Un sopar típic de la nostra època De les notes d'un viatge a Suïssa mb Joan Sagrera i Ramon Sala

ZURIC TÉ, AL NORD, UN EMPORI COMERCIAL I INDUSTRIAL –i polític– de gran volum, que és Frankfurt am Main. I a migdia un altre de grans dimensions, que és Milà, capital econòmica d'Itàlia. Entre aquests dos nuclis, Zuric fa un gran paper i la seva aparició ha estat un gra considerable. Frankfurt am Main camina a veles desplegades: Deutsche Mark über alles. La primera moneda d'Europa. Les noticies d'Itàlia continuen essent pèssimes. Pèssimes però vagin a saber! Els italians potser faran, una vegada més, el que han fet sempre: gli italiani s'arrangiano, ha capito? En tot cas, Zuric té una empenta fenomenal. De tota manera, si em diguessin on m'agradaria més de viure d'aquestes tres ciutats, triaria Zuric.

Després, passàrem pel barri antic de Zuric, entre el Limmat i el llac. Els carrers hi són estrets, i les cases, molt velles. Sospito, amb fonament, que en aquest espai hi ha els establiments millors de la població per a beure i menjar. Tot té un punt de gremial i popular que a mi m'agrada. Però val més no anar-hi en cotxe. S'hi ha d'anar a peu, que és el que feia quan era jove. Ara, avui, és impossible.

Després anàrem a les vores del llac, gràcies a l'amabilitat del senyor Sala –sobretot a la riba esquerra, mirant a migdia, en la qual hi ha hotels, palaus, jardins, cases de negocis –una gran avinguda de grans realitats burgeses. Com que ja fosquejava i els automòbils sortien de la ciutat en grans quantitats, no trobàrem pas una carretera gaire fàcil. No hi ha pas gaires agents del trànsit: hi ha llums, i, en els punts difícils, s'ocupen del trànsit unes senyoretes posades sobre un petit túmul i sota un paraigua de ciment. Aquestes senyoretes dirigeixen el trànsit amb els braços. Fan molt d'exercici.

I com que ens trobàvem dins el magma teutònic, vaig proposar al senyor Sala i a un matrimoni amic d'anar a sopar en un restaurant, amb l'objecte d'emprendre un plat alemany autèntic i apreciat: el Sauerkraut –que en francès en diuen choucroute, condiment certament vulgar i que a mi m'agrada positivament. El senyor Sala tingué l'amabilitat d'ocupar-se del sopar: sobretot de trobar un restaurant on el fessin. El trobà i hi anàrem tots plegats. El trobà en un lloc cèntric: un restaurant gran, fosc, d'un luxe fals, tot modern, ple de botànica: totes les plantes eren artificials. Hi havia molta gent, sobretot joves de tots tres sexes. Per la cara que feien, es veia clarament que el fet de trobar-se en aquell establiment els portava a voler ser feliços. Eren bogets d'un manicomi plàcid i tranquil. El Sauerkraut que ens presentaren no tingué res a veure ni amb el que fan a les poblacions del Rin ni amb el que presenta la Brasserie Lipp, Boulevard Saint-Gerniain, a París. No hi havia ni els cèlebres embotits anomenats de Frankfurt. Quin sopar, Déu meu! Quin restaurant més típic de la nostra època! Si hom bada, a Suissa, es pot menjar molt malament. Ho tinguin en compte! Però, és clar, si el restaurant és solament discret, els preus són astronòmics, si només es disposa de la nostra insignificant pesseta. Un restaurant com aquest on ens asseguérem és inconcebible en una ciutat la primera característica de la qual és ser una autèntica manifestació del capitalisme més eficaç i més actiu. No cal dir que en l'establiment hi havia el bo i millor de les barbes paleolítiques de la ciutat, els cabells més llargs del Cantó, la brutícia humana –en el vestir– més tangible. Els representants de la felicitat progressiva.

[ Notes del capvesprol ]

A l'índex