els seus fills a les professions liberals, Barcelona els ha ofert —almenys en aparença— un camp molt dilatat. Les aglomeracions voluminoses, les ciutats grans, donen a la gent la idea que la intel·ligència humana depèn del lloc on hom viu, que hi ha unes intel·ligències de poble i unes intel·ligències de capital. I, com que tothom, avui, vol ésser intel·ligent, no hi ha ningú que no vulgui tenir una intel·ligència de capital. Aquestes fantasies són delirants. Però només la fantasia té eficàcia.

   Sigui com sigui, el cert és que en aquest país a l'hivern, tant en el camp com en les petites poblacions, i com —gairebé diria— a les capitals de província, no hi queden més que els qui tenen l'aspecte de no haver pogut marxar. Les persones que necessiten, en aquests topants, una mica de conversació i un polsim d'entregent passen estones molt amargues.

   Jo tinc la idea, encara, que en l'atracció que ofereix Barcelona a la burgesia provincial, petita o gran, les senyores hi han jugat un paper molt important. perquè per elles Barcelona és un autèntic paradís terrenal. Barcelona és una població de gran sensibilitat econòmica, sobretot al matí, quan les pessetes es posen a voleiar i la gent les vol atrapar. Per això els homes hi solen tenir un mal humor, una morgue, persistent i continuada. Sempre fan mala cara, se solen trobar malament, i molts presenten un color trencat. La sensibilitat econòmica de Barcelona explica per què hi ha tants metges que van tirant. En canvi, les senyores hi maduren d'una manera perfecta, s'hi tornegen, s'hi dauren, s'hi engreixen en la pura normalitat vegetal. A Barcelona les dones solen ésser guapes. Són guapes les senyores solteres i sovint més guapes les senyores casades. Aquella galeria de retrats de senyores guapes que Xènius proposà anys enrera, sospito que hauria estat de senyores casades.

   Per a les senyores d'aquesta procedència, l'encant de Barcelona comença quan la vida s'estableix a base de dimensions minúscules, limitades, vilatanes. És a dir: l'encant d'una gran ciutat per a aquestes persones prové del sabor de la vida de poble que s'hi pot portar: un nombre reduït d'amistats, unes quantes —poques— famílies situades sempre en el propi ambient i poca varietat. És rar el nombre de senyores de Barcelona que dintre el seu medi i dels «medis laterals» coneguin a tothom. És un esport que no es practica. Més aviat es practica la coterie limitada i tancada. Se sol dir que en els pobles la vida és sempre la mateixa, que la monotonia és asfixiant, que no hi ha varietat. Quan a Barcelona es pot viure d'aquesta manera, llavors la permanència a la ciutat és una pura delícia. Sobre aquest punt hi ha, sembla, unanimitat.

   El moviment de les persones és sempre igual. El marit treballa en un despatx matí i tarda; el seu ideal és que la senyora estigui contenta, que no l'empipi massa i que els nens vagin al col·legi i tinguin bones notes, com és natural. Quan aquest sistema està organitzat i el pressupost familiar es cobreix llargament i amb abundància, les senyores es troben en el seu propi element i els dies passen volant. El petit nucli de les amistats particulars basat en el fet que els de Tàrrega van amb els de Tàrrega, els de palafrugell amb els de Palafrugell i els de Puigcerdà amb els de Puigcerdà —hi ha a Barcelona centenars d'aquests grups lligats pel genius loci abandonat o per estiueigs en un poble determinat—, funciona llavors amb absoluta normalitat. Iniciat l'engranatge, ja no hi ha temps de res i els dies, pleníssims, passen com una exhalació; no hi ha mai temps de veure o d'assistir a tot el que hom hauria desitjat. Aquesta manera de passar l'estona hauria estat molt difícil abans de la profusió del telèfon. Però el telèfon ha escurçat les distàncies, i per això n'hi ha tants a les grans ciutats. El telèfon ha impulsat la indústria i el comerç, però tant com això ha estat un element de la felicitat femenina enormement eficaç. Així, quan no és una exposició és un concert; quan no és un te és un aperitiu, quan no és la modista, o un sopar, o un sermó, o una conferència més o menys cultural. I no parlem del cinema o del teatre, o de Liceu, o de qualsevol altre tipus d'espectacle al qual cal anar per a fer el corresponent acte de presència social. A tots aquests llocs, generalment morosos i ensopits, però indispensables, les senyores hi van acompanyades de les seves amistats o a trobar-hi les seves amistats. I és per això que en els diversos esglaons socials les persones que surten sempre es troben les mateixes, en el mateix lloc i seguint el mateix horari. Hom enraona, xafardeja, divaga, defensa o difama amb la mateixa gent, però davant d'espectacles canviants. En aquesta vida, la ciutat hi aporta l'espectacle; la resta, el nucli, la coterie, és tan fix i permanent com podria ser-ho en una població de sis mil habitants. El plaer de viure en una gran ciutat consisteixm així, potser, a poder comentar sempre amb les mateixes persones una successiva, incessant, varietat de coses i de persones que passen davant de la mirada. No es tracta de tenir poques o moltes amistats; es tracta d'estar sempre amb la mateixa gent per tal de degustar la major part possible d'hores les seves amenitats. Així la vida es converteix en una tertúlia permanent, en una conversació que dura tot l'hivern i que sol començar a casa a mitja tarda, continua en el cotxe, en el tramvia o en els carrers, davant dels aparadors, tot caminant; segueix en el local o locals que hom freqüenta i no s'acaba fins a l'hora de sopar, quan s'arriba, sempre amb la mateia pressa i amb retard, a casa.

[Primera volada]

A l'índex