23

Barcelona, 12 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Tal com tinc ara organitzada la meva vida a penes disposo d’aquell temps que sempre he considerat sagrat, aquell que un dedica a la família, als amics, als llibres o a les dèries. Em llevo a les set, a les vuit haig de ser a l’Escola de Guerra, sortim a les dotze, aprofito el que queda fins a la una per anar a l’oficina d’ensenyament de català i despatxar lliçons per correspondència. Després dino. A les tres, altra vegada a formar a l’Escola de Guerra. En sortim a les cinc. Arribo a quarts de sis a casa i tinc una estona per prendre el te amb la meva dona i fer-li una mica de conversa. A dos quarts de vuit dono la meva classe oral de català a la universitat industrial. A les nou sopo; i tot seguit al llit, on llegeixo una estona abans d’adormir-me.

No us podré dedicar les llargues hores que us dedicava; el nostre «piccolo mondo» està naufragant. Les meves cartes hauran de ser més curtes; això hi guanyareu.

Estic molt content que el meu «poema bucòlic» us agradés. Sóc un convençut que la poesia la fa tant o més el lector que no pas l’autor; sovint és el lector qui posa en els versos la poesia que l’autor no hi ha sabut posar i no dubto gens que tal és el cas que ara ens ocupa. ¿No deia ja Bécquer allò de «poesía eres tú»? A mi, com és ara, els versos que més m’emocionen són els que els pares escolapis em feien aprendre de petit i que, en conseqüència, tenen per a mi un «gust d’infància» que els anys no fan sinó més fort; com aquests de Víctor Balaguer:

Jo en sé una caseta que n’és blanca, blanca
com un glop de neu;
el riu, rodolant-ne ses ones de plata,
rellisca a son peu.
En el cim una oreneta
hi rebull, hi canta, hi riu;
beneïda la caseta
on l’oreneta fa niu.

O aquells altres de mossèn Cinto:

Jo en sé una capelleta entre les branques
fugint dels raigs del sol
que ombreja un roseret de roses blanques
on nia el rossinyol…

Pel que fa al paisatge o a la natura, per ells sols o en si mateixos no em commouen gaire; si estimo tant Vallclara és perquè els meus avis hi han viscut per espai de set segles i perquè hi tinc els millors records de la meva infantesa. Allò que no guarda records, meus o dels meus, no m’arriba a fer ni fred ni calor; per això no seré mai un bon viatger i menys encara un turista. Podré ser un pelegrí o un vagabund, però res més. D’altra banda viatgem sempre sense adonar-nos-en; viure és viatjar. Viatgem del naixement cap a la mort; tota vida és el viatge d’un moribund. Molts dels qui viatgen frenèticament ho fan, sabent-ho o no, per distreure’s d’aquest altre viatge que fem de grat o per força i que és el més apassionant de tots.

M’agradaria parlar-vos de moltes altres coses però són les dotze tocades, m’haig de llevar a les set i la nit passada a penes he dormit. Vam tenir a sopar l’Usall, en Cruells, l’Eduard Ferrer, en Rútia, en Serra i alguns altres camarades de l’Escola de Guerra; hem estat parlant fins a la matinada de coses que no us puc escriure.

——————————

[Afegit el 1948: La reunió tenia per objecte tractar de la possibilitat d’organitzar amb els alumnes de l’Escola de Guerra, que en aquell moment érem ja més de mil cinc-cents, un cop de força a Barcelona per posar la FAI a rotllo i restablir l’ordre a la reraguarda abans no ens destinessin al front com a oficials, cosa amb la qual quedaríem dispersats. L’Usall digué taxativament que era inútil tot el que poguéssim fer al front si deixàvem que la «reraguarda es fes fotre»; que la guerra es podia considerar perduda per endavant si no hi havia ordre a la reraguarda. Sense compartir el seu pessimisme, em vaig adherir en substància a les seves paraules i el mateix els altres; però l’Eduard Ferrer ens va fer veure que, joves i desconeguts com érem —jo, amb els 24 anys que acabava de complir dos dies abans, era el més gran de la colla—, una temptativa d’aquesta mena estava destinada al fracàs. Aleshores ignoràvem (jo no ho havia de saber fins uns sis o set anys després, ja a l’exili, de boca del mateix don Claudi Ametlla) que en aquells moments don Claudi Ametlla, d’Acció Catalana, governador digníssim que havia estat de la província de Barcelona en els primers moments de la República, d’acord amb alguns militars catalans —els comandants Escofet, Guarner, Pérez Farràs i alguns altres—, havia anat a proposar al president de la Generalitat la implantació de l’estat de guerra per acabar amb l’anarquia. Els respongué: «No sabeu el que us dieu; no compreneu gens el que està passant. Això és un cop de poble; i contra un cop de poble no s’hi pot anar». No sabent que hi havia persones prestigioses, civils i militars, que pensaven el mateix que nosaltres, l’objecció de l’Eduard Ferrer era en veritat molt forta: «La nostra temptativa» digué «seria presentada pels de la FAI com a feixista i l’únic que en trauríem és que ens assassinessin a tots sense cap benefici per a ningú». En definitiva, haguérem de convenir que primer calia fer la guerra.]