Eugeni Xammar

LA MORT D'EUGENI XAMMAR, que m'ha impressionat en gran manera pels contactes que havia tingut amb mi durant tants anys, planteja, crec jo, la necessitat, entre els qui fórem els seus amics, d'organitzar una biografia de tan interessant i curiós personatge. S'hauria de promoure una biografia a la manera anglesa -en aquest gènere literari i històric, la literatura anglesa no té rival i això ho sabia Xammar com ningú. Aquest seria, si més no, el millor record que li podríem dedicar. En els seus vuitanta-cinc anys d'existència, veié desaparèixer molts amics que havien estat al seu costat en una etapa o altra de la seva vida. Que coneguessin tots els avatars fil per randa, jo no conec ni he conegut ningú, perquè fou un home molt nòmada i de gran mobilitat. Si no es fa això, l'oblit, d'aquí a poc temps, serà total. En els presents moments només era conegut per una minoria que es va aprimant.

En els últims anys de la seva existència, Xammar ha dictat a una mecanògrafa de l'Ametlla del Vallès una espècie de memòries que segons em digué les últimes vegades que el vaig veure es poden donar per corregides i acabades. No són pròpiament una autobiografia -cosa sempre molt distinta d'una biografia realitzada per una altra persona-, però el que contenen pot ésser d'una gran utilitat per al que proposo. Certament són d'una gran amenitat, divertidíssimes i realitzades no amb la intenció de tancar-se i d'amagar-se -com passa amb . tantes d'aquestes obres-, sinó d'obrir totes les finestres a l'observació exterior. Quan escrivia, uns quants anys endarrera, era molt abrupte i tendia a les afirmacions dogmàtiques. Quan entrà en la vellesa féu uns quants papers llargs, enormement documentats, d'una objectivació dialèctica suau però inqüestionable, d'un sarcasme i d'una ironia implacables, però presentada a través d'un llenguatge parlamentari. Havia millorat.

No crec que aquest sigui el moment de traçar un retrat, per precari que sigui, d'Eugeni Xammar. En primer lloc jo no sabria fer-lo, perquè a pesar de la quantitat d'hores passades amb Xammar, sempre el vaig tractar sense continuïtat vasta, a empentes i rodolons. Era, per altra banda, un home que sobre alguns moments de la seva vida no deia mai res i que sobre d'altres en parlava amb una profusió extraordinària. Era un home discontinu, amb buits en la seva vida, situat en un procés vital del que entrava i sortia al seu gust i sens dubte per necessitat. És a dir: en aquest aspecte, era com tothom. El que sí que podria fer és un esquema dels moments màxims de la seva vida - i sempre partint del fet que la memòria no em fallés.

Eugeni Xammar era d'una gran família arruïnada, de la família dels juristes Xammar, el nom dels quals es troba en la nostra història arcaica. Alguns dels seus avantpassats escriviren baluernes legals, en llatí, considerables. No crec que tingués estudis universitaris. Les arrels de la seva família estaven en el Vallès, en el poble que hem citat i on ha mort, en la masia anomenada encara Can Xammar. Aquesta propietat també la perderen i els últims propietaris de Can Xammar han estat el senyor Millet, que situà en la casa una gran biblioteca, i ara el senyor Monés, el gran i intel·ligent joier que comprà la biblioteca, les terres i la casa. La família Xammar es traslladà, naturalment, a Barcelona, on tenia connexions, però Eugeni es quedà amb l'obsessió de l'Ametlla i es jurà sens dubte a ell mateix tenir un dia o altre algun bocí de terra i casa en aquell espai. I amb el pas dels anys ho aconseguí, no precisament la casa pairal, que era molt cara, però una altra casa molt agradable.

La primera col·locació que tingué Xammar a Barcelona es produí en el Foment del Treball Nacional, o sigui en el mateix temple del proteccionisme català. Sens dubte la política d'aquest organisme li degué agradar perquè s'afilià al partit polític més afí : a la Unió Catalanista, dels Güell, de Guimerà i d'Aldavert, que publicaren "La Renaixença" i tingueren un centre editorial molt notable. Però l'arribada de Xammar en aquest partit no es produí en la seva primera etapa, sinó quan, ja una mica caduc, estigué en mans del doctor Martí i Julià. "El doctor Martí -em digué alguna vegada- era fred i una mica pesat, però era seriós, purità, intransigent i de pedra picada. Amb ell vaig fer alguns viatges pel país, i vaig parlar a diferents poblacions en reunions públiques i davant de persones molt notables. Això m'agradava". "Era bon orador vostè ?", li vaig demanar un dia. "Com Stresemann no -em contestà-. Era una simple promesa" - aquesta paraula tan suau que han inventat-. En el Foment hi treballà una temporada i en aquesta etapa hi ha una cosa important, que és la següent: jo crec que Xammar, que entrà en la Unió Catalanista en el primer decenni del segle, ja no es mogué més d'aquest partit fins que es va morir. Aquella Unió feia molts decennis que havia mort, i ell es mantingué fidel a aquest partit i al seu ideari fins als últims moments de la seva vida. Mai no entrà en cap altre, ni volgué mantenir el més petit diàleg sobre un afer que considerava resolt.

Mentre treballava en el Foment realitzà el seu primer gran viatge: se n'anà a Buenos Aires. ¿Per què se'n va anar? Ho ignoro. No me'n parlà mai. No crec que l'Argentina li arribés a interessar i encara menys Buenos Aires. "Viure allà -em digué- era còmode i fàcil. No tenia el més petit interès." Al cap d'un determinat temps tornà a Barcelona i d'aquí se n'anà a París.

- A París, vostè es dedicà al periodisme ?

- No. Vaig conèixer unes quantes persones (algunes de catalanes) que estaven en el tèxtil i em vaig dedicar a aquest comerç. Vaig aprendre també el francès, seriosament. Modèstia a part, conec el francès que es parla i l'acadèmic. L'acadèmic el vaig aprendre llegint, en una sèrie de volums inacabables, els discursos d'entrada a l'Acadèmia Francesa i les respostes corresponents, des de Richelieu fins aquells dies. Aquells discursos, en general, em fascinaren, i no solament pel bavardage literari que contenien, sinó per la quantitat de coses que sobre la vida explicaven. Després me'n vaig anar a Londres, on vaig viure bastant de temps, vaig aprendre l'anglès, vaig fer traduccions, vaig freqüentar la prodigiosa biblioteca del Museu Britànic i fins em sembla que vaig escriure algun llibre per altres persones com un encàrrec qualsevol. Vaig conèixer també un grup d'intel·lectuals del país que vivien allà, sobretot Ramiro de Maeztu. Esmento el seu nom pel que després diré.

Londres m'agradava i és gairebé segur que em vaig formar allà. Un bon dia, es declarà la guerra general - la del catorze. Vaig creure que el millor seria anar-me'n al meu país. A Barcelona vaig treballar a la sucursal de l'Agència Havas, amb Andreu Nin i Manuel Brunet. Vaig conèixer les delícies de la tertúlia de l'Ateneu. La meva amistat amb l'economista Manuel Raventós fou molt gran, així com la relació amb la família d'aquest nom, que fou grandíssima. També vaig estar a Madrid, exercint el periodisme. Allà vaig tenir dos excel·lents amics : Julio Camba i Roland, corresponsal de "Le Temps". Si haguéssim d'entrar en detalls de tot això, no acabaríem mai. En realitat feia molts anys que vivia fora de la Península -des del meu viatge a Buenos Aires- i vaig tenir ocasió de conèixer el país. La primera gran guerra s'acabà i una de les primeres coses que feren els aliats fou crear, a Ginebra, la Societat de Nacions. Gràcies sobretot a Quiñones de León, Espanya pogué tenir uns funcionaris a la Secretaria. Maeztu presentà una llista de noms al Foreign Office. Maeztu no volgué ésser funcionari. L'estrella en perspectiva fou Madariaga. Jo vaig figurar a la llista. I així vaig entrar, per primera vegada, com a funcionari, en una institució internacional.

Xammar visqué a Ginebra bastant de temps. El que potser li agradà més de la ciutat suïssa foren els entrecots que presentaven en algun restaurant. Conegué molta gent. Dues persones li interessaren especialment: Lord Robert Cecil i M. Monet -que creà després de la segona guerra el Mercat Comú. La Societat de Nacions organitzà a Espanya dues conferències internacionals: una a Sant Sebastià i l'altra a Barcelona. Xammar tingué un gran paper en aquestes coses. Però el curiós és que un bon dia -i per raons que ignoro- deixà la Societat i se n'anà a Berlín. Amb la seva enorme capacitat d'adaptació -tingué sempre molt bona gana- i la seva capacitat lingüística, aprengué l'alemany admirablement. Llogà un pis a Kantstrasse, es casà amb la germana del maquinista de l'exprès Berlín-Stettin. La República de Weimar començà a trontollar. La lluita entre comunistes i socialdemòcrates entrà en una fase de ferocitat. Aquesta fou potser l'equivocació més grossa de Stalin. La inflació es desenvolupà- en termes fabulosos. Estant llavors a Berlín, em vaig relacionar amb Xammar. Vaig estar a casa seva copiosament. Traduïa per al Ministeri, era redactor d'alguna agència internacional, treballava molt. Atès que posseíem alguna moneda forta ens ho passàrem molt bé. Menjàvem a Kempinski, el restaurant que freqüentà Bismarck, férem grans viatges per Alemanya, pel Rin, Baviera, Saxònia, Silèsia, el nord del país. Xammar posava lletres a les cançons de moda i les cantava sense parar. Quin tipus, Déu meu! Era el català menys sentimental que he conegut en la meva vida. Del comunisme en solia dir que era un masoquisme imposat per l'Estat. Sentia per Rússia un fàstic permanent. Tot li relliscava per sobre. A casa seva, sempre hi havia gent. Allà vaig conèixer Marçal Olivar, humanista, llatinista i traductor de Plaute, per a la Fundació Bernat Metge, estudiant de filologia. No l'he vist mai més i ho sento. En aquells anys, el sentimentalisme d'Olivar no era de gaire pes -si no m'equivoco, és clar. El comte Monelli, de "La Stampa", de Torí, fou un dels seus grans amics.

Vingué la Segona República Espanyola i Xammar fou nomenat cap -o una cosa així- de l'ambaixada d'Espanya a Berlín. També, com era fatal, triomfà el sinistre Hitler. Entre algunes persones de la colònia de Berlín i de l'ambaixada republicana i els elements de xoc del nazisme es produïren topades violentes. De les conseqüències d'aquestes topades, sobre les quals no tinc tantes dades com voldria, Xammar se'n salvà, pel gruix d'un paper, i gràcies a l'amistat que tenia amb l'ambaixador italià S. E. Attolico, que era un napolità molt intelligent. Pogué salvar la seva senyora, els seus mobles de Kantstrasse i el seu gat i traslladar-los a França, exactament a Perpinyà. Per a Xammar, Attolico era un geni. Vingué ràpidament la guerra civil espanyola i llavors el cèlebre violoncel·lista Pau Casals atengué molta gent. En aquesta època, Xammar tractà molt Pompeu Fabra i els Hurtado, que vivien llavors al Rosselló. A Fabra el coneixia de la penya de l'Ateneu i els Hurtado de tota la vida, per les connexions que havia tingut don Amadeu amb periòdics de Barcelona i de Madrid. Per aquesta època, Xammar escriví un article en una revista, que pagava Hurtado, a Perpinyà, demanant el meu immediat afusellament. Santa innocència! Demanava el meu afusellament perquè escrivia articles literàrio-musicals a "Destino".

Xammar fou funcionari de l'ambaixada espanyola a París, durant la guerra civil, per influència de don Josep Carner, el gran poeta. Carner era amic d'Ossorio y Gallardo, de quan fou governador civil de Barcelona, en l'època de la revolució lerrouxista de 1909. Nomenat ambaixador a Brussel·les, Carner fou el seu assessor. Després passà d'ambaixador a París i Xammar amb Carner foren de la seva gran confiança. La política d'Ossorio a Brussel·les i París consistí a accentuar el seu profund catolicisme. Exiliat a Buenos Aires, Ossorio escriví llibres humorístics.

Després es produí la segona gran guerra, i Xammar, considerant que la cosa era molt seriosa, se n'anà als Estats Units, a Nova York concretament. Les seves capacitats d'adaptació i els seus coneixements lingüístics eren enormes. He conegut poca gent que coneguessin el francès, l'anglès i l'alemany tan substancialment com ell. De seguida treballà. No crec que acceptés res de l'ONU. Però fou traductor excels de grans institucions com el Banc Mundial, per exemple. Arribà a concentrar uns quants diners molt bons. La seva obsessió de l'Ametlla era permanent; a Nova York tractà molta gent: entre d'altres Vidal i Guardiola, amic de joventut de Manuel Raventós, germanista com ell i gran persona. A conseqüència de la seva estada, Xammar esdevingué un gran admirador dels EUA, pel que tenien sobretot d'anglesos. Per ell aquesta idea era incontrovertible.

Acabada la segona guerra es traslladà a Europa, a Ginebra concretament, on fou una altra vegada funcionari internacional de l'OMS, Organització Mundial de la Salut. El seu petit magot de diners s'anà engrandint. Les seves traduccions eren cada vegada més ben pagades. De seguida que la situació se suavitzà una mica, tornà a Catalunya i llogà un pis a Barcelona ; visqué molt de temps a la Fonda d'Europa, de Granollers, on el. fill de don Paco Parellada el tractà a cos de rei. Mentrestant anà arreglant la casa i algunes terres que comprà a l'Ametlla. I allà s'instal·là amb la seva primera dona, que morí dissortadament. En aquests últims anys, Xammar tenia un cotxe amb el qual anava de Ginebra a Granollers i en venia, pausadament. Se solia aturar a La Gavina de S'Agaró. Era l'únic hotel que acceptava d'aquest país. Venia a casa. Parlàvem llargament. Xammar envellia. Jo també. Ni ell ni jo no vivíem del record. Vivíem del futur, simplement. I ara ha mort després d'una navegació tremenda.

Xammar fou un home ni alt ni baix, pesantot, de rems lents, morè, d'ulls vivíssims, gran nas, una mica carregat d'espatlles, el fill del burgès epicuri, tirant a sibarita. Fou un gran dialèctic. El funcionament del seu cervell fallà rarament.

1973

[El passat imperfecte]

Referències al marge

Eugeni Xammar: Un article de l'L'ou de la serp a Vilaweb
    Eugeni Xammar en aquestes pàgines

---

A l'índex