7

Barcelona, 7 d’agost de 1936

Estimada amiga:

Si poguéssiu mirar per un forat, com dieu, quina mena de vida faig en aquesta Barcelona convulsionada, no veuríeu més, modèstia a part, que un digne pare de família que es lleva, naturalment de mal humor, es dutxa, s’afaita, es renta les dents, es pentina i finalment es vesteix. Se’n va a la piscina de l’Escola del Treball i dedica una hora a la natació; se’n puja a l’oficina, on, com és natural, badalla, fuma, es fa explicar xistos per en Bardagí, mira de reüll l’Esperança per assegurar-se que encara és viva, pregunta al senyor Climent si falta gaire per la una. Dina després amb molta gana i pren el cafè amb la seva dona; la política fa temps que està desterrada de casa, no llegim els diaris, de ràdio no en tenim, de visites no en fem ni rebem. La Nuri sempre em duu la contra i és això el que anima les nostres converses; després m’arribo en aquest centre d’Esquerra veí, al costat de la taverna, per saber si hi ha alguna cosa de les famoses Milícies de Catalunya. Quedo invariablement estupefacte en constatar que el nostre govern va deixant passar temps sense preocupar-se d’organitzar unes forces armades (milícies, exèrcit, sometent o com vulgui dir-ne) per fer front a les actuals circumstàncies; tots tenim la sensació que allò que al principi ens havia semblat una «militarada com tantes» era en realitat el començ d’una guerra però el govern autònom deu tenir algun secret per fer el que fa, o sigui res, i me’n torno a casa refiat que algun dia ens ho deuran explicar i ho comprendrem. La resta del dia la dedico a jugar amb la meva filla, explicar-li rondalles i fer-li dibuixos; després de sopar llegeixo un parell d’hores al llit, de preferència autors de l’any de la picor que em distreguin de l’època que ens ha tocat de viure. I això és tot.

Potser seria més decent que m’esquincés les vestidures i declamés contra la intolerable barbàrie d’aquesta època nostra, però penso que en el fons no és pas més calamitosa que altres. La bèstia humana deu haver estat sempre, aproximadament, la mateixa. El dia que ens arribà la notícia de la mort del meu oncle de Terrassa em vaig posar a llegir aquelles Llegendes de Nadal de Lenôtre que havia editat en català el pobre Alba; i pensava que si els assassins les haguessin llegides quan eren petits no haurien tingut pit d’assassinar-lo. Ara el té un anarquista, un dels ferits hospitalitzats a l’Escola del Treball; l’hi ha dut la Nuri, que continua anant-hi com a infermera. Són llegendes del temps del Terror a França, molt adequades doncs per llegir en els temps que corren.

A la vostra carta sou molt dura amb els anarquistes, cosa ben comprensible després del que hem viscut i encara vivim; però sembla que els confoneu amb els comunistes (que són precisament els seus enemics més acèr­rims) i d’altra banda, per la manera com parleu de tot plegat, m’arribeu a fer l’efecte que si haguéssiu nascut en una família anarquista en seríeu una i de les més exaltades. Potser exclamareu: «¡I ara! ¿Com hauria pogut néixer en una família així? És d’aquelles coses que una noia com cal no fa mai». Per increïble que sembli no és del tot impossible; n’hi ha que han respirat l’anarquia en família com nosaltres el catolicisme. Certament que després del que han fet (i encara fan) és difícil de ser-hi indulgents, però un capellà que s’ha salvat del naufragi deia l’altre dia a la Nuri:

—Ells tot ho fan amb una fe que als nostres els falta.

Un amic nostre, en Josep Maria Calsamiglia, viu en una torre de propietat a la part alta de Sarrià. S’hi havien presentat uns anarquistes a fer-hi un escorcoll i van travar conversa amb ell i la seva germana. Els preguntaven si tenien creences religioses.

—En efecte, respongué ell; com tothom.

Això donà peu a una discussió sobre religió i ateisme; els dos nebots d’en Calsamiglia, nen i nena, s’ho escoltaven atentament. La nena, més grandeta, donava la raó al seu oncle, però el nen, de sis anys d’edat, es va fer del parer dels anarquistes. Dues hores després, aquests se’n despedien amb molt d’afecte i sense haver fet cap mal. Aleshores l’àvia d’en Calsamiglia, que té vuitanta-cinc anys, comentà xocada:

—No sé pas per què us feu amb aquesta gent.

A la Font de l’Olla, als afores de Terrassa, on van assassinar el meu oncle i el seu sogre, al costat dels cadàvers dels assassinats —en total vuit— es van trobar els de dos anarquistes. Només per aquests dos, morts pels seus mateixos quan intentaven salvar la vida d’uns «burgesos», ja valdria la pena de fer les degudes excepcions i no englobar tota la secta en la nostra execració. Cal deduir-ne que d’anarquistes, com de tot, n’hi ha de bons i de dolents.

La Nuri, que va cada tarda a fer d’infermera i més que res a donar conversa als ferits de l’Escola del Treball, m’ha explicat que n’hi ha un que li diuen el Set-i-mig perquè té set bales i una perdigonada al cos. Aquest, doncs, s’escoltava molt atentament la meva dona, que el volia convèncer que per damunt dels odis de classe o de partit o de secta tots hem de voler ser homes i estimar-nos.

—Ah, respongué el Set-i-mig, què més voldríem nos­altres; són ells que no ho volen.

¿Qui sap si aquesta immigració sud-espanyola, que ara ens contraria tant perquè es troba a la base del lerrouxisme i de l’anarquisme, qui sap si a la llarga no serà un bé? Sempre que la sapiguem assimilar, naturalment. Catalunya havia sortit tan aigualida de la seva llarga decadència… Els fills dels anarquistes ja seran catalans; una injecció de sang nova ¿no podria tenir les més felices conseqüències? Hi ha biòlegs que ho creuen ¿per què no ho creuríem també nosaltres? I no és pas que avui vegi les coses de color de rosa; però no voldria per res del món fer derrotisme. Hem de fer el cor fort, no perdre la fe ni l’esperança. Em dieu en un moment de la vostra carta: «Voldria no veure res, no sentir res» i penso que també ho voldríem molts d’altres, tan desagradable és tot plegat; és el que ja volia Miquel Àngel:

Caro m’è il sonno e più l’esser di sasso
mentre che’l danno e la vergogna dura.
Non veder, non sentir m’è gran ventura;
però non mi destar. Deh, parla basso.

Diuen que això va ser la seva resposta als qui li preguntaven el significat de la seva Nit; aquella Nit que tant agradava a Baudelaire:

Ce qu’il faut à ce coeur, profond comme un abîme,
c’est vous, lady Macbeth, âme puissante au crime,
rêve d’Eschyle éclos au climat des autans,
ou bien toi, grande Nuit, fille de Michel Ange,
qui tors paisiblement dans une pose étrange
tes appas façonnés aux bouches des Titans.