Els darrers dies de la Catalunya republicana, probablement l’obra més representativa d’Antoni Rovira i Virgili, hauria de ser també la més popular i coneguda de la llarga producció d’aquest autor. En Els darrers dies… descobrim l’essència del seu pensament, destil·lada en la narració dels fets i les vivències dels quinze dies que, entre el gener i el febrer del 1939, separen la seva sortida de Barcelona i l’arribada a Perpinyà, camí de l’exili d’on ja no va tornar. En referir-se a l’escriptor, al periodista o l’historiador, cap crític no omet una al·lusió expressa a aquest títol, síntesi i testimoni personal de la història col·lectiva, però també text literari modèlic.
Qualificar aquesta obra de la més representativa no respon pas a la densitat o a la fixació doctrinal que hi trobem, ni tampoc al dramatisme dels fets que descriu; creiem que conté el fruit de maduresa d’un periodista, escriptor, historiador i pensador polític revestit de tot el que un text de memòries convida a abocar-hi i a evocar: visions i sensacions personals, experiències, reflexions polítiques i socials, imatges i apunts sobre personalitats i sobre la història, mirades al present, al passat i al futur incert, pinzellades i detalls, petites anècdotes definidores…
De Rovira i Virgili s’ha dit que va néixer amb una ploma a la mà. Iniciat des de l’adolescència en el periodisme per la crida de la vocació personal, s’hi va forjar un espai propi i va aconseguir un prestigi que amb els anys l’acredità com a director i fundador de diaris i revistes, però també com a polític d’acció. A partir d’aquí, per l’obra política, literària i historiogràfica, el seu nom se situa entre les grans figures de la primera meitat del segle xx. L’aparent facilitat estilística que caracteritza tots els seus escrits —Domènec Guansé n’ha dit que «parlava amb la mateixa precisió que escrivia. Frases breus, ben tallades, sense oracions subordinades»— ha permès subratllar la innata capacitat comunicativa i expressiva de Rovira per transmetre el seu pensament. Tanmateix, l’interès de la seva obra no és tan sols literari —mai preciosista—, ans respon a la visió de la realitat, que descobrim en cada frase i que respira en cada observació. Tota l’obra de Rovira i Virgili és filla del compromís amb la societat i amb el progrés: en resum, amb la història i la construcció de Catalunya. 
Com confessa l’autor a les Paraules preliminars, el text d’aquest llibre va ser escrit al cap d’unes setmanes d’arribar a l’exili, ja amb la maleta desfeta, primer a Riumas (Rieumes en francès, a l’Alta Garona) i finalment a Montpeller. Deixant reposar el text aquelles setmanes, Rovira i Virgili confessa haver alliberat el seu record d’una narració massa lligada amb la realitat punyent de cada situació. Els darrers dies… no és, doncs, un dietari del camí cap a l’exili, sinó, com afirma ell mateix, unes «memòries sobre l’èxode català», escrites amb la voluntat de fer «una contribució personal a la història i a la psicologia de l’èxode» i, com ha escrit Xavier Ferré i Trill, de ser un «remei contra l’oblit».
Des del punt de vista literari, el professor Joaquim Molas ha afirmat que Els darrers dies… «es llegeix amb el mateix fervor que una novel·la» i que «podria donar lloc a un esplèndid guió per a la televisió o per al cinema». Igualment, referint-se a aquesta obra, se n’ha remarcat el valor singular, entre el document i la literatura del jo.
Per situar Rovira i Virgili com a escriptor, reproduïm el paràgraf inicial del pròleg de Joaquim Molas a l’edició de dos títols estrictament literaris de Rovira i Virgili, Teatre de la natura. Teatre de la ciutat (Proa, 2000):
Antoni Rovira i Virgili va començar la seva carrera d’escriptor amb un drama de tipus ibsenià, Vida nova, imprès a Tarragona l’any 1905. I la va clausurar, al cap de més de quaranta anys, amb un llibre de poemes, La collita tardana, publicat a Mèxic el 1947, que recull les seves experiències d’exiliat (i que, a vegades, com en l’Oda a Barcelona, fa pensar en Verdaguer, d’altres, com en l’Oda a Tarragona, en Costa i Llobera, i d’altres, en fi, en Maragall o Guimerà). Tanmateix, el periodisme, va confessar en plena maduresa, «va ésser la meva vocació cabdal ». I afegeix: «vaig sentir també aviat la vocació política. Les dues vocacions van convergir en el periodisme polític» i, per extensió, en la relació biogràfica. O en la gran síntesi historiogràfica. I, així, entre un llibre i l’altre, va desenrotllar una prodigiosa activitat en el camp periodístic o historiogràfic i en el polític, que el va dur a treballar en els diaris i revistes més incisius, com El Poble Català o La Publicitat, i a fundar-ne de nous, com la Revista de Catalunya i La Nau, que han esdevingut paradigmàtics. I, per un altre costat, a intervenir des de posicions privilegiades en les lluites polítiques, a fundar partits i a ocupar càrrecs de responsabilitat, primer durant la guerra, i després, a l’exili. Ara: Rovira, com els vells clàssics, Tucídides, Tàcit o Maquiavel, va donar, a la seva prosa periodística, política i historiogràfica, una dimensió literària que va més enllà de la idea o del registre de fets, siguin, o no, d’actualitat. I, alhora, va conrear, quan les circumstàncies del carrer ho demanaven, l’article literari pur, vàlid per ell mateix.
* * *
La gestació material d’aquest llibre parla clarament de les dificultats de l’exili. La història és llarga i atzarosa. En una confessió del mateix Rovira, que transcrivim de Xavier Ferré, podem llegir:
Com que jo no tenia aleshores periòdics on publicar articles, ni bibliografia per a tractar de temes doctrinals o històrics, vaig posar-me tot seguit a redactar les memòries personals de l’èxode. En la primera versió, filla directa de les impressions recents, el text era cru i dur [...]. Dos mesos més tard érem a Montpeller, on acabava de crear-se la Residència d’intel·lectuals catalans [...]. Allí vaig refer les memòries de l’èxode, atenuant amb matisos literaris la cruesa i duresa del text primitiu. El llibre amb el títol Els darrers dies fou publicat per la revista Catalunya, a Buenos Aires, l’any 1940. La invasió de França va interrompre les comunicacions amb Amèrica, i no vaig veure el llibre imprès fins més tard.
Germanor. Revista dels catalans de Xile, març-abril 1949
Enllestit l’original el 1939, Rovira no havia pogut trobar editor més que a l’exili mateix, al cap de pocs mesos però a més de deu mil quilòmetres, sota el segell de les edicions de la revista Catalunya de Buenos Aires. Afegim-hi que el 1940, ja posat el llibre al carrer, en els cercles de la diàspora Els darrers dies… es va rebre amb expectació; però les opinions són contradictòries: Albert Manent afirma que no va ser una obra especialment benvinguda en la mesura que s’hi veia un pensament derrotista.
El 1976, trenta-sis anys més tard, mort el dictador i oficialment tancada la nit del franquisme, Max Cahner va incloure Els darrers dies… en la col·lecció «Mata de jonc» de Curial. L’edició va ser immediatament segrestada pel Tribunal de Orden Público espanyol, i així continuà durant un any, mentre en circulaven exemplars de sotamà. Exhaurida aquesta edició, el 1989 el diari Avui en va oferir una altra en dos volumets, destinada als seus lectors i subscriptors. Introbable a les llibreries, deu anys més tard l’editorial Proa tornà a posar Els darrers dies… a disposició dels lectors. I, fins avui, el títol ha estat novament una obra descatalogada i il·localitzable si no és en el circuit dels llibres de vell. Seria arriscat de concloure que Els darrers dies… és una obra maleïda per un fat contrari. Que se n’hagin succeït, amb unes interrupcions ben justificades, quatre edicions en setanta-cinc anys —cinc, amb aquesta!— vol dir que l’obra és viva i manté tot l’interès.
Al cap de setanta-cinc anys de ser escrita i de la caiguda de Catalunya sota el règim del general Franco, l’editor i l’equip de col·laboradors que han preparat aquest volum senten el goig de tornar al públic Els darrers dies de la Catalunya republicana.
Aquesta edició ha estat possible gràcies a l’aportació desinteressada de més de dos-cents mecenes o patrocinadors que, contribuint a la campanya oberta a Verkami per l’associació Xarxa de Mots, han permès d’emprendre el projecte i fer un acte de justícia a Antoni Rovira i Virgili, que, si és honorat amb el nom d’una universitat, mereix ser més viu i llegit per la seva obra exemplar i perseverant per Catalunya.
Passeu a l’inici de l’obra, i, de les «Paraules premiliminars», al 22 de gener de 1939.
Gener 2014