14

Barcelona, 26 de setembre de 1936

Estimada amiga:

L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros d’oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits. Com que sempre ens perd allò de «tants caps tants barrets», a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes «Milícies Alpines» (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran «Pirinenques») que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors. Els mou sobretot la il·lusió de constituir una «columna» en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les «columnes» de partit. El nacionalisme català no hauria de ser un partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les «columnes» i enquadrant-ne els soldats.

Però no estaria bé que critiquéssim una iniciativa al capdavall generosa i ben intencionada; el mal és que entretant prossegueix el carnaval revolucionari: ara el tema del dia són les «escoles racionalistes». Les «escoles laiques» ja han passat de moda; es veu que eren massa «burgeses». Ara ja no es vol que siguin neutres en qüestió de religió sinó que inculquin l’ateisme des de la més tendra infància. D’això en diuen «racionalisme». Un pessimista em deia:

—Temps vindrà que quan els nens preguntin qui era Déu, el mestre els respondrà: «Un que de primer nom es deia Vatua».

Temps vindrà, penso jo, que els nens s’escruixiran quan sentiran a explicar els horrors d’aquest 1936 com a nosaltres de petits ens escruixien els del Terror de 1793. Fins i tot penso que aquest «Pim-pam-pum antifeixista» que s’ha instal·lat en una barraca de la plaça de la Universitat tindrà algun dia l’encís d’època que ara trobem al «Théâtre des vrais sans-culottes». Per un preu mòdic pots fer blanc en qualsevol dels generals més importants de l’exèrcit enemic ¿què més volem? Mentrestant l’exèrcit enemic avança; no s’entreté amb «escoles racionalistes» i en comptes de plans grandiosos de revolució social fa plans de campanya.

Jo em refugio en Verlaine:

Hommes durs! Vie atroce et laide d’ici bas!
Ah, que du moins, loin des baisers et des combats,
quelque chose demeure un peu sur la montagne,

quelque chose du coeur enfantin et subtil,
bonté, respect! Car qu’est-ce qui nous accompagne
et vraiment, quand la mort viendra, que reste-t-il?

Em distrec, en efecte, rellegint Verlaine i Baudelaire com la meva dona fent pailebots de suro; penso molt en aquell poema bucòlic que us vaig prometre però encara no he resolt els diversos problemes que la cosa planteja: tria d’un argument adequat, manera de distribuir-ne els episodis, descripcions que hagi de contenir (amb abundor de flors i de violes), estil convenient en què tot això ha de ser buidat. Cada vegada que intento posar-m’hi em surt tota una altra cosa, ben incoherent per cert:

Pels carrers agitats, en dies de traüt,
inevitablement les multituds humanes
que brunzen i s’agiten per mil misèries vanes
em fan pensar en aquelles que encobreix el taüt.

Només les puc sofrir quan, callades i estoiques,
banderes desplegades, front alt, tambor batent,
marxen, tot respirant un vent d’ales heroiques,
sota una sola veu i amb un sol pensament.

I per això el meu cor estima l’art i estima
els versos, que en compactes esquadrons, ordenats
en fileres de quatre, sobris, disciplinats,
amb l’uniforme tan militar de la rima

avancen a l’assalt de la Idea i del Verb.
Jo somnio un país posat en peu de guerra
com el poema més acabat i superb.
¡Qui pogués veure així la catalana terra!

Però crec. Ja no sé en què crec. Només sé
que crec i que vull viure creient i vull morir-hi.
Un temple fumejant és encara un gran ciri,
és encara una pàtria un país baladrer

i quan la covardia incendia i lladrunya
tot allò que els passats bastiren amb afanys,
entre el fum dels incendis i els negres averanys
poso la meva fe com mai en Catalunya.

De demà en vuit, o sigui el diumenge dia 4 d’octubre, ens deixarem caure la Nuri i jo a Puig d’Olena; allà podrem parlar de tot plegat molt millor que no pas per carta i sobretot que en vers.