179

San Pedro de Macorís, 11 de juny de 1941

Estimada Mercè:

La teva carta començada el 16 de març i acabada l’onze de maig, sortida de Centelles el 12 (com es veu per l’estampillat) i arribada aquí ara mateix, m’ha indignat tant que te la vull respondre tot seguit.

Ets realment una gata, que esgarrapa sense fer enrenou. ¡Sóc capaç de proclamar que l’illa d’Haití és el paradís terrenal en persona per tal d’estalviar-me noves esgarrapades! També a mi em semblava que aquestes illes havien de ser precioses quan, com tu, no hi havia estat mai; encara m’ho creia quan el vapor en què vinguérem sortia del port de Casablanca, darrera terra del Vell Món que vèiem (era encara el Vell Món per més que ja no fos Europa). ¿Quina idea tenia del país on anàvem? Cap ni una; em semblava simplement apassionant això d’anar a l’altre cap del mar a veure coses noves. Oblidem massa que les coses noves deixen de ser-ho amb una sorprenent rapidesa ¡i nosaltres ja fa un any i mig que som aquí! ¿Creus que en aquestes altures poden fer-nos ja cap il·lusió els lloros, els moros i els micos? Bé, de moros no n’hi ha, naturalment, si no és que en consideréssim els siris i libanesos (que la gent del país anomena «turcos»), molt nombrosos ja que regenten quasi totes les botigues i botiguetes. Res de moros ¡què més voldrien ells! però sí negres, negrets i negrassos. I cocos. Cocos i més cocos… ¡i tu em fas un sermó moral! És clar que et bases sobretot en la guerra que assola Europa per tirar-me en cara que em queixi ¿i si et digués que amb guerra i tot hi voldria ser?

Bé és veritat que hi voldria ser sota unes determinades condicions, exactament sota una determinada bandera, i això per ara, segons veig, es fa molt difícil; no he perdut però les esperances. Ja te’n parlaré després.

Prou comprenc la dificultat de fer comprendre a algú que no ha sortit mai d’Europa la realitat que ens envolta. Hauria de ser obligatori per a tots els europeus una estada llarga a l’Amèrica tropical; en tornarien havent après el que és Europa, amb guerra o sense.

Potser les històries que et contaré, molt recents —han passat aquests mateixos dies—, et donaran una idea d’aquesta illa o almenys et demostraran que no sóc jo sol a sentir unes ganes tan furioses de fugir-ne.

Alguns compatriotes sense passaport ni diners van aconseguir amagar-se a la cala d’un vapor i viatjar d’aquesta manera, com a polissons, fins a Barranquilla, port de Colòmbia; allà els van descobrir. Detinguts a bord, els adverteixen que seran retornats al país d’origen, o sigui aquest. El port de Barranquilla és a les goles del riu Magdalena, potser el més cèlebre de la regió equatorial després de l’Amazones i l’Orinoc; l’estuari és ple de caimans. Van preferir llançar-s’hi amb l’esperança de guanyar la costa nedant i internar-se a la jungla; els caimans la van fer vana.

Una altra colla dels nostres comprà a San Pedro de Macorís una iola, mena d’embarcació només bona per navegar pels rius; no tenien diners per més. La van transportar en camió a Puerto Plata, al nord de l’illa, o sigui sobre l’Atlàntic; allà s’embarcaven i prenien l’alta mar en direcció al canal del Vent amb el propòsit d’arribar a la costa de Cuba. Alguns dies després un vapor els recollia agonitzants de fam i de set i els tornava a Santo Domingo.

Un altre grup, aquest més nombrós i compost d’homes, dones i criatures, reuní els diners que tenien entre tots per comprar una balandra de pesca d’un tipus molt corrent aquí, d’uns vuit metres d’eslora i amb un sol arbre, i hi van afegir un petit motor. Aquesta expedició estava més ben capissada que les anteriors i en conec molts detalls perquè ens havien proposat ser de la colla; la dirigia un menorquí, pescador i mariner d’ofici, però mariner ras. Malgrat els meus consells en contra, van aparellar per fer-se a la mar amb la idea d’arribar al Yucatan. Jo els havia advertit de l’enormitat de la distància que volien salvar amb aquella embarcació tan petita però no em creien: el menorquí estava convençut que era com anar de Maó a Barcelona. Resulta que arribats a l’altura de la badia de Samaná se’ls va trencar l’hèlice; després d’adobar- la ells mateixos com pogueren, posaven altra vegada proa cap a alta mar ben decidits a perdre de vista aquesta illa. Els vents alisis i els corrents marins els arrossegaren, per sort, fins no gaire lluny de Santiago de Cuba i tingueren la lluminosa idea d’assegurar a les autoritats cubanes que era per arribar-hi que havien arriscat les seves vides, callant amb molt de compte que la veritable meta havia estat el Yucatan. Gràcies a la martingala s’ha produït una reacció popular a favor seu; els cubans s’han entendrit amb la història d’una gent que s’havia arriscat tant per abordar al seu país i tots els diaris de l’Havana n’han parlat amb admiració i afecte. El govern, sota la pressió de l’opinió, els acaba de concedir permís de residència. Tot va bé si acaba bé; però esborrona de pensar com l’aventura hauria pogut degenerar en tragèdia, amb dones i criatures com anaven.

Ni cal que et digui com totes aquestes temptatives em semblen pures bogeries i que quan em proposen de formar part d’alguna expedició d’aquestes faig tots els possibles per treure’ls del cap una idea tan escabellada. De bona gana denunciaria a les autoritats la temptativa d’embarcament clandestí per evitar una desgràcia pitjor, però tots els organitzadors de fugues comencen per fer-te jurar que no els denunciaràs. Crec que tot plegat dóna una idea, tant de la ignorància de molts dels nostres compatriotes respecte a les distàncies en aquests mars i els seus perills, com dels atractius que aquesta illa ofereix als europeus que hi naufraguen (perquè en una illa així no s’hi arriba, s’hi naufraga), amb la ridícula pretensió de no fer ni de negres ni de negrers. Els dominicans queden invariablement astorats quan esclata la notícia d’una d’aquestes fugues; no poden comprendre, els pobres, que algú pugui sentir un desig tan furiós de perdre’ls de vista.

Uns casats de fresc han tingut tota una altra pensada, si bé de mal imitar. Són sud-espanyols; ell és poeta i respon per Poveda. El seu fort són unes tirallongues a la manera de García Lorca, que recita sobretot per ràdio. És sabut que García Lorca és un geni perquè el van assassinar en zona «nacional»; si s’hagués trobat en zona «roja» l’haurien assassinat igualment ja que també assassinaven absolutament a tothom però ja no seria un geni i el poeta Poveda no l’imitaria. Vet aquí doncs que la muller del poeta, per cert encantadora i enamoradíssima, notà que els transports lírics del seu inspirat marit havien obrat en ella aquell efecte que és precisament el que es proposa la sàvia natura i per tant la cosa no els hauria hagut d’estranyar però el cas és que els venia molt de sorpresa, potser perquè era la primera vegada que s’hi trobaven. El que més els amoïnava és que aquell fruit primerenc dels seus poètics —i legítims— amors seria dominicà. Els vaig explicar que el podien inscriure al consolat i d’aquesta manera el farien tan espanyol com si hagués nascut al barri de Triana en persona, però tots dos hi arrufaven el nas: «ser español no es ninguna ganga». El marit es basquejà perquè el convidessin de l’emissora de San Juan de Puerto Rico i sota pretext de donar-hi un recital de «romances» de collita pròpia s’hi han plantificat tots dos, callant com uns morts que la mistress duia en esperança una altra collita també ben pròpia de tan inspirat poeta. Desembarcar a Puerto Rico i venir-li els dolors del part ha estat tot u i així s’han sortit amb la seva. Les autoritats nord-americanes, segons s’ha sabut a San Pedro de Macorís, els han clavat una reprimenda severíssima ja que està rigorosament prohibit que hi entri cap estrangera en estat interessant però això no treu ni pot treure que l’innocent sigui tan ianqui com el mateix Roosevelt; les autoritats podrien expulsar els seus pares, que no ho són, però deixarien si ho fessin un ciutadà nord-americà sense els aliments imprescindibles, que només li pot donar mistress Poveda, i ¿com deixar aquesta sense el seu marit, que la manté? Les darreres notícies són que han obtingut uns papers en tota regla i que el nou ciutadà nord-americà es cria, gràcies a mistress Poveda, robust i xamós que dóna bo de veure; qui menja sopes se les pensa totes.

La segona part de la teva carta en canvi, en què em pintes la teva vida de malalta per fer-me comprendre que no tinc dret a queixar-me, m’ha commogut molt. Perdona si alguna vegada he estat barroer; sospito que n’he estat moltes. No puc pensar en la teva llarga reclusió en un sanatori sense sentir com uns remordiments, com si jo, pobre de mi, en tingués la culpa; t’equivoques quan dius que no puc comprendre el que és una malaltia tan llarga, però a més no t’adones que el Cel t’ha concedit unes virtuts que potser a nosaltres ens falten i t’ha voltat de persones que tenen el do de fer agradables les hores i que tant recorden «la alta sociedad» dominicana. Per contrast.

Avui, amb la teva, hem rebut quatre altres cartes, que junt amb deu de rebudes fa pocs dies fan en total quinze a respondre. N’hi ha de Tolosa, de Barcelona, de Nova York, de Londres, d’altres llocs encara. ¿Vols saber, de totes elles, quina és l’única que respira alegria i optimisme? La de Londres. ¿Van ser mai tristes les meves cartes del front, mentre vaig servir a la 30 divisió? Això et demostrarà que fins sota les bombes es pot ser feliç si un té la sensació d’estar servint una causa que val la pena. Perquè mira si en queien aquells dies damunt Londres… ¡i en Jaume Elias, que és qui m’escrivia des d’allà, trempat com un gínjol! ¿Te n’he escrit mai de tan descoratjades com d’ençà que vivim en aquest paradís del Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina? I tanmateix estem grassos i lluents, el pèl ens brilla més que mai, ens atipem d’ostres i de llagostes, ningú no ens bombardeja ni metralla, estem tots tres junts; però és com si la vida hagués perdut tot sentit i hi ha moments que em dic com Baudelaire:

Et j’envie le sort des plus vils animaux
qui peuvent s’endormir dans un sommeil stupide.
Si lentement du temps l’echeveau se dévide!

El passatge de la teva carta que ve després em deixa endevinar coses tan tristes… És la pintura més realista que hem rebut fins ara de la situació en el país que tant estimem.

Costa d’imaginar una caiguda tan vertical. Havíem ja endevinat alguns aspectes de tot això però confesso que la pintura que me’n fas ho supera tot per la claror tan crua amb què il·lumines certs detalls —tan concrets, tan precisos. T’hauries de moderar abans de posar-te a fer pintures tan realistes com aquestes; pensa que els colors que maneges poden perjudicar la teva salut amb la seva composició química. Tracto d’aconsolar-me pensant que el caos que descrius és passatger, que tot plegat haurà estat a la llarga com un mal somni; però de França rebem cartes d’un pessimisme ben semblant al teu. Ens adonem que els qui viviu al continent esteu sota els efectes d’una atmosfera mefítica; a Londres respiren en canvi un aire lliure. No has de creure de cap manera que sigui fatal la victòria dels nietzscheans per més que ara tot pugui induir a témer-ho. Estic segur que a la fi seran desfets; l’únic que em reca en aquest aspecte és la meva situació personal de perfecte inútil. M’he adherit a un «Moviment d’Emancipació Estoniana» que s’ha organitzat a Mèxic amb ex-combatents; no sé què en sortirà, voldria que fos alguna cosa seriosa. He escrit també a un cert ex-general que viu a Nova York i que vol organitzar una certa unitat de voluntaris; m’agradaria tant de fer alguna cosa per la llibertat d’Estònia —i també la del món, és clar. Si entenguéssiu l’estonià us enviaria de bona gana el manifest del «Moviment d’Emancipació»; parla d’unir totes les terres de llengua estoniana i d’altres coses igualment interessants. Si no fem res, haurem perdut una nova ocasió; és també per això que em deleixo tant per fugir d’aquesta illa i anar-me’n a Mèxic, on fóra més fàcil d’establir contactes amb aquest fi. La Nuri, quan em sent parlar d’aquesta mena de coses, sobretot quan ha sabut que havia escrit a l’ex-general per oferir-me-li com a ex-capità (o ex-comandant si val el meu ascens «in extremis»), s’ho pren molt malament; ho interpreta com si em morís de ganes de perdre-la de vista altra vegada durant una bona temporada. Però si no era per prosseguir el combat de la manera que poguéssim, sempre que sigui, és clar, sota la nostra bandera, ¿a què haver-nos exiliat?

Cal que penseu per aconsolar-vos —tornant ara a la teva carta— que mai com ara Espanya havia estat tan pròxima a «las veinte hijas que la llaman madre», les seves ex-colònies d’Ultramar. Gràcies a l’invicto Caudillo s’han esborrat totes les diferències que abans hi havia entre la Madre Patria i (com és ara) l’illa d’Haití. Tant aquella com aquesta són governades per Generalísimos, que tant l’un com l’altre s’han cobert de glòria immortal; el prestigi mundial que el vostre està donant a Espanya és comparable al que el nostre dóna a la República Dominicana. Jo admiro per un igual la República Dominicana i la Madre Patria que la va parir, el Generalísimo Franco i el Generalísimo Trujillo.

Oh, combien les gays sont heureux et opimes
qui ont des Caudillos et Généralissimes;
pourrais-je les chanter avec mes pauvres vers,
ces Francos surhumains, ces Trujillos sublimes,
qu’avec des yeux d’envie contemple l’univers?

Els considero tots dos igualment capaços de fundar un Imperio d’aquells que no s’hi pon el sol i de civilitzar aquest món, que tanta falta li fa; sobretot Anglaterra i els Estats Units, que tant haurien d’aprendre de la Hispanidad si en fossin capaços. És amb igual admiració per tots dos que alço la meva copa —que és una tassa de mabí ja que el vi costa un ull de la cara— i brindo pel Generalísimo Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Dios, i pel Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, Emancipador de las Finanzas Nacionales, Primer Munícipe de la República Dominicana, Primer Mandatario de la Nación, Reconstructor de Ciudad Trujillo i Jefe Supremo del Partido Trujillista (són els seus títols oficials).

I ara me’n vaig a dormir perquè tinc son.